Josep Arasa i Ferrer

El poble de Sant Martí de Tous ha crescut al voltant del seu castell. La població honora, des de 1079, al bisbe homònim de Tours, qui fou fill d’un tribú romà. Molt jove, quan tenia quinze anys s’allistà a la milícia romana i conta la llegenda que va arribar a una masia on va ser acollit i alimentat; l’endemà, enmig d’una tempesta va trobar un pobre amb qui va compartir el menjar  que l’hi havien donat i la capa que portava; com a compensació Déu el va premiar i va deixar de fer mal temps, va deixar de nevar i va sortir el sol. És venerat com a sant tot i que no va patir cap tipus de martiri.

A Tous la cultura popular i el folklore hi perduren. Així, es mantenen tradicions com el ball de faixes, les caramelles per la diada de Pasqua, els aplecs, les ballades de sardanes, i des de 2010 el Festival de Llegendes de Catalunya.

Tous és Llegenda, se celebra el primer cap de setmana del mes de juliol i dura tres dies. La vila té al seu darrere un número molt ampli de llegendes populars que s’han anat transmetent de generació en generació. La Senyora de Tous i la Cèrvola Blanca d’origen medieval, són les més conegudes però existeixen d’altres faules…, com les que tenen per marc la Fou, un barranc d’una verdor ufanosa, amb gran quantitat de coves que l’aigua ha anat formant en les roques. Algunes d’aquestes llegendes expliquen com un bandoler (El Panna) usava la Fou com a amagatall i com a escapada; o com la Mare de Déu va esculpir la seva imatge en les roques……

Però la contalla de la senyora de Tous és la llegenda per excel•lència. És de totes, la que el poble ha fet més seva. Explica Elisa Vidal i Mas que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d’acontentar; de tant acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc. La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisideses. Hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims.

Un altre cuiner, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: – És el moll de l’os de bé negre, només de bé negre. Des d’aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer s’acabaren els béns negres dels seus ramats, després els béns negres de les seves contrades. Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots els seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es quedaren amb les poques propietats que li pertanyien.

En tal situació i desposseïda de tot, es veié obligada a demanar caritat pidolant de casa en casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d’elles la mestressa li dona un crostó de pa i unes nous. Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”.

Sembla que aquesta llegenda de la malgastadora senyora de Tous té el seu origen  en la vídua de Bernat de Tous, Beatriu de Vilanova.

Publicat a El 3 de vuit de 26 de juny de 2015