edvilalta |
dimarts, 14 de juliol de 2009 | 20:55h
Porto dos
dies sentint bondats i malícies de l’acord de finançament. Vagi per davant que
per a mi el millor acord hauria estat el dels danesos, o el dels bascos, però
no parlàvem d’això.
El Govern i
els partits que li donen suport diuen que és un bon acord. I jo m’ho he de
creure perquè fins ara he confiat en els negociadors i en els criterisestablerts pel Govern, i perquè és fruit de
la unitat, la fermesa i el rigor. I perquè els únics que discrepen són (amb
raons diverses) els que fos quin fos l’acord hi haurien estat en contra. I
perquè els agents socials se’n feliciten.
Fet i fet, n’estic
content, perquè la situació per a la caixa de la Generalitat era ja dramàtica,
i així es fa molt difícil governar i tirar endavant les polítiques concretes, d’un govern catalanista i d’esquerres: l’educació, la salut o els
serveis socials necessiten molts més recursos (i més en una situació de crisi
com l’actual). Perquè els esforços que s’emerçaven en la negociació podran
dedicar-se a l’obra de govern. Perquè en escampar la boira que generava es veurà
més què fa el Govern (amb permís de la sentència del TC).
És un acord
digne i que fa justícia, no només perquè compleix amb una llei (l’Estatut), sinó
perquè Espanya reconeix que la situació fins ara era injusta, i això hauria de
ser bo per a l’autoestima del país. Més encara si el que volem és avançar cap a
l’exercici ple de la sobirania nacional, que demana moltes energies, molta imaginació, molta feina ben feta...
Ara, però, el poble pacient es mereix tota la informació. Cal
que ens l’expliquin bé.
edvilalta |
divendres, 10 de juliol de 2009 | 19:47h
Sé que vaig
endarrerit. Volia parlar de l’Assemblea d’ICV de Barcelona dissabte passat, però
va com va.
Va ser una
Assemblea amb un punt estrany, perquè no s’hi plantejava cap canvi de fons, ni
organitzativamet, ni políticament. Qui va voler va poder reflexionar sobre la
política municipal i sobre el paper que juguem a Barcelona. En Quim Mestre va
revalidar la presidència del partit (86% dels vots) i en Ricard Gomà es va
consolidar, una mica més, en el lideratge del grup municipal, amb una
intervenció que em va agradar, en el fons (no calia, si no!) i en la forma
(cada cop domina més l’escenari). També val la pena tenir en compte aportacions
de diferents agrupacions de districte.
Però no sé
si vam sortir-ne més reforçats o tal com hi vam entrar (acomplert el tràmit,
tornem-hi que no ha estat res). No tinc la sensació d’haver-ne sortit amb idees
clares per encarar les pròximes eleccions en els temps de desafecció que corren.
Ni, molt menys encara, d’haver fet res per obrir les finestres i ventilar l’organització.
Aquests dies assistim a una contínua apel·lació -fins i tot informativa- a la importància i el volum d'assumptes que es decideixen al Parlament Europeu. I no em sembla malament, cal fer-ne pedagogia per mirar d'alleugerir la llunyania amb què se sent tot això d'Europa. I superar la imatge que han transmès els grans partits que Europa és per a polítics retirats, aprofitats i/o incòmodes.
És important que les campanyes que facin els partits siguin europees. Sobre Europa des d'aquí, no sobre aquí per a Europa. Que es facin propostes de Catalunya cap a Europa sobre quin model d'Europa volem, com superar la crisi econòmica, mediambiental, institucional... I que apostem per tenir veu pròpia a Europa per defensar els nostres interessos. Però és absurd traslladar-hi responsabilitats que recauen a Espanya, perquè molt sovint el problema no és Brussel·les sinó Madrid.
Acostar Europa a la ciutadania passa, en part, per la circumscripció electoral. I això no depèn de Brussel·les o Estrasburg sinó de Madrid. Una circumscripció catalana o de Catalunya i comunitats veïnes acostaria el Parlament Europeu a l'electorat d'aquí.
Acostar Europa a la ciutadania passa, en part, per resoldre l'anomalia mundial que la llengua de 10 milions de ciutadans i ciutadanes no hi sigui oficial. I això no depèn de Brussel·les o Estrasburg, sinó de Madrid.
És per això que insisteixo que les eleccions s'han de plantejar en clau europea i amb veu pròpia (com a nació que som).
I és per això que no tinc cap dubte a l'hora de fer campanya per algun dels candidats.
Perquè Raül Romeva ha demostrat durant cinc anys que sua la samarreta, que està preparat i que treballa per continuar aprenent, que ret comptes diàriament des del seu bloc, que actua des de la convicció i que, sense complexos, ho fa aportant una veu pròpia del país. Com va demostrar-ho sent una de les cares visibles de l'anomenat "sector sobiranista" a l'Assemblea d'ICV de novembre de 2008. Com ho demostra en els actes als quals assisteixo aquests dies.
Si algun dels candidats dels partits catalans aporta solidesa, coneixement, convicció i catalanitat en un sol pac, aquest és en Raül. Amb ell, com mai, ICV l'encerta.
Centre de Barcelona una tarda d'abril. Veig que se m'acosta una noia-venedora i, tot i que faig un intent d'escapolir-me'n, em deixo atrapar (encara no faig tard). Comença a informar-me sobre "Médicos sín fronteras". A la primera oportunitat li dic que tinc per costum no donar diners a qui no em respecta. La cara de sorpresa i d'incredulitat de la noia fa època. No m'entén. Miro d'explicar-me: ni Greenpeace, ni Amnistía Internacional, ni Médicos sin Fronteras... I no perquè no estigui d'acord amb les causes i en pugui valorar la feina, sinó perquè treballen sense posar en pràctica alguns dels valors que, diuen, els són propis. O, com he d'entendre, si no, que se m'adrecin més que sovint en una llengua que no és la meva i la del meu país? Ho fan a Dinamarca, França, Portugal o Espanya? La noia assaja el clàssic discurs del cost. Ho deixa córrer quan em veu el somriure burleta. És més que possible que el meu capteniment sigui "progressistament incorrecte", però, què voleu?: el seu també!
Ja s'ha constituït el Parlament d'Euskadi, sorgit de les darrreres eleccions organitzades amb objectius poc democràtics.
El govern que es conformi, fruit del pacte PSOE-PP, serà la màxima expressió del frontisme espanyol: quan es tracta d'Ehpaña, no s'hi valen colors que no siguin els de l'estanquera, que ells són nonacionalistes. Un acord antinatural que només pot portar inestabilitat i més divisió en la societat basca.
Aquells que demanaven el vot a les generals per evitar el retorn del PP, ara hi pacten. I el problema no és que es faci una majoria alternativa al partit més votat (això forma part del nostre sistema parlamentari), sinó que és un pacte antinatural que deixarà el govern basc del PSOE en mans del PP.
Els primers passos i els objectius pactats per al "canvi" són espectaculars: com pot ser presidenta del Parlament algú que no sap euskera (de fet, la majoria dels membres de la Mesa no en saben)? Com es pot avalar l'intervencionisme en els mitjans públics (ara en sentit espanyol) fins arribar al mapa del temps? Corria per allà en Ferran?
La Mesa del Parlament no en reflecteix la pluralitat. I el Parlament no reflecteix la pluralitat de la societat basca. Tot ben democràtic.
Aquests dies hi ha hagut amics i companys que m'han dit que havien entrat al bloc per veure què deia sobre els fets del 18 de març. Després de veure les imatges, de "patir" les explicacions de les meves filles (que hi eren!) i de sentir que el conseller d'Interior deia que no li havia agradat, que estava preocupat per l'actuació, que demanava disculpes als afectats, que encarregava una investigació interna i que demanava comparèixer al Parlament al més aviat possible (aquest dimarts), vaig decidir no escriure sobre el tema fins que aquest dimarts el conseller Saura expliqui el que hagi d'explicar en seu parlamentària (i ho faré). Ahir, però, vaig pensar que ja n'hi havia prou. Que l'actuació de la BRIMO de la nostra policia és inacceptable és fora de discussió. Que el procés de Bolonya no té marxa enrera també és fora de dubte (no fa gaire vam posicionar-nos-hi). De què va la cosa, doncs? Ben segur, hauríem d'anar, primer, a l'aplicació que se n'ha decidit de fer a l'Estat espanyol i a la nostra falta de recursos. Però després d'això hem d'anar al nostre Govern. I aquí tenim uns responsables que es diuen Huguet i Palmada que no han fet gran cosa per implementar-lo en condicions i uns rectorsque, junt amb els anteriors, han deixat podrir una situació. I una universitat "segrestada" per un sindicat i unes assemblees minoritaris en el conjunt de l'estudiantat però majoritaris entre els que es mouen. Ara tothom vol convertir-ho en un problema d'ordre públic obviant-ne els orígens. (segueix)
Arxius:Bolonya- Llums i ombres sobre el"Pla Bolonya"
La
darrera Assemblea Nacional d’ICV va aprovar, esquemàticament, l’aposta de l’organització
per un estat espanyol federal amb un model esbiaixat cap el confederalisme. Bé.
Podem dir que aquest va ser el punt de trobada entre aquells que se senten
sentimentalment espanyols i políticament autonomistes i aquells que, amb horitzons
diferents, aposten per aconseguir un Estat propi, uns en el marc d’una
república federal espanyola i uns altres en el marc de l’Europa federal. També ens
vam refermar en la nostra històrica defensa del dret a l’autodeterminació i del
seu exercici obert i representatiu de les diverses postures que hi hagi, des de
l’autonomisme a la independència, passant per l’Estat federal o el lliure
associat.
ICV
no és, doncs, un partit independentista. Ni autonomista. Ni federalista. És un
partit ecosocialista -l'esquerra verda nacional- que, en aquest moment de la història, aposta per una solució (con)federal al
problema de l’encaix del nostre país en l’Estat espanyol (tot i que a l’altra
banda hi hagi, gairebé, un desert). Però, des del respecte als companys i companyes
que ja en tindrien prou, amb aquesta formulació, aquells i aquelles que
voldríem anar més enllà no tenim per què renunciar a créixer i a arribar,
potser, en algun moment, a ser majoritaris.
La independència o la federació, per si mateixos, no ens porten enlloc, si no són per fer alguna cosa. "Independència? Federalisme? Catalunya!" o "Independència? Per a (fer) què?" o "Federalisme? Per a (fer) què?".
En tot cas, queda molt camí i tots
plegats ho tenim prou magre.
edvilalta |
divendres, 20 de febrer de 2009 | 20:48h
Des de final de l'any passat s'està presentant a les universitats catalanes el decàlegSigues lingüísticament sostenible, un projecte desenvolupat pels serveis lingüístics de vuit de les nostres universitats amb l'objectiu de difondre entre la comunitat universitària la importància que té la sostenibilitat de la diversitat lingüística.
S'acaba de presentar l'Atlas de la Unesco de les llengües en perill i, si es visita l'aplicació interactiva que hi ha, s'hi pot veure quina és la situació de les llengües amenaçades per estats.
Sent optimistes, el 50% de les entre 4.000 i 6.000 llengües, que es parlen al món corren perill d'extingir-se en els propers cent anys i el 96% són parlades per només el 4% de la població mundial. Les condicions òptimes que asseguren la vitalitat d'una llengua són una conjunció de suport institucional, utilitat de la llengua en l'esfera econòmica del país i utilització en els mitjans de comunicació globals, amb el sentiment de fidelitat dels parlants envers la llengua pròpia i la consideració que aquests en tenen com a símbol identitari com a factors tan o més essencials. El català no surt a l'Atlas de la Unesco, però encara hi ha molta feina a fer perquè la viabilitat estigui garantida.
edvilalta |
dimarts, 17 de febrer de 2009 | 12:01h
Primer va ser la Queta, aquella simpàtica boqueta que semblava convidar-nos a mossegar en defensa de la llengua. Ara la campanya s'adreça als catalanoparlants i ens proposa que ens transformem en virus quadribarrats. Com per descol·locar-nos una mica, l'espot publicitari no evoca possessions malignes, ni crisis sanitàries catastròfiques, ni, en general, pel·lícules de por, sinó que ens porta als musicals novaiorquesos en versió Bolywood, amb escenes quotidianes com ara comprar el pa, rebre el butà o prendre alguna cosa en la terrassa d'un bar. Encomana el català! vol, sota aquesta pell de xai de simpatia bollywoodiana, inocular en els catalanoparlants el virus de la lleialtat lingüística i de l'autoestima, pas indispensable perquè es pugui, efectivament, compartir la llengua amb qui encara no la parla. Com que d'això ja n'he parlat moltes vegades (i més que en vindran, suposo), benvingut el virus, si fa forat. Perquè la salut i la supervivència del català depèn, en gran part, de l'actitud dels catalanoparlants i de la nostra capacitat d'atreure nous parlants.
Segons una enquesta recent, els empresaris veuen excel·lents oportunitats de negoci en el procés de canvi climàtic. El sector és un dels pocs que (si més no de moment) no només no estan en crisi, sinó que creix a un ritme del 3% anual i no perd llocs de treball. El rendiment econòmic de les empreses mediambientals se situa molt per sobre del creixement del PIB i un 23% exporta els seus productes. Vés per on, aquells que acusen ICV de paralitzar el país i d'impedir-ne el creixement no piulen davant aquestes dades. Ni davant l'aposta per un Green New Deal d'Obama (tot i que tampoc és el mateix). Un dels orígens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Per tant, la superació de la crisi no es pot fer en contra del medi ambient. Ens cal un nou acord social i ecològic a nivell global que lluiti contra el canvi climàtic i aposti per l'energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària. Ens cal un canvi de model productiu que deixi enrera una economia basada en l'especulació immobiliària i el turisme i que aposti per augmentar la productivitat, obrir el teixit industrial a l'exterior i millorar les infraestructures de transport públic.
edvilalta |
diumenge, 1 de febrer de 2009 | 14:07h
Llegeixo a el Punt que segons l'enquesta del CEO només un 2,3% dels catalans consideren prioritària la qüestió del finançament i que, com era previsible, demanen al Govern que es fixi com a prioritat la lluita contra l'atur i la precarietat laboral, les polítiques socials, l'habitatge, el funciionament de l'economia, la ssanitat, l'educació, la immigració i les infraestructures i els transports.
Estic sorprès -permeteu-me la ironia- de veure que, com en el debat de l'Estatut, allò que ens ha de permetre encarar amb un mínim de garanties tot això que la gent prioritza quedi l'últim de la llista. És com si a casa fes una enquesta i em diguessin que prioritzés de tot i deixessin al final el sou que ho ha de fer possible.
edvilalta |
dissabte, 31 de gener de 2009 | 20:40h
Ara el govern espanyol (que ja no és gaire/gens amic) diu que redactarà la declaració de reparació i reconeixement al president Companys (o potser serà només a un tal Lluís Companys?). El nostre Govern diu que és un primer pas (tal com marca la llei de la memòria històrica espanyola) per reclamar l'anul·lació del judici. A partir d'ara s'obre la via judicial.
El Govern espanyol, un cop més, ha incomplert una promesa. Però ha sigut legal amb la seva llei. Farà una declaració que no té cap validesa jurídica.
Potser ja és hora que el nostre Govern faci un acte de dignitat nacional i insti directament la fiscalia de l'Estat a anul·lar la causa de Companys i les de tothom. Més que res perquè això no depèn de Madrid, ni s'ha de negociar amb ningú.
