Josep Arasa i Ferrer

Encara no havia estat sufocat completament l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936, quan un vent de follia social s’aixecà, en poc temps foren cremades les esglésies i, capellans i religiosos foren perseguits i en alguns casos assassinats, acusats d’haver-se aixecat en armes i d’esser enemics del poble.

El doctor Jesus M. Bellido, comissari de Cultes del govern de la República afirma “Uns pocs camions recorrien els pobles i comminaven l’ordre de la crema, i àdhuc regatejaven amb els veïns, els comitès locals, i a la pagesia, que volien cremar el menys que hom pogués, o fer solament focs formularis de cadires. Alguna localitat assolí no complir les ordres, …” Aquest és el cas d’Olivella. Al poble d’Olivella arribaren uns milicians per endur-se les campanes de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu.

L’edifici es troba situat a la part alta del poble d’Olivella i s’alça damunt un basament de roca. El temple fou construït a l’entorn de 1429 damunt les restes del que es coneixia com a Castell Nou, una antiga fortalesa documentada des de 1264, que constituí el nucli inicial d’Olivella. L’església fou molt remodelada en unes obres que s’iniciaren a principis del segle XVII i que van durar gairebé una centúria, període en el qual es va construir un retaule major magnífic. El temple té una única nau amb una portalada d’accés d’estil renaixentista. El campanar és de planta rectangular  amb sis grans obertures de mig punt culminat amb merlets de maó a la part superior.

La noticia de l’arribada dels milicians a Olivella cuita-corrents es va difondre pel poble. La senyora Camps de Cal Caçador, es va presentar a la plaça per parlar amb ells. Va intentar fer-los veure que tot plegat podia resultar molt perillós i, per acabar de convèncer-los, els va invitar a dinar a casa seva. Dubitatius i recelosos els milicians es van deixar portar per la gana  i van acceptar la invitació, la feina ja la ferien més tard. En arribar la tarda, amb la panxa plena i les calors del més de juliol, van optar per fer una migdiada sota una figuera que hi havia prop de l’església. I així va arribar la nit. La senyora Camps, no cal dir-ho, va aconseguir sortir-se amb la seva i per això les campanes no van arribar a abandonar mai el campanar de l’església d’Olivella.

El 20 d’agost de 1936 a la Solidaridad –diari barceloní- es llegia “Hemos encendido la antorcha, aplicado el fuego purificador a todos los monumentos que desde siglos proyectaban su sombra ..las Iglesias, y hemos recorrido las campiñas purificandolas de la peste religiosa”. Uns quants dies més tard el Boletin informativo de la CNT-FAI afirmava “La Iglesia ya se ha llevado su parte. Los templos han sido pasto de las llamas.”. La “Soli” del 18 d’octubre  constatava “No solo no hay que dejar en pie a ningun escarabajo ensotanado, ….Hay que destruir ….sin titubeos, a sangre y fuego”.

Tot i l’astúcia de la mestressa de Cal Caçador ,en aquella guerra, a Olivella va desaparèixer una Mare de Déu del Roser, gòtica.

Publicat a El 3 de vuit del dia 31-07-15