Arriben la Primavera, la Pasqua i les Caramelles
Deixa un comentari19
19
Al santuari parisenc tinc tres altars per tres dones de gran talent desaparegudes de l’actualitat, Edith Piaf, Gala Éluard Dalí i Sarah Bernhardt. M’agradaria poder guardar més personatges d’aquells que han passat vida i mort a contracorrent, però de moment no tinc gaire lloc.
EDITH PIAF
La cantant Edith Piaf no passava dels set pams però tenia una veu que enamorava un estadi. He de reconèixer que soc dels que he fet cua per veure la seva tomba al cementiri de Père-Lachaise i he visitat el museu que porta el seu nom.
Édith Piaf, més coneguda com la Môme, era el nom artístic d’Édith Giovanna Gassion. Tot i l’existència de nombroses biografies, gran part de la vida d’Édith Piaf està envoltada de misteri. El seu pare, Louis, era contorsionista i per celebrar el naixement de la filla s’emborratxà, deixa la seva mare Anita, cantant ambulant, que afrontes el part tota sola. La dona surt als carrers pels seus propis mitjans, però no arriba a l’hospital i Édith neix sota un fanal. Édith és educada per la seva àvia en un bordell, la qual en comptes de llet l’alimentava amb vi, amb l’excusa que així s’eliminaven els microbis.
Debuta el 1935 cantant al carrer cançons populars. El març de 1937, Édith debuta en el gènere de music-hall i es converteix immediatament en una estrella de la cançó francesa, adorada pel públic i difosa per la ràdio. A la primavera de 1944 es presenta en el Moulin Rouge, on el jove cantant Yves Montand forma part important de l’espectacle. Es produeix un enamorament sobtat entre els dos artistes, i Édith Piaf, ja cèlebre i devoradora d’homes, es proposa iniciar el seu nou amant en els trucs de l’ofici i de la vida d’artista. Durant la guerra, Édith Piaf cantava en els clubs on ajudava els presoners a escapar. Després de la guerra, el 1945, escriu la lletra de La Vie en rose, la seva cançó més cèlebre, que interpreta a la Comédie-Française.
Coincideixen totes les biografies que Piaf va tenir una vida sentimental convulsa. El 1948, mentre està en una gira triomfal per Nova York, viu la història d’amor més gran de la seva vida amb un boxejador francès Marcel Cerdan, que mor en un accident d’avió quan anava a retrobar-se amb ella. Abatuda pel sofriment, Édith Piaf pren, per calmar el seu dolor, fortes dosis de morfina de la qual esdevindrà drogodependent. Cantarà el seu gran èxit Hymne à l’amour i la cançó Mon Dieu a la seva memòria. A banda de l’esmentat, són diverses les històries d’amor d’Édith Piaf. Els més coneguts foren amb Jacques Pills, Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour, Théo Sarapo, Georges Moustaki, etc, etc.
L’any 1963 mor Edith Piaf a l’edat de 47 anys, a causa d’una hemorràgia interna per aneurisma, d’una insuficiència hepàtica -fruit dels excessos-, de la morfina i del patiment de tota la seva vida. Marlene Dietrich va dir “L’única paraula que podria substituir la paraula París és la paraula Piaf”.
GALA ÉLUARD DALÍ
Gala Éluard Dalí va ser una artista i model russa nascuda l’any 1894. És la mussa del surrealisme i del moviment dada. Va ser una dona misteriosa i amb una gran intuïció, que es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals, és una de les úniques dones convidades a les primeres sessions del surrealisme a casa d’André Breton. És mundialment coneguda per ser la musa de Salvador Dalí i protagonista d’algunes de les seves pintures, així com una font d’inspiració per a molts altres.
El 1912 se li detecta tuberculosi i fou ingressada durant dos anys a un sanatori de Davos, és allà on conegué al seu primer marit, el poeta francès Eugène Grindel (conegut com a Paul Éluard) gràcies a la passió que tots dos sentien per la lectura. Junts, van confeccionar l’àlbum Poèmes de jeunese amb manuscrits, un dibuix a llapis i una fotografia de Gala. A finals de 1916 Gala s’estableix a París, on vivia amb els sogres mentre ell era al front durant la Gran Guerra. Es casen el 1917 a París i, un any després, fruit d’aquesta unió nasqué l’única filla de Gala, Cécile.
Entre 1922 i 1924, té una relació oberta amb Max Ernst, que la va pintar en diverses ocasions. Sempre va tenir una conducta sexual liberal. És coneguda la seva amistat amb els poetes René Char, René Crevel, Louis Aragon i amb alguns jovencells.
L’any 1929 Paul Éluard i ella viatgen a Cadaqués amb René Magritte, Luis Buñuel i d’altres amics per conèixer a Salvador Dalí. Malgrat que Dalí era deu anys més jove que ella, Gala s’hi enamora i comença una relació que acabarà aquell mateix any amb el divorci del matrimoni.
A causa de la guerra civil espanyola, Gala i Dalí, van haver-se d’exiliar durant vuit anys als Estats Units d’Amèrica. Quan en tornaren, el pare de Dalí ja accepta la relació del seu fill amb una dona separada, russa, francòfona i molt més gran que ell. Gala i Dalí es casen l’any 1932 a Paris i al santuari dels Àngels (Gironès) l’any 1958. El matrimoni no va ser una basa d’oli. Dalí va comprar-li el castell de Púbol perquè hi anés quan ella volgués, ella el va agrair però va exigir-li que ell només hi podria entrar quan ella li ho permetria.
Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les quals Dali, el voyeur, mai es va oposar. Gala va ser una mecenes per a joves artistes com a William Rothlein i, en els darrers anys, feia regals cars als que s’associaven amb ella, com al cantant de rock Jeff Fenholt -qui va triomfar a Broadway amb el musical «Jesucrist Superstar»- a qui va regalar pintures de Dalí i un “ranxo” d’un milió de dòlars a Long Island. Gala va morir a Portlligat la matinada del 10 de juny de 1982 i està enterrada al castell de Púbol.
SARAH BERNHARDT
Si Edith Piaf és la gran diva de la cançó francesa. Gala Éluard Dalí és la musa del surrealisme. Sarah Bernhardt, la divina Sarah, ha estat considerada l’actriu més important del segle XIX, i la més famosa de la història.
Sarah Bernhardt, nascuda el 1844, ha fet molts mèrits per estar al meu santuari. Sarah Bernhardt és la primera actriu en representar papers masculins i femenins. Per acostumar-se a la idea de la mort, aficionada com era als temes fúnebres, dormia en un taüt que tenia a casa, dins el qual es deixava fotografiar fent-se la morta. Entre les ciutats que va visitar en les gires teatrals per arreu del món, va venir a Barcelona, els pastissers de la ciutat la van voler honorar creant el conegut pastís “Sara” a base de bescuit farcit de mantega i embolcallat d’ametlla laminada.
Sarah va ser la gran musa del cartellisme Art Nouveau francès, especialment del pintor i cartellista Alphonse Mucha, els treballs del qual van ser un punt de referència. Mucha d’origen txec, no sols fa els cartells anunciant les obres de teatre de la Bernhardt sinó que també li dissenya vestuari, joies i la decoració del Théâtre de la Renaissance.
Hi ha dues realitats de les quals Sarah Bernhardt no parla a la seva biografia, que la seva família materna era holandesa de religió jueva, i que la seva mare i la seva tia eren prostitutes de luxe. De la seva mare diu “Ma mère adorait voyager” i per això Sarah es va criar amb una dida bretona.
“C’est loin, la Bretagne, même à notre époque de vélocité. C’etait alors le bout du monde. Hereusement, ma nourrice était, paraît-il, une brave femme….elle aimait comme aiment les gens pauvres: quand ils ont le temps”. (És lluny la Bretanya, inclús ara a la nostra època de velocitat. Llavors era la fi del món. Sortosament la meva dida era, sembla ser, un dona ferma…. estimava com ho fan la gent pobre: quan tenen temps.). Del seu pare, a qui no coneix, diu que està, no sap perquè, a Xina. Sarah va tenir diferents germanes, totes de pares diferents.
Durant la seva etapa bretona pateix un accident que molts anys després li implicaria greus problemes de salut; cau per una finestra i es trencà el genoll dret. Encara que, aparentment sana sense problemes, el genoll va quedar afectat per sempre més i, molt més endavant, a causa d’una important inflamació i dolor al mateix genoll, li amputen la cama dreta.
Després de l’accident, la seva mare la porta amb ella a París, on roman dos anys. A punt de complir set anys, ingressa a un internat per a senyoretes on està dos anys. El 1853, la seva mare l’ingressa a un col·legi conventual. En aquest col·legi, participa en la seva primera obra teatral, és batejada catòlica i fa la primera comunió. Sembla que l’ambient místic del col·legi li fa plantejar fer-se monja, sortosament no ho va fer.
Als 15 anys, després d’abandonar l’escola de monges, sa mare intenta introduir-la dins el món “galant” perquè es pogués guanyar la vida com a prostituta de luxe. Però Sarah, influida per la seva educació conventual, es nega repetidament a dedicar-se a aquestes activitats. La seva mare tenia un saló a París on es reunien els seus clients; entre ells, hi assistia el germanastre de Napoleó III, el duc de Morny. Morny aconsella a Sarah que s’apunti al Conservatoire de Musique et declamation. El 1859, gràcies als contactes del duc, Sarah hi accedeix sense dificultat, el que representa l’inici de la seva carrera teatral.
Als vint anys coneix un dels grans amors de la seva vida, Charles-Joseph Lamoral, príncep de Ligne i inicia una apassionada relació amb ell, fins que es va quedar embarassada i el príncep l’abandona. En aquell moment recupera l’ofici de cortesana de la seva mare, feina que no va deixar fins que la seva carrera teatral es consolida i pot mantenir-se només amb el treball que li reporta el teatre.
L’estil d’actuació de Bernhardt es basava en la naturalitat. Detestava profundament les velles normes del teatre francès, en què els actors feien una declamació histriònica acompanyada de gestos exagerats. Bernhardt es va especialitzar a representar les obres en vers de Jean Racine, tals com Iphigénie, Phédre o Andromaque. Va destacar especialment, entre moltes altres, en La Dame aux Camélias d’Alexandre Dumas (fill), L’Aiglon d’Edmond Rostand , Macbeth de Shakespeare, Jeanne D’Arc de Jules Barbier, Ruy Blas de Victor Hugo. Va inspirar, en part, a Marcel Proust per al personatge de l’actriu «Berma» en A la recerca del temps perdut.
Bernhardt té, com les altres dues dones del meu santuari, una agitada vida sentimental, en la qual destaquen noms com Gustave Doré, Victor Hugo, Jean Mounet-Sully, Jean Richepin, Philippe Garnier, Gabriele D’Annunzio; Eduard, príncep de Gal·les,… entre d’altres. Es va casar una sola vegada, amb un oficial grec anomenat Jacques Aristidis Damala, addicte a la morfina.
Va provar sort també en el nounat cinema. El 1900, va filmar Le Duel d’Hamlet. A part de la seva professió d’actriu, es va interessar per l’escultura i la pintura, i arribà a exposar al Saló de París diverses vegades entre els anys 1874 i 1896. Va rebre diversos premis i mencions honorífiques en ambdues disciplines.
El febrer del 1915 l’hi amputen la cama. Una vegada recuperada de l’amputació i ja en plena Gran Guerra, l’actriu decideix fer una gira per les trinxeres franceses actuant per animar les tropes. Organitzà diverses gires amb la seva companyia i recorre tota França actuant sense la cama.
El 23 de març de 1923 moria en braços del seu fill. El seu enterrament esdevé multitudinari i unes 150.000 persones van a acomiadar-la. El seu cos és inhumat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Aquest any en fa 50 de l’assassinat pel franquisme de Salvador Puig Antich (02-03-1974). L’any 2016 a Els Monjos es va fer un sopar amb les germanes de l’executat, per homenatjar-lo i conèixer millor el personatge de la veu dels seus familiars. El sopar va ser un èxit de convocatòria i va reunir molta gent del municipi i d’arreu del Penedès. Salvador era el tercer de sis germans d’una família obrera.
Salvador Puig Antich (https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_i_Antich) fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort d’un policia i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort del vicepresident del govern Carrero Blanco.
A Catalunya, la mobilització per tal d’evitar l’execució fou espontània, però minoritària, va tenir un cert ressò tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A tota Europa, la reacció va ser immediata: la publicació francesa Libération va ser el primer de donar l’alerta. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, i hi hagué diverses gestions encaminades a la commutació de la pena per part de diverses institucions i personalitats, incloent-hi la Comissió Europea i alts mandataris governamentals com el canceller alemany Willy Brandt i el Papa Pau VI. Joan Miró va pintar el tríptic “L’esperança del condemnat a mort”.
Franco es mantingué ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí i traslladat al cementiri de Montjuïc, on el seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14).
El garrot vil consisteix en un collar de ferro que per mitjà d’un cargol estreny el coll del reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, alhora que el pot arribar a desnucar. L’ús del garrot a Espanya es va introduir el 1820 i es generalitza al llarg del segle xix, afavorit per la simplicitat de la seva fabricació, que estava a l’abast de qualsevol ferrer. Mitjançant decret de 24 d’abril de 1832, el rei Ferran VII va abolir la pena de mort en forca i va disposar que, a partir de llavors, s’executés a tots els condemnats a mort amb el garrot. A Espanya aquesta pràctica va estar vigent fins al 1978. Els últims condemnats al garrot a l’Estat espanyol van ser Salvador Puig Antich, a la Presó Model de Barcelona i el delinqüent comú d’origen alemany Heinz Ches, a la de Tarragona.
L’escriptor i periodista Jordi Panyella va escriure un llibre titulat Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) que, a partir de nous testimonis, mostra les irregularitats del judici de Puig Antich i revela que el sumari va ser alterat perquè es van fer desaparèixer proves clau que podrien haver evitat la pena de mort. Malgrat tot, encara avui el Tribunal Suprem d’Espanya es mostra contrari a revisar el procés. El 1974 Lluís Llach escrigué la cançó I si canto trist, com a homenatge a la persona i en record de la tràgica mort de Salvador Puig Antich. El 1976 Joan Isaac compongué A Margalida, una cançó dedicada a la mallorquina Margalida Bover , l’enamorada d’en Salvador. El 1977 la companyia Els Joglars va produir l’obra La Torna que tractava sobre l’execució de Heinz Chez com a distracció del cas Puig Antich. El 1996 l’Ateneu Enciclopèdica Popular publica Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich, a cura i selecció de Ricard de Vargas. El 2001 el periodista Francesc Escribano escrigué la novel·la Compte enrere: la història de Salvador Puig, basada en la seva vida. El setembre del 2006 s’estrenà la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en la novel·la d’Escribano.
L’any 2016 a Santa Margarida i els Monjos recordàvem Salvador Puig Antich sense cap membre del govern municipal socialista a taula. Govern municipal que, contravenint la legislació actual, continua mantenint el nom del primer alcalde franquista al grup escolar, personatge que va ser responsable de molts empresonaments, exilis i camps de concentració.
Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.
Des de l’antigor les festes del Carnaval eren un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.
Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.
Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.
El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..
El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.
El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava, a ells i a tot el poble; moment en que començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.
El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.
El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de fer Quaresma.
15
13
El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.
El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.
La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.
Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..
El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.
Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.
Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.
Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.
“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.
Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.
Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.
Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.
A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca. Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.
La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:
“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”
Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.
A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.