EL CÀNTIR NEGRA DE VILAFRANCA (2/2)
Deixa un comentariEL CÀNTIR NEGRA DE VILAFRANCA (2/2)
La terrissa negra, també anomenada “afumada o fumada”, es caracteritza, a més del seu color grisós tirant a negre, per la seva duresa i resistència i per la gran capacitat per conservar la frescor de l’aigua. Vilafranca va ser un centre importantíssim de producció de terrissa negra.
Fins a principis del segle XX els càntirs negres vilafranquins eren uns dels productes que donaven identitat a la vila, juntament amb els alls i els ous rossos. De terrissa negra també se’n feia a Barcelona, Reus, Alcover, Sant Celoni, Argentona, Mataró, Òrrius, Sant Julià de Vilatorta, Verdú, Banyoles, la Bisbal d’Empordà, Sant Hilari Sacalm, Palamós, Llambilles i Quart.
Segons un cens de 1516 a la vila ja hi treballava un cantirer. El 1873 hi havia vuit cantirers. I, a principis del segle XX, encara es treballava en cinc obradors, -can Trius, can Violí, ca l’Ermità, can Sisdits, i can Paifigues- que s’acabarien transformant en bòbiles de totxos.
Els càntirs negres vilafranquins estaven decorats amb línies incises o amb cordons que representaven flors, i segons en Pere Planes -el darrer terrisser- se’n feien de bombats, de plans, de gerreta, d’engany, del drac alat, i és guarnien amb diferents elements: la creu, el signe de Jesus i l’orla de la custodia que corresponia al càntir d’aigua beneita, ….
Tal era la importància dels càntirs vilafranquins que el dramaturg i poeta Frederic Soler i Hubert (1839-1895), més conegut com Serafí Pitarra, els hi va dedicar una peça teatral “Los Cantis de Vilafranca, comedia en un acte y en vers”.
La peça està interpretada per nou personatges. L’acció transcorre en una bòbila entre carlinades. Es va estrenar al Teatre Romea la nit del 12 de novembre de 1869 amb Lleó Fontova com protagonista.
En una de les escenes es resumeixen les virtuts dels càntirs penedesencs: “ i com que és de Vilafranca, te l’aigua fresca y es bo”. I en descriu un model: ”n’hi avia uns / que ja ara s’en fan pochs / que tenian tot per sobre / bestias com serps i dragons / fets de la pasta del canti / Deixavas tu llibre ‘l broch / y… guapamente…bebias- que ningu ha begut millor./ Pero sens pensá ‘l tapavas per fe ‘l raig mes prim y !Adios¡/ Las serps i els dragons rajavan / y et deixaven com un xop”.
Ja fa anys que van desaparèixer del programari tradicional una de les utilitats dels càntirs vilafranquins. “Desprès quant algú ‘s casava / se’n trencavan vuit o nou. / Desprès va deixar de ferse / y ara, no s’hi fa de bo / sino que quant algun viudo se casa per segon cop / li fan esquellots trencantni / a devant d’ell, qui mes pot.”
A la vegueria del Penedès també hi hagueren terrissers a Cabrera d’Anoia, a Sant Sadurní i al Vendrell. A redós del castell de Cabrera es localitzen unes balmes i vint-i-sis forns medievals de ceràmica d’entre els segles XII i XIV. Antoni Valldepera va ser el darrer terrisser de Sant Sadurní, va plegar l’any 1957. Al Vendrell a la dècada dels 30 del segle XX hi havia cinc terrissers. Actualment la família Fontana és l’única que manté l’obrador.
Publicat a El 3 de vuit (27-02-15)
Per saber-ne més:
Exposició Terra i Aigua, Aula de Cultura del Fòrum Berger Balaguer, Vilafranca. Oberta fins el 05/04/15
El llibre dels càntirs. Història, últims cantirers de Catalunya, Emili Sempere, Edicions de Nou Art Thor, 1989
Ceràmica i alfareria Populares de España, Carmen Nonell, Editorial Everest, 1973