edvilalta |
divendres, 22 de desembre de 2006 | 01:33h
Aquests últims dies de l'any estan sent moguts en temes lingüístics (per no variar). L'amenaça que plana sobre Ràdio 4 i les emissions en català de RTVE en són un dels motius. Una amenaça que no només atempta contra la pluralitat que consagra la (seva) Constitució, sinó contra la "LEY 17/2006, de 5 de junio, de la radio y la televisión de titularidad estatal" que també parla de pluralitat lingüística quan diu, per exemple, en el seu article 3, que en l'exercici de la seva funció de servei públic, la Corporación RTVE haurà de: (...) "e) Promover la cohesión territorial, la pluralidad y la diversidad lingüística y cultural de España." o "g) Editar y difundir canales radiofónicos y de televisión de cobertura internacional que coadyuven a la proyección hacia el exterior de las lenguas y culturas españolas" (...) o "j) Apoyar la integración social de las minorías y atender a grupos sociales con necesidades específicas." Sembla mentida, però ni ells fan cas de les seves pròpies lleis! Ara entrem en període de pròrroga (3 mesos) i, després de sentir que si ja hi ha TVC no cal més, encara podria ser que acabéssim pagant dues vegades per mantenir Sant Cugat (com a contribuents espanyols que paguem RTVE i com a catalans perquè la Generalitat assumeixi una part del cost). No només no es tracta d'això, sinó que hauríem de ser capaços d'articular mecanismes que ens garanteixin el compliment de la llei en millors condicions que fins ara. Vull dir que RTVE s'ha de fer càrrec de les desconnexions com fins ara, però en tot l'àmbit lingüístic. Vull dir que RTVE, com a empresa pública, ha de fer palesa la pluralitat lingüística de l'Estat a tot l'Estat, és a dir, sense desconnexions i en horari no marginal: programació en català per a tota Espanya. El tarannà del PSOE el coneixem. Ara es tracta de veure si el nostre Govern és capaç de parar-li els peus i invertir la tendència. Clar que, si no els empenyem una mica, poc que en traurem!
edvilalta |
diumenge, 17 de desembre de 2006 | 20:35h
Vaig una mica descontrolat i no hi ha manera que regularitzi els meus posts. Aquesta setmana en tenia per a donar i per vendre i no hi ha hagut manera. Tot i que sigui amb retard, a veure si puc dir alguna cosa sobre el projecte de llei del dret a l'habitatge. Per començar, ens hem de felicitar que el Govern no hagi perdut el temps i que un mes i mig després de les eleccions ja hi hagi projectes tan emblemàtics com aquest aprovats. Però al marge d'això, em sembla destacable que els portaveus dels poderosos pubiquin-publicitin, dia sí dia també, les "maldats" del projecte. El lloguer social forçós durant un màxim de sis anys per a pisos desocupats durant més de dos anys (sempre i quan no s'hagi volgut col·laborar amb l'Administració per posar l'habitatge en el mercat) sembla que els fa estremir. Calfreds, mals de panxa i records al comunisme malvat. La llei, quan s'aprovi (encara falta tot el tràmit parlamentari, durant el qual s'hi poden introduir esmenes), hauria de permetre anar solucionant el greu problema de l'accés a l'habitatge. I dic "hauria" perquè després hi ha d'haver la voluntat política d'aplicar-la amb totes les seves potencialitats i cal, també, dotar-la econòmicament. És evident que tothom que en aquests moments malda per accedir a un habitatge digne vol solucions immediates, però això és impossible. Amb tot, si tenim en compte que hi pot haver vora 400.000 habitatges desocupats a Catalunya, pot ser que d'aquí a un any no estiguem parlant en els termes que ho fem ara. No estarà tot fet, però ens hi haurem posat.
edvilalta |
dilluns, 11 de desembre de 2006 | 01:02h
Arribo a casa i m'assabento que Pinotxet ha mort. Tinc emocions contradictòries. Me n'alegro: un dictador sanguinari menys. Em sap greu: ho ha fet al llit, no l'han pogut jutjar i condemnar i no ha passat els anys (tots!) que li tocaven a la presó. Recordo el cop del 73 i l'impacte que em va causar. Gairebé va ser el meu despertar a la política internacional: una esperança desfeta. Va ser el descobriment de cristians pel socialisme i de gent com el Nepo, Comín i tants altres... I al cap de no res, d'exiliats fugitius de la dictadura, de gent de la meva edat que havien estat detinguts i torturats i que continuaven apostant per la via democràtica al socialisme... Víctor Jara, Quilapayun, Intillimani... el alma se nos llena de banderas, te recuerdo Amanda, Venceremos... El Xile d'ara no té gaire a veure amb el d'aleshores, ni nosaltres amb el del final del franquisme, però ens continuen unint onzes de setembre, dictadures i dictadors, il·lusions perdudes i esperances.
edvilalta |
dimarts, 5 de desembre de 2006 | 20:22h
L'ocupació de Can Ricart serà un tema recorrent durant dies. Molts voldrien que fos la primera ensopegada d'en Saura a Interior i que, alhora, provoqués una esquerda en el govern municipal de Barcelona. Jo crec que serà, senzillament, una prova de la coherència amb què encarem les coses.
ICV a l’Ajuntament de
Barcelona està explorant totes les possibilitats per trobar una sortida
pacífica i negociada a l’ocupació de Can Ricart per part de membres del col·lectiu
de La Makabra. Defensem una
negociació amb els okupes que
actualment segueixen a Can Ricart i sense que es posi com a condició que aquest
col·lectiu abandoni prèviament el recinte. Per a ICV, estem davant un projecte
que no genera problemes de convivència i que incorpora valors socials i
culturals que cal tenir en compte.
Per això, cal desvincular els
processos policial i judicial de la solució política que cal trobar per al
projecte de La Makabra i que passa
per reconèixer que hem de cercar a Barcelona nous espais per a la creació artística
i cultural on aquest col·lectiu pugui tenir cabuda.
L’actuació que han tingut els
Mossos d’Esquadra hauria de facilitar el diàleg, ja que no van impedir que els okupes entressin a Can Ricart, van mantenir
el dispositiu i el van desactivar en el moment que el jutge va apreciar que no
es tractava d’un desallotjament d’urgència.Sobre aquesta base, el grup
municipal d’ICV ja ha dit que serà un agent actiu en la recerca d’un acord
perquè l’ocupació de Can Ricart no es cronifiqui i tingui una sortida negociada.
edvilalta |
divendres, 1 de desembre de 2006 | 01:51h
Matí en la presentació de Linguamón Bones pràctiques. Un servei de la Casa de les Llengües dedicat a la promoció i la difusió de bones pràctiques de gestió del multilingüisme. Un espai que es vol obert a totes les comunitats lingüístiques i a totes les institucions que volen millorar la gestió de les llengües i adoptar criteris de respecte a la diversitat lingüística. A banda de la gent de casa (Antoni Mir, Mercè Solé, Jordi Porta, Amadeu Abril...), hem pogut sentir les explicacions de Peter Rock sobre les estratègies multiculturals de Centrelink (Govern d'Austràlia) i de Patricia MacDonell (ajuntament de Toronto) sobre les comunciacions amb públics multilingües. Dos exemples d'administració al servei de la ciutadania i de reconeixement del multilingüisme en la societat. La Casa de les Llengües és una nova aposta per la sostenibilitat lingüística, que vol treballar perquè es reconegui el valor de cada llengua i que té per objectius la promoció de les llengües del món com a vehicle de comunicació, de civilització i de diàleg; com a font de desenvolupament personal, creativitat humana i com a patrimoni de la humanitat; i com a dret de les persones i de les comunitats lingüístiques. Fer visible l'invisible... Vespre de celebració d'ICV del nou govern de l'Entesa. Cava, bon rotllo i tot el que sol passar en aquests casos... sense més res. I encara una altra celebració: la del pacte al País Valencià entre el Bloc i EU (i els Verds: EV-EV i EV-EE) amb l'autoexclusió d'ERC. Espero que sigui el pas definitiu per arrabassar-li al PP aquest sud, que també existeix per a alguns.
edvilalta |
dimecres, 29 de novembre de 2006 | 01:01h
S'ha mort en Canuto Sesma. Pregunteu a Lekeitio per ell. Un abertzale de pedra picada. 91 anys de vida com a basc i euskaldun. Mariner en un submarí durant la guerra d'Espanya. Comdemnat a mort i salvat perquè el seu company de cel·la va morir, oportunament, just abans que el treguessin i ell, també oportunament, va poder fer un canvi de papers. Home de mar, era l'estampa de l'arrantzale, amb la txapela i el puro. Quantes cançons, llegendes i versos no se n'han anat amb ell? El tio Canuto ha estat un dels pals de paller de la meva família basca. Canuto, ondo ibili eta ikusi arte!
edvilalta |
dimecres, 29 de novembre de 2006 | 00:38h
Tenim un nou govern amb homes i unes poques dones. I de la paritat, què se n'ha fet? Doncs res, que cadascú aguanti el paraigua que li toqui!
No sóc partidari de la paritat per decret que alguns ens hem imposat. No podem posar l'arada davant dels bous per bé que sigui amb la millor, amb la més justa, de les intencions.
Si les dones són un percentatge inferior al d'homes de la militància dels partits, les dificultats per complir els compromisos de paritat augmenten. I si volem que hi hagi conselleres caldrà que es prepari el pati, que hi hagi dones disponibles per quan toqui, tant com hi pot haver homes. El que no es pot fer és forçar el compromís per després haver d'argumentar-ne l'incompliment.
edvilalta |
dimarts, 28 de novembre de 2006 | 19:20h
Començo a estar una mica cansat de sentir parlar del català de Montilla. En temps de campanya, un tal Puigverd -que escriu a la Vanguardia aires de saberut- deia que li agradava tant el català de Montilla (això abans dels seus articles apocalíptics sobre la reedició del pacte d'esquerres al govern de la Generalitat). Avui, en Foix (tota una institució) pontificava que el català de Montilla era un triomf del catalanisme i que sentir parlar la Manuela en català el commou. I el mateix Foix, a Catalunya Ràdio, s'ha permès una filípica on confonia registres, variants, varietats, accents i tot el que la llengua ens pugui posar per davant. Ras i curt. El català de Montilla és deficient. No sé si podria aprovar l'oral del nivell B (el que en teoria tenen els nois i noies en acabar Primària). Mai diria que m'agrada. I mai se m'hauria acudit que fos un triomf del catalanisme perquè, què deuen pensar d'això els milers de persones que l'han après a parlar (i a escriure) bé en unes condicions semblants (i a voltes pitjor) a les seves? Els centenars de milers de montilles que hi ha a Catalunya, són catalans? No és això el que tots (i totes) diem? No ho repeteixen tots els opinadors (i opinadores) fins a l'extenuació? Doncs a què ve aquest papanatisme? El triomf del catalanisme és la seva transversalitat. El triomf de la normalitat és que la ciutadania d'un país sàpiga parlar la llengua del país. El triomf de la intel·ligència és que algú que es dedica a la política en un país sàpiga parlar la llengua del país. I si ho fa malament, com és el cas del nostre president, el que és normal i intel·ligent és que faci el possible per millorar. Però que no deixi de parlar-lo, que com més es fa servir, més se n'aprèn.
Quan en Montilla va accedir a
l'alcaldia de Cornellà, parlava en castellà. Després va anar-lo
aprenent i millorant, tot i que no prou. Molts catalanoparlants no
l'han ajudat (sinó tot al contrari) perquè li han parlat en castellà
tot i que ell ho feia en català (en sóc testimoni).
És
la història dels paternalistes lingüístics, que són majoria en aquest
país: s'emocionen quan un nocatalanoparlant els parla en català i els
ho agraeixen des de la submissió (i, sovint, els responen en castellà).
edvilalta |
dimarts, 21 de novembre de 2006 | 01:00h
Un cop més constato que la religió és l'opi del poble. En aquest cas, mata la llengua que durant generacions han parlat el gitanos d'Hostafrancs. No és un tema desconegut pels que ens dediquem a aquestes coses del català, però avui ho ha pogut copsar tot el país a través de l'Entre línies de "la nostra": nostre senyor era de Burgos i, per això, cal predicar i cantar(-li) en espanyol, tot i ser catalanoparlant. Si per parlar amb l'altíssim s'ha de fer servir l'espanyol, què no farem amb qualsevol mortal!
edvilalta |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 00:52h
Un dels temes estrella de la negociació de
responsabilitats en el nou govern està sent la política lingüística.
ERC detenia la Secretaria de la cosa fins que va ser
expulsada del govern i va passar al PSC. Tant els uns com els altres la volen
(d’ICV no se n’ha publicat res). Diuen els mitjans que la cosa serà de l’àrea d’en
Carod, vigilada pel Montilla, i que el secretari, elegit per consens i sense
adscripció política, podria venir del món acadèmic. No acabo de veure-ho clar.
La política lingüística és un tema delicat. Qui se n'ocupi tindrà feina llarga. Ciutadans en
farà un (el?) cavall de batalla. Aviat entrarà al nou Parlament la Iniciativa
Legislativa Popular (ILP) sobre Educación
en Lengua
Materna y Bilingüismo en la Educación que promouen per mirar de liquidar la
immersió lingüística a l’escola. I donaran més teca.
El PSC té pànic a la fugida de vots que podria tenir per
raons aparentment lingüístiques i ERC està molt connotada en aquest aspecte. Clar
que, ara hem de tenir por de la legalitat?
Les propostes en aquesta matèria no poden anar més enllà
del que marca l’Estatut (que s'ha de desplegar). Es pot parlar de millorar la Llei de política lingüística
en allò que no acaba de funcionar, però sempre dins els marges de l’Estatut. S'ha de treballar perquè es compleixi la Llei de política lingüística, però sempre dins els marges de l’Estatut.
Així doncs, on és el problema? O és que C’s tenen raó?
Que la llengua no sigui qui pagui les pors i les insuficiències
de segons qui.
edvilalta |
diumenge, 12 de novembre de 2006 | 19:17h
El nou govern del
país neix sota l’estigma dels errors de l’anterior. Tothom parla i escriu de no
repetir els errors del passat. Tants n’hi va haver? Tant
dolentes van ser les polítiques engegades, com per haver d’anar demanant perdó
per tornar-hi?
Doncs mireu, a mi
em sembla que si parlem de les polítiques que es van tirar endavant, poc ens hi
hem de repensar. Al contrari, val més que continuem i que hi tornem encara amb
més ganes.
No s’ha d’aprofundir
el Pacte Nacional per l’Educació? No ens està bé el Pla de Barris o la protecció
de la costa? No s’ha d’aprovar d’una vegada la llei del dret a l’habitatge, la
de serveis socials o la del Memorial Democràtic? En aquesta legislatura, no
tocaria ja aprovar la divisió territorial de Catalunya i la llei electoral? I què
me’n dieu de la modernització ecològica del país o de la del seu sistema
sanitari?
I hi ha molta més
teca començada per l’anterior govern que s’ha de continuar desenvolupant en
aquesta legislatura: la política lingüística, les presons, el desplegament dels
Mossos d’Esquadra, l’impuls a la participació ciutadana, la nova cultura de l’aigua…
I per si això fos poc, el desplegament del nou Estatut!
Una altra cosa és
que no calgui millorar en el “com”, en els aspectes més operatius del govern,
en les maneres. Que sigui en això, i no en els continguts, en allò que l’Entesa
canviï. Si no, per a què?
edvilalta |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 12:26h
Després de parlar de resultats a tot el país, em fa il·lusió parlar dels de la meva ciutat. A Barcelona, ICV hem fet un molt bon resultat. Ens hem situat en un 12% i a 1.337 vots d'ERC, que ha perdut 40.563 vots mentre nosaltres en guanyàvem 15.472. Som la quarta força política en 8 dels 10 districtes i la tercera a Ciutat Vella. A l'Eixample, que presideix l'erqui Jordi Portabella, hem guanyat 3.991 vots (4,17 punts més) i ens hem quedat a 784 vots d'ERC (que ha passat de 25.000 a 16.000, 4,7 punts) i hem superat el PP. El PSC ha perdut vora 77.000 vots (quasi 10.000 a l'Eixample), CiU més de 19.000 i el PP més de 29.000. Hem assolit, en unes eleccions al Parlament, uns resultats quasi idèntics als de les municipals, i en un context abstencionista on tothom perd vots. Sembla clar que ICV de Barcelona té un vot molt fidelitzat. Un espai consolidat i creixent que es nodreix no només d'aquells que mantenen com a referent el PSUC sinó, sobretot, de nous votants preocupats pel futur de la terra, per gent que vol deixar als seus fills una terra al més semblant possible a la que van rebre dels seus pares o dels seus avis. Perquè això dels verds ja comença a no ser cosa de quatre il·luminats o de tres aprofitats. Tenim l'informe del govern britànic, el documental d'en Gore, l'estudi sobre la pròxima desaparició de la biodiversitat marina... L'espai verd creix a Catalunya com a la resta d'Europa (no ho tinc tant clar a Espanya) i ICV ja n'és un referent en el sud del continent. I Barcelona, capital de la nostra nació, n'és la punta de llança i un exponent indispensable.
edvilalta |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 01:07h
Les negociacions entre els partits d'esquerres sembla que van fent. La majoria del país sembla que s'inclina per un govern d'esquerres. Aparentment les direccions dels partits s'inclinen per un govern d'esquerres. Podem preguntar-nos per què no ho han dit durant la campanya, però ara ja és igual. José Montilla i Carod Rovira hauran de trobar el lloc i el punt d'acord per fer possible el que Joan Saura ha anat predicant al llarg de la campanya: govern d'esquerres. No podem decebre (un altre cop) la ciutadania progressista d'aquest país, la gent que no ha volgut tornar al passat de CiU. Cal un govern estable, sí, però que tiri endavant polítiques nacionals, socials, ecològiques i mediambientals modernes en clau de país. O ara o mai! I per fer-ho cal que ZP i els dinosaures del PSOE callin d'una vegada. Que ens deixin decidir en pau. Que no s'hi fiquin. El poble de Catalunya no necessita tuteles ni acompanyaments. I si el PSC ha de fer valer la seva autonomia, a CiU li hauria de caure la cara de vergonya per anar a trucar a la porta del PSOE perquè li resolgui la papereta! El govern de Catalunya s'ha de decidir a Catalunya, entre els partits catalans i en clau catalana.
edvilalta |
dissabte, 4 de novembre de 2006 | 20:04h
L'esquerraverdanacional estem d'enhorabona. La gent ens ha reconegut la feina ben feta, la seriositat i la capacitat de treball. La necessitat d'encarar la modernització ecològica de Catalunya ha fet forat i ICV s'ha consolidat com a partit verd (i roig i violeta) del país. Ara cal que les esquerres catalanes actuïn d'acord amb el que la ciutadania ha deixat clar en les urnes i es posin d'acord per constituir un govern d'esquerres que desenvolupi l'Estatut i elabori polítiques progressistes. ICV guanya un 15% (40.300)
vots, amb un ascens fort a tot el territori i com a única força que guanya vots en un marc abstencionista. A Lleida augmenta un 25% i
s'obté un diputat amb 2.000 vots de sobres; a Girona i Tarragona el
nombre de vots és com per tenir un escó i mig
i, en el cas de Barcelona, el desè diputat queda a 14.000 vots, una
xifra no gaire alta si tenim en compte el cens barceloní. I de
Barcelona ciutat, ja en parlaré en un altre post. L'1 de novembre va votar poca gent en les quatre circumscripcions, i això ens ha de preocupar. La distribució de la participació és molt similar en les quatre: l'ascens de l'abstenció és homogeni a tot el territori (ha baixat el mateix percentatge al Vallès Occidental que a Osona) i, alhora, hi ha grans diferències entre territoris (la participació al Vallès Occidental ha estat del 54% i a Osona del 66%). A l'abstenció estructural s'hi va afegir la d'una ciutadania cansada i desmobilitzada que entre tots hem de ser capaços de recuperar per al joc democràtic. Tenim el doble de vots en blanc i 4.500 vots nuls més que fa tres anys, cosa que ha de fer pensar tots els partits. El PSC perd un 24% (241.000) dels vots, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona (a Barcelona un 31%), i és aquí on perd 4 diputats (el cinquè és el de Lleida). Ciudadanos a banda, la majoria d'aquests vots socialistes s'han quedat a casa. ERC perd un 24% (130.000) vots, però la distribució d'aquestes pèrdues en el territori no afecta gaire el repartiment d'escons (no en perd cap fora de Barcelona). Amb tot, a Barcelona (demarcació i ciutat) perd un 31%. CiU perd un 10% (95.000) dels vots, més o menys el que ha baixat la participació (cosa que els permet pujar dos diputats). El PP perd un 20% (80.000) vots, sobretot a Barcelona (quasi la meitat del total, al Barcelonès, on Ciudadanos obté els millors resultats) i Girona. Ciudadanos-Ciutadans suma 89.000 vots, un 75% dels quals al Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Aquests són els números. Que cadascú en tregui conclusions. A mi em sembla evident que la claredat en les propostes i els missatges, el no entrar en mercadejos ni propostes enganyoses, el no dir avui blanc i demà negre (o blanc o negre segons l'auditori), etc. són fets que la ciutadania reconeix.
edvilalta |
dilluns, 30 d'octubre de 2006 | 00:52h
Vist el que
deia en el meu post anterior, seria desitjable tancar, durant el primer any de
la propera legislatura, un acord entorn a l’”Informe sobre Bon Govern i
Transparència Administrativa” i dedicar la resta a la seva posada en marxa,
sota la responsabilitat d’un grup interdepartamental coordinat des de la DG de
participació ciutadana. Però vull tornar als dos punts que em semblen centrals:
administració transparent i bon govern i ètica pública.
El
compromís pel bon govern és un compromís ètic. Un compromís que vol recuperar
els valors públics i col·locar-los en el centre de l’activitat política i
administrativa. Recuperar aquests valors comporta orientació a la ciutadania i
a allò que la preocupa, alhora que implica una mirada des del conjunt de la
col·lectivitat. Hem de superar aquella idea segons la qual l’objectiu de
l’administració és l’eficiència (instrumental) i obrir pas a aquella altra que,
sense vergonya, considera que l’objectiu és la felicitat dels ciutadans
(finalista). Hem de fer bé les coses, és clar, però per millorar el benestar i
el creixement dels ciutadans.
