EN PERET MERDETA

Deixa un comentari

En “Peret Merdeta” va ser barber a l’Arboç fins a mitjans del segle XX. En Peret Merdeta tenia una nou,  una nou polida i llisa de tant fer-la servir. Una nou que posava dins la boca dels usuaris de la barberia quan anaven a afaitar-se. Per afaitar la cara la pell ha d’estar tibant sense arrugues per evitar els talls inoportuns.

Jepet passa la nou cap a l’altre banda! I en Jepet amb un moviment de la llengua movia la nou cap a l’altra costat de boca. Si qualsevol dels jepets que anaven a barberia estava fen una becaina, en Peret no tenia cap inconvenient en posar-li els dit dins la seva boca i canviar la nou de banda.

Acabat l’afaitat, en Peret feia sortir la nou de la boca del client, la dispositiva sobre el taulell on esperava un altre boca oberta per un afaitat. La nou d’en “Peret Merdeta” no era una excentricitat, era el substitut pobre d’unes boles comercials que havien nascut en èpoques de vaques magres per clients prims i cares arrugades. Llegeixo al “Manual instructivo para el barbero de pueblo” de Vicente Gay que una vegada un client es va empassar una bola i es disculpava amb el barber, que va contestar ”no te preocupes, es demasiado pequeña. Ayer también se la tragó Keixeta y ya la ha traído esta mañana, púrgate y ya me la devolverás mañana”.

L’ofici de barber és molt antic i ja existia a la Grècia i a la Roma clàssiques, on les classes més modestes havien de recórrer als establiments especialitzats. En canvi, les famílies més riques solien tenir al seu servei algun hàbil esclau i els utensilis necessaris.

A l’edat mitjana és quan els barbers, sense abandonar el negoci capil·lar, tenen més prestigi per les operacions de cirurgia menor que practiquen: les sagnies (practicades amb sangoneres vives), les extraccions dentals, rebentar furóncols, embenar úlceres… Tant era així que als Països Catalans els barbers i els cirurgians professionals pertanyien junts a la mateixa confraria, la qual tenia dos patrons: sant Cosme i sant Damià. A Barcelona està documentada la seva confraria des del 1408.  El 1514 la formació dels aprenents de barber era de quatre anys. Vers 1800, quan els cirurgians van passar a ser titulats amb estudis universitaris, els barbers van començar a ser exclosos de les confraries de cirurgians. L’any 1860 el govern espanyol va prohibir que els barbers practiquessin cirurgies de cap tipus.

Fins no fa gaires anys el barber tant treballava a la barberia com anava pels domicilis, compaginant la seva feina amb els oficis més diversos,  esmolets, esquiladors d’animals, o treballant la terra, a la industria o al comerç. Els cridaven per preparar els difunts per les vetlles,  per fer la tonsura (la rodoneta) que portaven els capellans i sempre havien d’estar a disposició dels clients que els reclamaven a qualsevol hora per esdeveniments familiars, viatges, malalties, defuncions, … El treball a la barberia es concentrava els caps de setmana.

L’any 1877 es cobraven 12.5 pessetes anuals per dos serveis setmanals al domicili del client. Si els serveis es feien a la barberia el preu anual era de 6 pessetes. L’any 1940 un servei a la barberia valia 2 pessetes i a mitjans dels cinquanta, entre 4 i 5 pessetes.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 30 d'abril de 2016 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.