edvilalta |
dissabte, 31 de gener de 2009 | 19:53h
Aquest mes ha fet 25 anys que vam instal·lar-nos a casa nostra, en un viatge tan nacionalment plaent com històricament impossible. Després de mesos de petites obres, de pintar tot el pis, d'anar a buscar i de portar-hi els pocs mobles que ens havien donat (el nostre patrimoni!), després de tot això i més, podíem anar a viure en aquell fabulós pis de lloguer (15.000 PTA i 3.000 de porteria al mes) que tenia més pati que superfície habitable i, sobretot, molt de futur. En aquest pis que algun dia serà nostre han nascut les nostres filles i hem gaudit de família i amics. Continuem fent-ho.
edvilalta |
dimarts, 16 de desembre de 2008 | 12:17h
El
15 de desembre vaig assistir a l’acte institucional de celebració dels 20 anys
de la constitució del Consorci per a la Normalització Lingüística al Palau de
la Generalitat.
Els
que vam treballar activament per aconseguir crear un ens que racionalitzés l’execució
de la política lingüística dels governs i que posés punt final a la situació d’alegalitat
en què ens trobàvem centenars de treballadors i treballadores sabem el que va
costar.
L’acte
va transcórrer entre parlaments més o menys ben travats de les autoritats, vaig
gaudir retrobant-me amb persones com Isidor Marí o Jordi Gabernet (a banda d’altres
a qui veig més sovint) i em va sorprendre l’absència d’algunes altres com Aina
Moll o Lluís Jou. Però –i em sap greu haver-ho de dir- em va faltar el
reconeixement de la institució a persones que ja no hi són i que en el seu
moment van jugar un paper important (tret d’un parell d’esments que va fer en
Miquel Reniu): l’Anna Maria Mateu, en Francesc Pujol, la Glòria Roig, en Josep
Camps... Ja
se sap que sempre es corre el risc d’oblidar-se algú, però hauria valgut més això
que no pas que destaqués entre molts de nosaltres el fet que no se’ls va
esmentar.
En tot cas, felicitem-nos pel que representen aquests 20 anys i preparem-nos per als pròxims 20.
edvilalta |
divendres, 12 de desembre de 2008 | 21:37h
Com a
responsable de política lingüística d’ICV no puc més que felicitar-me per l’informe
del Consell d’Europa, publicat
ahir, que avalua la situació de les llengües minoritàries a l’Estat espanyol,
en el sentit que avala les
polítiques de suport i impuls del català.
De fet,
proposa al govern espanyol que desenvolupi un model d'ensenyament d'immersiótotal en les llengües territorials cooficials a l'Estat, com el català,
el basc i el gallec perquè, segons el Consell, l'actual model no respecta els
compromisos adquirits per Espanya quan va signar la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries.
També diu,
entre altres coses, que el català no ha assolit el nivell desitjable (sobretot
a justícia o a empreses com Renfe, Telefònica o Correus), demana al govern
espanyol que prengui les mesures necessàries perquè els jutges que treballin en
territori de parla catalana facin servir el català, i lamenta que les
autoritats espanyoles no hagin resolt els problemes de què van ser advertides
en les primeres recomanacions sobre l'ús de les llengües cooficials als serveis
públics.
edvilalta |
dissabte, 6 de desembre de 2008 | 20:18h
Amb la Constitució espanyola a la
mà semblava que la pena màxima que podies complir a la presó era de 30 anys. Doncs
bé, amb la Constitució espanyola a la mà (i deixant a banda legislacions específiques
que sembla que no ens haurien d’aplicar) demà el poble de Catalunya hauria de
sortir en llibertat, després d’haver pagat amb escreix els seus delictes i d’haver
passat per un període de règim obert (autonomia).
Passa, però, que la seva
Constitució és sagrada i immutable. Passa, però, que, tot i que ja hagin passat
30 anys des que la van aprovar, els que manen de debò no volen actualitzar-la (sembla
que al 90% dels espanyols i/o dels seus representants els agraden les
antiguitats). I passa també que hi ha pendents de desenvolupar drets com el de participació,
amb la possibilitat la celebració de referèndums, la clàusula de consciència,
l'article que fa referència a la dignitat de la persona, el dret a la mort
digna (que són drets que encara s'han de garantir), així com el mateix
desenvolupament dels principis rectors de la Constitució.
I què voleu que us digui! A mi em
sembla que, com a mínim, s’haurien de fer uns retocs en el sentit de preveure i regular el reconeixement
de la plurinacionalitat en tots els seus Títols i, com a conseqüència, el dret
dels pobles a l'autodeterminació. Una nova redacció en sentit federal que a més
hauria de reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic
de l'Estat, així com regular en la igualtat de drets l'oficialitat de les
llengües castellana, catalana, basca i gallega.
Per altra
banda, també s’hauria d’acabar amb els privilegis de l'Església i garantir un Estat
laic, així com avançar en la incorporació de nous drets de ciutadania com
la reforma de l'article 13.2 de la Constitució Espanyola perquè es reconegui el
dret a vot de les migrades. I incorporar-hi nous principis rectors: drets i
principis socials, mediambientals, d'igualtat de gènere, laïcitat, memòria
històrica, cultura de pau, llibertats individuals, drets polítics i socials per
als immigrants, d'accés a l'educació, a la cultura i a les noves tecnologies.
I que
consti que parlo només de retocs sense pretensions independentistes i amb la
voluntat que serveixin perquè tothom visqui millor!
Llàstima que els espanyols no ens vulguin fer cas.
edvilalta |
dissabte, 29 de novembre de 2008 | 19:12h
L'educació és i ha de ser una responsabilitat prioritària i explícita del Govern i els ajuntaments han de jugar un paper clau en la planificació educativa i en la preservació de l'equitat en l'accés i el procés educatiu. Per això és fonamental el concepte de zona educativa com a àmbit generalitzat de coresponsabilitat entre Generalitat i auntaments.
El projecte de LEC que en aquests moments és al Parlament no és la continuïtat del que es va aprovar amb el Pacte Nacional per a l'Educació. El projecte fa una definició imprecisa i vaga sobre "el servei d'educació de Catalunya" en lloc de recollir amb tota claredat l'esperit del Pacte Nacional per a l'Educació (PNE) pel que fa al Servei Públic Educatiu, que es plantejava donar seguretat i estabilitat a tots els centres sostinguts amb fons públics, en una perspectiva de pluralitat, però també assumir uns mateixos objectius, establerts per la Generalitat, en una perspectiva imprescindible d'equitat i cohesió social. Per fer possible un text final de la LEC que sigui la continuïtat del PNE cal introduir-hi 8 punts bàsics:
edvilalta |
dijous, 27 de novembre de 2008 | 10:55h
Dilluns vaig assistir a l'acte de celebració del 20è aniversari del Servei Lingüístic de la CONC, el primer servei lingüístic d'un sindicat. Vint anys de feina ben feta en el món sindical, en el món del treball i, encara, amb nous i potents projectes vinculats al coneixement i l'ús del català com a dret de ciutadania i factor de cohesió social: el seminari Salvador Seguí, els papers sindicals en línia i els tallers de comunicació, els cursos i la lectura fàcil, el suport al Gabinet jurídic i en la formació sindical, el Voluntariat per la llengua i la col·laboració amb la Secretaria d'Immigració de CCOO. A tanta i tanta gent que ho ha fet i ho fa possible, per molts anys!
edvilalta |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 20:41h
Quan Joan Saura va pactar amb de la Vega, pocs ho vam entendre i gairebé tots estàvem convençuts que es passarien l'acord per allà. Lamento haver-la encertat.
Zapatero ha tornat a refermar-se en el seu paper de Pinotxo: "apoyaré", traspàs de rodalies, llei de dependència com cal, finançament... I els seus votants (molts!) sense piular.
Però allò que em preocupa és la constatació de la manca de poder polític real de Catalunya i dels seus polítics. Què fer quan, amb tota la prepotència, es passen pels collons les seves pròpies lleis? Quina ha de ser la resposta contundent possible (no fer volar coloms) al menyspreu i el menysteniment?
Si de debò volem que la gent torni a creure en la política, caldrà encarar postures molt més radicals (possibles i pacífiques, això sí) que aquelles a les que ens hem anat acostumant. Però caldrà fer-ho aviat perquè em temo que, de temps, no ens en queda gaire.
edvilalta |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 18:25h
Miguel Núñez va ser un nom que em va acompanyar des que vaig entrar al PSUC. Però no va ser fins que va publicar el seu "La revolución y el deseo" que el vaig conèixer personalment. Va ser una trobada íntima, amb vuit o deu persones, que em va permetre copsar des de la proximitat la seva humanitat, la seva capacitat i tots els qualificatius que de ben segur li atorgaran les persones que el van tractar i el van conèixer bé.
No es va voler jubilar mai perquè el cap i el cor li deien que havia de seguir sent un home del seu temps en cada moment del seu temps.
Ara (amb permís de l'Ovidi) farà vacances. Gràcies, Miguel, i fins a sempre.
Tal com diu
el Manifest que vaig penjar en el post anterior, els documents polítics d’ICV sempre han
plantejat la qüestió nacional a partir del respecte ple al dret a
l’autodeterminació i d’un model d’estat plurinacional, de manera que ens hi
sentim còmodes federalistes, confederalistes o independentistes. Però el que
massa sovint ha passat és que, tot i l’encert del plantejament teòric, després no
el trobem (a banda de moments puntuals) com un element central del discurs
polític del partit. És per això que cal enfortir la projecció pública de
les nostres postures en relació amb la qüestió nacional, dinamitzar-les i
aprofundir-les tenint en compte el context actual. Sense manies. ICV no
esdevindrà un partit independentista, però el nostre projecte pot atraure tant molts
independentistes com federalistes (o confederalistes) que no accepten les
fórmules descafeïnades d’altres.
edvilalta |
dissabte, 4 d'octubre de 2008 | 20:40h
En el curs dels
treballs preparatoris de la 9a Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya
Verds, un grup d’adherits i adherides preocupats per la deriva de la formació en
alguns aspectes i en particular pel tractament accessori que atorga a la
qüestió nacional, volem fer arribar a la direcció del partit i a l’opinió
pública el següent:
-Considerem que, tot i que en els seus documents
fundacionals ja quedava clar -ho reproduïm de la Declaració Política de Principis- el dret inalienable i imprescriptible de la
nació catalana a l’autodeterminació, així com el model de federalisme
asimètric que propugnava, durant massa temps Iniciativa (ara ICV) ha passat de
puntetes pels seus posicionaments sobre la qüestió nacional.
-És així com ICV, l’organització política de l’esquerra verda nacional, un partit nacional
català -autodeterminat com a tal en separar-se de Izquierda Unida- i que reclama l’exercici de la sobirania popular
per decidir el futur de Catalunya, no ha estat ni és comptat a l’arc polític
del nacionalisme català. I és així com l’ha deixat políticament a mans del
catalanisme conservador o de corrents independentistes, alguns dels quals sense
continguts socials o força ingenus, que han contribuït a generar expectatives
que, més d’hora que tard, en veure’s frustrades, podrien produir des d’un nou
desencís fins al rebrot d’actituds extremes. És per això, també, que les polítiques
d’ICV cal que se situïn enllà tant dels reduccionismes autonomistes com dels
independentistes.
-El mes de gener passat, en el Fòrum celebrat a l’entorn del
Model d’Estat, ICV es ratificava en el reconeixement i la defensa del dret a
decidir -el dret a l’autodeterminació sense limitacions, que en això consisteix
l’exercici real de la sobirania- i s’adheria a la Plataforma pel Dret a
Decidir, amb representants presents a l’acte. En paraules de Jaume Bosch, vicepresident
d’ICV, pronunciades en aquella jornada,“a
l’ús devaluat del terme federalisme que fa el PSC, Iniciativa hi oposa la
formulació d’un estat propi dins d’un estat plurinacional”. El cert és, però,
que tampoc de llavors fins ara aquestes afirmacions no s’han fet notar gaire en
les polítiques, les campanyes i les preses de posició del partit.
edvilalta |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 13:27h
Els immigrants són els responsables de la mala salut del català. I el president Montilla n'és el paradigma. Aquesta sembla que sigui la tesi dels Puig i els Pujol que corren pel pais i que no deu haver fet cap gràcia a molts convergents fills de la immigració espanyola. El català del president de la Generalitat és molt millor que el que tenia quan el vaig conèixer com a alcalde de Cornellà. I, és cert, no és un bon català, encara. Però el que és realment important és que, bé o malament, parli català qui el sap i qui l'està aprenent, perquè només així es millora personalment i col·lectivament. I només així augmenta la massa crítica de parlants del català. Si no, quin missatge estem adreçant als milers de persones que l'estan aprenent o que formen part del Voluntariat per la llengua? Quasi més greu em va semblar que en Puig presumís de tenir amics castellanoparlants amb qui parlava en espanyol. Molt pedagògic i molt coherent! Potser que si els preocupa tant, en lloc de parlar sobre la llengua, hi enraonin amb tothom i arreu. Perquè si tots els catalans i catalanes que tenen com a llengua familiar la catalana ho fessin (sempre i arreu), l'efecte multiplicador faria la resta, tal com passa amb qualsevol llengua normalitzada en el seu territori.
edvilalta |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 13:47h
Ahir vaig assistir, en representació d'ICV (també s'hi van sumar en Francesc Pané i la Mercè Civit, diputats d'ICV-EUiA al Parlament) a la presentació del manifest i el vídeo "El català, llengua comuna" que ha elaborat al llarg de quatre anys la xarxa associativa de la immigració integrada per 23 associacions i que ha impulsat la Plataforma per la llengua. Actes com aquests, fets en positiu i amb molta gent darrera, ens fan veure que, si ho fem bé, el català té futur. Perquè hi ha molta gent convençuda que el català ha de ser la llengua comuna del nostre país. El manifest reivindica el català com a llengua d'acollida i en destaca la importància com a element d'inclusió i cohesió social i, en aquest sentit, Abdou Mawa Ndiaye (president de l'Associació Catalana de Residents Senegalesos) va expressar la necessitat que la societat d'acollida deixi de tractar els nouvinguts com a immigrants i comenci a reconèixer com a membres de la societat aquelles persones que se senten catalanes.
edvilalta |
dilluns, 14 de juliol de 2008 | 18:29h
És dissabte i decidim anar a un nucli d'habitatges comuns anomenat Salou, on treballa la nostra filla gran. Agafem el transport comú a l'estació comuna de Passeig de Gràcia i una hora i escaig després ja hi som. Passem el dia entre Cambrils i Salou i tornem a l'estació a les cinc de la tarda per agafar el transport comú que ha de passar a les 17:27 h. Fins aquí, tot bé. I més encara amb la possibilitat que hem tingut de sentir contínuament la llengua comuna i altres llengües comunes d'altres llocs més comuns que el nostre autonòmic! Passen els minuts i una gran negror va enfosquint el cel. Comencen a veure's llampecs i a sentir-se trons. Cauen les primeres gotes, d'aquelles grosses, i de cop descarrega el primer xàfec. Bufa el vent cada cop més fort fins que la cortina d'aigua espesseeix i volen les taules i cadires del bar de l'estació fins a les vies. L'aigua nega els raïls i, tot i el bon cobert que hi ha, tothom ha de guarir-se a l'interior. Se'n va la llum. Començo a fer-me la idea que tornarem tard...
Manifesto que no serveix de gran cosa que condemnem ximpleries, ni que hi argumentem en contra (si no és que ho passen per telecinco i ho publiquen sostingudament en els seus mitjans). Manifesto que no em sorprenen les adhesions dels que no en saben, ni les de catalanetes universals, ni les dels intel·lectuals de l'imperi, ni les dels que ho farien però no ho fan. Manifesto que, per molt que vulguin tocar allòquenosona, qui ha de mantenir viva la llengua és qui la té, fent-la servir sempre (això acaba incorporant nous parlants) i arreu, sense cedir davant els "en castellano por favor" (vegeu rodes de premsa de polítics o presidents de clubs nostrats, per exemple) o els "en español!", o els "ells també voten". Manifesto que és molt cansat haver d'escriure d'aquestes coses cada dos per tres, que no he d'excusar-me de res, que no he d'explicar res. Manifesto que posats a manifestar proposo un manifest per canviar de Constitució sense que ells hagin de canviar la seva (si no ho volen) o, dit d'una altra manera, que cadascú tingui la seva. Manifesto que si el PP és prou estUPyD com per deixar-se arrossegar a una altra campanya incendiària, continuarà passant fred durant molts anys (que així sigui en qualsevol cas) i potser ajudarà, ai las! a "romper ehpanya". Manifesto, en fi, que amb aquesta calor jo només m'apunto al manifest de la cervesa (fresca, alegre, diurètica i, si pot ser, etiquetada en català).
No entraré a valorar la gestió d'en Laporta, però la situació amb què s'ha anat trobant la "nova" junta directiva se m'apareix com una metàfora de l'empenta amb què aquest país tendeix a mirar de carregar-se les seves institucions. En Laporta i la seva gent arriben a la direcció de Can Barça amb un projecte nou, que il·lusiona el soci i els simpatitzants i amb un suport mai vist. Quatre dies mal comptats després comença l'assetjament. Tot va malament i cada vegada pitjor. En Maragall arriba a la presidència de la Generalitat amb una agenda carregada de projectes. Tants anys després hi ha molta gent il·lusionada. Quatre dies mal comptats després s'engega la muntanya russa, que s'afegeix a la incapacitat de la dreta nacional per assumir el seu nou paper d'oposició. Tot va malament i cada vegada pitjor. Qui es pensava que controlava el partit, surt lleugerament tocat del congrés d'ERC, quan havia de ser l'assalt definitiu al poder. Fins i tot el PP a Catalunya s'ha apuntat a la roda (auto)destructiva! De debò que entre el tot va bé i el no hi ha res que funcioni hi ha un terme mig realment existent. Segur que el fet que que la gent critiqui i participi ens farà millorar, però sempre que l'objectiu no sigui la destrucció africanista de l'oponent o adversari. Més que res perquè el país ni s'ho mereix ni s'ho pot permetre.
Ahir vaig assistir, en representació d'
Manifesto que no serveix de gran cosa que condemnem ximpleries, ni que hi argumentem en contra (si no és que ho passen per telecinco i ho publiquen sostingudament en els seus mitjans).
