edvilalta |
dimecres, 31 d'octubre de 2007 | 10:03h
Ha anat d’un pèl. Establir les bases polítiques de
recuperació de la memòria democràtica podria haver quedat en un desig. Fins fa
pocs mesos el govern espanyol no va aprovar un projecte de llei (amb més de dos
anys de retard!) que, a més de tardà i fallit, comptava amb l’absoluta manca de
voluntat del grup socialista. ICV va creure, però, que calia aprofitar la
primera i potser última oportunitat de tirar-la endavant amb tres objectius.
edvilalta |
dimarts, 30 d'octubre de 2007 | 19:33h
Un amic m'explicava temps enrera que en una entrevista havien retret al Carles Reixach que no corria prou i que ell, amb la seva sornegueria habitual, havia respost: "córrer és de covards". Doncs bé, ja en tenim una altra! La Madeli,amb la seva xuleria habitual, ho ha dit i s'ha quedat tan ampla. I nosaltres, també. Perquè podem tenir per cert que, quan algú ha d'assumir la responsabilitat política de cagades tan seguides i que afecten tanta gent, el més honest és plegar. Però que si no vols fer-ho i no t'ho imposen de més amunt, no hi ha res a pelar, excepte denunciar-ho, emprenyar-te i votar conscientment una altra opció. Quan arribi la campanya de veritat i els socis de Numància treguin l'espantall del PP, qui tingui un mínim de dignitat (personal i/o nacional) ja sap què no ha de fer com a vot útil (que tots ho són).
edvilalta |
dissabte, 27 d'octubre de 2007 | 21:40h
Quan vaig entrar al PSUC ja hi havia qui m'ho deia: què fas tu aquí? Com és que no ets del PSAN? I jo, amb 18 anys deia invariablement que una cosa no treia l'altra, que el PSU era un partit nacional, i (que ningú s'ofengui) que jo volia ser en un partit seriós. Ho recordava ahir amb gent d'ERC en l'acte de celebració de 5 anys de Voluntariat Lingüístic a Cornellà de Llobregat. Una criatura que, en paraules del regidor de CiU, Néstor Artís vol tenir ara molts pares però que, en realitat, vam idear (en format local i amb tota la modèstia) en Joan Tardà i jo mateix. És curiós que la posició respecte al fet nacional t'hagi de situar en un partit o en un altre. És evident que, per molt de dretes que siguis, difícilment trobaràs independentistes al PP, però estic fermament convençut que en tots els partits nacionals (també a ICV, el meu) hi ha visions diferents i models diferents d'encaix de la nostra realitat nacional a Europa: passant per Madrid o sense passar-hi, amb diverses gradacions. Jo sempre he sigut de la ceba, però també m'he preguntat sempre per a què. I per això sóc on sóc.
edvilalta |
dissabte, 27 d'octubre de 2007 | 20:19h
Són moltes les coses que ens uneixen amb la gent del País Valencià. Aquesta nit s'atorguen els XXXVI Premis Octubre i es tanca la Setmana dels Octubre, amb Almansa i la llibertat d'expressió en el centre de tots els debats. 300 anys de resistència són molts més del que els espanyols podien suposar, però encara n'hi ha per a més. Precisament, acabo de rebre la carta que Iniciativa per Catalunya Verds ha enviat a tots els seus adherits i adherides perquè col·laborem a fer front a la multa de 300.000 € que el govern valencià ha imposat a ACPV en relació a les emissions de TVC. 10 € que cadascú pot afegir voluntàriamennt a la seva quota i que aniran al compte obert específicament per a això. Un atemptat contra la llibertat d'expressió, la pluralitat informativa i la normalitat d'ús de la llengua en el conjunt dels Països Catalans que demana una resposta solidària i contundent.
edvilalta |
dimarts, 16 d'octubre de 2007 | 20:31h
Des del meu últim post han passat moltes coses sobre les quals hauria volgut dir quatre coses però, com que no he fet, val més deixar-ho córrer.
Avui el president de tots i totes els bascos i les basques ha anat a Madrit a veure el seu homòleg espanyol per explicar-li que demanar l'opinió en democràcia és ser demòcrata. El ZP ja havia dit que diria que el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. I, per tant, que bon viatge de tornada i que no faci el ruc ni li toqui allò que no sona a pocs mesos de les eleccions. Grans demòcrates, els espanyols!
La Plataforma per la Llengua ens fa saber que San Miguel és
l’única gran empresa cervesera catalana que no utilitza la llengua del país per
etiquetar cap dels seus productes. Cap problema: una raó més per no beure’n
No diré ara que les altres estiguin normalitzades ja que,
tret de Moritz, que incorpora el català a tots els productes que elabora, encara
hi ha molt camí per recórrer. En aquest sentit, Damm, l’altra gran, només etiqueta
el 62% dels seus productes en català, però és que la sanmaikel 0 de 15! I això
que té productes etiquetats en més d’una vintena de llengües!
Aquestes i altres dades estan contingudes en un informe
sobre la situació del català en les cerveses que ha elaborat la Plataforma i
que recomano de llegir assegut a la fresca i amb una cervesa ben freda a la
vora.
edvilalta |
dissabte, 7 de juliol de 2007 | 19:54h
Llegeixo que, d’acord amb l’enquesta Òmnibus del CEO, gairebé
la meitat de la població del país no sap què són les vegueries, que la meitat
creu que les polítiques socials no són prioritàries en l’acció de govern, que tres
quartes parts volen que la llei exigeixi conèixer el català a les persones
immigrades, que sis de cada deu aproven la feina feta pels mossos d’esquadra o que
la mateixa proporció creu gens o poc adequada la dotació d’infraestructures.
Què voleu que us digui! No crec que l’enquesta en qüestió
ens digui gaire res que no sapiguéssim, més enllà que les percepcions no es
perceben fins que es toquen, que el Govern té un problema de comunicació amb la
ciutadania (cap novetat) i que la ciutadania preguntada és més falsa que un
"duru sevillanu" o bé no s’aplica el "cuentu" pel que fa a llengua i immigració. Des
d’aquí proposo que la mesura s’apliqui amb efectes retroactius des de 1950 per
garantir la bona salut de la nostra llengua nacional. Seriosament, a banda d’exigir-los
català, se’ls exigirà alguna altra cosa? O es tracta simplement d’anar fent
amics per a la llengua?
edvilalta |
divendres, 6 de juliol de 2007 | 10:45h
Diuen que la política és l’art de la convivència possible. Si
els polítics són els representants de la sobirania popular, escollits per fer
possible aquesta convivència, com pot ser que tothom en malparli com si fer-ho
fos un esport? Som conscients que això mina la credibilitat del sistema democràtic?
Els partits polítics són organitzacions formades per homes i
dones amb virtuds i defectes com tothom, perquè són tothom. De les persones
elegides, aquestes que en diem “els polítics”, n’hi ha que treballen bé i n’hi
ha que no; n’hi ha que se’n surten i n’hi ha que no; però no són els culpables
de tots els mals ni dels nostres béns. Si són on són és, en general, perquè
nosaltres ho volem. Ells se’ns ofereixen i nosaltres els fem (o no) confiança
perquè administrin l’interès general pensant en tothom.
La ciutadania (organitzada o no) té l’obligació d’exercir la
crítica a l’acció política, d’aplaudir els encerts i denunciar els
incompliments, de ser implacable amb qui s’excedeixi o caigui en la corrupció,
però sense oblidar que es fals que tots siguin iguals i que allò que els ha
portat (si més no a la majoria) a exercir aquesta feina ha estat la voluntat de
servir la comunitat.
Tinc un amic que quan algú s’exclamava de les (mítiques) vacances
dels mestres responia inalterable: “Fes-te’n”. Doncs bé, no veig que hi hagi
bufetades per entrar en política i/o en càrrecs de responsabilitat d’aquells
que demanen estar disponible com un metge, o rebre òsties (figurades) fins i
tot quan no toca.
La democràcia la creem i l’alimentem les persones. Fer-la créixer és
cosa de tothom.
Sembla que en Bargalló se n'ha sortit, tot i que amb crítiques d'una banda i de l'altra.
A la ciutat que du nom de salsitxa, que diria aquell, hi aniran, institucionalment, autors representants de la literatura catalana que, lògicament, és la que es fa en català.
Contra el que alguns (potser massa) volen fer creure, no és Catalunya la convidada, sinó la cultura o, si afinem molt, la literatura catalana, la que va de Salses a Guardamar i de Maó a Fraga (en el bon sentit d'aquesta paraula). Sembla que fins i tot la majoria dels escriptors catalans en espanyol ho han entès. Però, amb tot, hi ha ministresses toreres que els han de defensar de l'empobriment que suposa no anar-hi. Ja és ben curiós que ministras, la Vanguardia, la caverna, la progressia global i alguns altres es donin la mà en aquestes coses!
Diu el Punt a "El que el pacte no diu", entre altres coses, que l'acord de govern incorpora aspectes que semblen calcats de la campanya d'ERC, cosa que "es nota en el tractament del català com a llengua d'integració i vertebració social en l'actual marc de complexitat social i cultural i en la definició de Barcelona com a capital de nació.
Doncs no. Pot ser que sigui una de les coincidències, però no. Qualsevol que s'hagi pres la molèstia de llegir els programes de política lingüística d'ICV haurà pogut veure que fa anys que parlem de la llengua com a instrument d'igualtat d'oportunitats, de cohesió social i de ciutadania. I, de fet, si hi ha tot el que hi ha sobre llengua i nació en l'acord de govern és per la nostra insistència i tossuderia.
Que ningú s'enganyi. Esquerra no té l'exclusiva de la defensa i del foment de la llengua, i no hi ha cap necessitat de picar-li l'ullet en aquest sentit. Som molts els que, sense ser d'Esquerra, fa anys que hi treballem, a ICV, als altres partits democràtics i fora dels partits. I és bo que sigui així.
Ja falten
poques hores perquè hi hagi acord de govern a l’Ajuntament de Barcelona.
Dissabte s’obrirà un nou mandat en què, per primer cop, hi haurà un equip sense
majoria absoluta, cosa que vol dir negociació i recerca d’acords en benefici
dels barcelonins i barcelonines. Si una cosa
hauria de caracteritzar aquests quatre anys és l’aposta per la ciutat de la
quotidianitat que va expressar-se en la conferència que Imma Mayol va fer, amb
el títol de La Barcelona en minúscules, el setembre de 2004. Les polítiques
socials en el centre de la política, i liderades per ICV-EuiA, si la negociació
ho permet. Serà un
mandat apassionant perquè, com deia abans, caldrà fer molta política i debatre
i negociar molt, en un context que exigeix una nova orientació del model de
ciutat. Una Barcelona, capital de Catalunya, amb el català com a llengua pròpia i de cohesió social, que viu i es projecta al món des de la seva catalanitat. Un mandat en què serà indispensable treballar a fons la gestió
participativa i els mecanismes de control, desenvolupar les polítiques de
proximitat, trepitjar el territori i recuperar la confiança de la ciutadania. Molta feina a fer per als nostres regidors i regidores, i per a tothom que s'hi vulgui afegir.
Aquesta mitjanit
ha entrat en vigor el final oficial de la treva d’ETA. I ho ha fet amb tot el
soroll mediàtic del món mundial, amb declaracions de tothom, anàlisis periodístiques
de pa sucat amb oli (i d'altres que no), etc.
Jo no vull fer el
mateix, però em sembla que alguna cosa he de dir.
En primer
lloc, l’obvietat: els responsables del bloqueig i trencament de la treva són
ETA, el PP i el govern espanyol, perquè són ells els actors (una altra cosa és
la legitimitat democràtica de cadascú i la voluntat d'ETA de fer recaure "la culpa" en qualsevol que no siguin ells). Al trencament de la treva només faltava posar-hi data, i això només podia fer-ho qui l'havia declarat.
En segon lloc,
ETA no té cap legitimitat per assumir la defensa del poble basc, i encara menys
amb les armes a la mà. L’esquerra abertzale ha de fer un cop de cap i
desvincular-se definitivament de la seva tutela. Fer política i fer-la
exclusivament amb mitjans pacífics i democràtics, tal com ells mateixos van
proposar a Anoeta el 2004. No cal trair-se a si mateixos ni renegar del passat. Si Aralar ho va fer, per què ells no?
En tercer
lloc, el govern espanyol ha de derogar la Llei de Partits (o eliminar-ne els
aspectes de dubtosa constitucionalitat, elaborats per il·legalitzar Batasuna). No
hi ha estat democràtic si una part substancial de l’electorat no pot votar qui
vol. I, encara, amb un poder judicial espanyol que hi ha juga a la contra.
En resum,
ens hem trobat una ETA covarda (si és que realment volia avançar en la resolució del
conflicte), un govern espanyol covard i encalçat, una esquerra abertzale
covarda i un PP aprofitat i irresponsable. La superació del conflicte, la
normalització política, la pau, només poden assolir-se si tothom s’oblida del
curt termini i tothom assumeix que el partit durarà més que els altres. Els partits
tenen l’obligació de fer-ho. I tenen l'obligació de ser honestos i plantejar les coses clarament, i amb unitat contra la violència. Seria una irresponsabilitat que algú hi renunciés per raons electoralistes.
Com deia ahir l'Antoni Batista, aquesta situació afebleix els partidaris del diàleg, però malgrat tot, la pau sempre és possible. I s'hi arribarà, tard o d'hora, amb diàleg i posant la política al servei de la pau.
Com correspon
als nacionalistes intransigents, acaben de proposar debatre temes d’aquells que
no interessen a la gent i que, en una situació política com l’actual només
serviran per generar més crispació i allunyar més la gent de la política.
Em refereixo
a la nova polèmica sobre símbols identitaris que s’albira amb la proposta del
PP de posar lletra a l’himne espanyol, a instàncies del COE (no deuen tenir
altra cosa a entrenar) perquè així els esportistes seleccionats el puguin
cantar en lloc de fer xunta-xunta (que, no ens enganyem, sona a conya).
Després d’haver
de sentir-nos dir de tot durant anys i panys, ara ens surten amb aquestes? Ja em
veig el Pío i l’Ángel mirant d’arribar a acords amb en Bono i el Rubalcaba
sobre la rima més adient i l’ardor patriòtic...
Només que
la broma (bé que ho sembla) servís perquè s’oblidessin de la resta i deixessin
que la gent seriosa anéssim per feina, potser pagaria la pena, però hi ha pel·lícules
que ni en somnis!
Sembla que en Portabella ha volgut salvar el cap abandonant
el vaixell. Són ben sobirans de fer el que els sembli millor però, per la
mateixa raó, estic convençut que ICV hem de ser al govern municipal de
Barcelona. I hi hem de ser marcant la diferència respecte als socialistes,
fent-nos visibles com a organització i fent visibles les nostres actuacions en
el govern de la ciutat. Actuacions d’esquerres i ecologistes de debò.
La fugida d’ERC ens obligarà a negociar molt i bé. I a
fer-ho de forma clara i transparent perquè la ciutadania en sigui conscient i
no vegi tripijocs on no n’hi ha d’haver. El PSC haurà d’assumir que només té 14
regidors i nosaltres que només en tenim 4 i que amb 4 es pot fer molta feina,
però sense caure en el voluntarisme. Els socis han de tenir clar que som
necessaris i actuar en conseqüència, perquè ni som marca blanca, ni som
incondicionals.
Aquest mandat s’ha de caracteritzar per les polítiques de
proximitat, clares, transparents i progressistes. La Barcelona en minúscules. I nosaltres hem de fer-ho
possible.
Són moltes les coses que ens uneixen amb la gent del País Valencià.
Res a dir que es pugui dir. 
