edvilalta |
dimecres, 19 de gener de 2011 | 10:52h
Avui molts diaris espanyols destaquen que al Senat espanyol s'hi puguin parlar 5 llengües (4 més l'invent constitucional que és el valencià). No n'he vist cap que destaqués que al Parlament de Catalunya s'hi pugui parlar en català, en occità i en espanyol. Ni que el seu web estigui en sis llengües.
Avui molts diaris espanyols destaquen el cost i l'excentricitat d'una mesura a la qual dediquen qualificatius diversos d'amabilitat dubtosa.
Per a ells, la diversitat és anormal. La diferència és perillosa i ataca la cohesió "nacional" (d'allà). "Les llengües són per entendre's i no per generar problemes". "Els capricis dels polítics surten cars". L'ús de les llengües autonòmiques al Senat espanyol és un crim contra Espanya, en un moment que les autonomies són culpables de tot i en què ser civilitzat pot fer-te sospitós de terrorisme.
"Ses senyories s'hauran de posar auriculars per entendre altres senyories, espanyoles com ells", frase que recull el convenciment no nacionalista que l'espanyolitat porta aparellada el monolingüisme en castellà.
I tot plegat per set traductors (3 cat+2 gal+2 eus), que funcionen, només, unidireccionalment (de cada llengua al castellà) i, encara, no sempre!
No deixa de ser curiós que el nacionalisme espanyol critiqui als altres allò que reclama per a ell. Menystenir llengües que ells diuen que són espanyoles, multiplica la desafecció de qui no se sent centralista.
A mi em sembla anormal defensar la unitat constitucional i, ahora, promoure el separatisme, però deu ser que no m'ho miro bé...
El canvi de govern a la Generalitat de Catalunya ha tingut conseqüències, també, en la política lingüística.
Constatem el retorn de la competència al Departament de Cultura. A parer meu, un greu error pel que suposa de pèrdua de pes polític, de transversalitat en la seva acció, de concepte i, més que probablement, de recursos econòmics. Un canvi fet, a més, sense cap justificació.
Sembla que la mesura 654 del Programa electoral de CiU (Racionalitzarem l’organització de la Generalitat respecte a les matèries de cultura, política lingüística, projecció internacional de la cultura, memòria històrica, commemoracions culturals i el conjunt d’organismes que directament o indirecta executen polítiques relacionades amb la cultura i la llengua) busqui treure la llengua de la posició més centrada que havia aconseguit amb l'anterior Govern i deixar-la amagada en el bosc de "Cultura", on hi ha tantes visibilitats: teatre, cinema, llibre, circ, música, museus, internacionalització...
Deu ser que la política lingüística no forma part dels temes "especialment importants i sensibles" per al nou Govern, que sí que es queden a Presidència. En
tot cas, escric sense saber quina política lingüística menarà Ferran
Mascarell (que coneix perfectament, per exemple, com funciona el Consorci per a la Normalització Lingüística), ni qui hi haurà per conduir-la, ni quina consideració formal
tindrà... Detalls que potser ja tocaria saber i que donen la mesura de
la importància que volen que tingui la criatura.
Tant
les entrevistes al nou conseller, com els minireportatges sobre el
departament, han gairebé obviat la competència (l'últim exemple, avui, a
TV3
), però molts ens preguntem si es podran mantenir les relacions, si més
no de tu a tu, entre l'òrgan encarregat de la política lingüística i
l'encarregat de la immigració, de la formació ocupacional o de
l'empresa; si, d'alguna manera, es podrà mantenir la transversalitat de
la política lingüística, sense tornar a caure en allò que no és enlloc
del món: una simple política cultural.
edvilalta |
dijous, 23 de desembre de 2010 | 13:34h
“La mata de jonc
ha aquella força qui, si
tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar
ensems,
dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l'arrencaran e encara con
gaire
més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà
tota
un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”. (Ramon Muntaner)
(...) Hereus d’un alt
llinatge
cent voltes esbrancat,
florim quan menys ho esperen,
cantem quan menys els plau.
Del fang en fem muralles,
còdols dels mots, i al cap
de tantes maltempsades,
de tants i tants estralls,
dins totes les orelles que saben esoltar
hi ressona ben viva
la gran remor del mar. Miquel Martí Pol
edvilalta |
dimecres, 22 de desembre de 2010 | 08:48h
Repetim-ho. Hem resistit el tsunami. I podem sentir-nos moderadament satisfets veient la magnitud de la tragèdia. Però a can ICV no podem deixar de valorar negativament , per exemple, que hem perdut 2 diputats, que un l'hem mantingut pels pèls, que hem perdut 50.000 vots. I que els resultats a la "Catalunya interior" no són com per tirar coets.
Té sentit, parlar-ne ara, quan ja s'inicia la legislatura i ja fa molt del 28N?
Crec que sí. I que, en l'anàlisi i les conclusions no hem de posar la mirada en el mes de maig (les municipals ja tenen el seu espai de treball) sinó, molt més enllà, en el 2014, en el 2018. Perquè l'anàlisi sense urgències ens ha de permetre arribar a conclusions i propostes que, posades al servei de la política més immediata, ens facin avançar nacionalment, socialment, mediambientalment.
edvilalta |
dimarts, 23 de novembre de 2010 | 11:44h
Sembla que la proposta estrella del debat de TV3 ha estat la de Puigcercós a Mas: jo t'ajudo amb el concert i, si no ens en sortim, tu m'ajudes amb el referèndum. En els temes de país sempre és bo buscar el màxim d'unitat.
Però trobo a faltar en les anàlisis la proposta -ja presentada pels volts de l'11 de Setembre i el primer diumenge de campanya- de full de ruta nacional d'ICV-EUiA. Una proposta molt més completa i complexa que les de CiU o ERC.
Com que Joan Herrera, el dia del debat, només en va fer una explicació parcial, no em fa res deixar-la aquí.
Com que la Sentència del Constitucional espanyol dinamita el pacte constitucional i ve a dir que no ens hi volen tal com som ni ens (hi) deixen ser tal com volem, la proposta planteja un pla per a l'autogovern, impulsant tots els mecanismes polítics i jurídics necessaris per recuperar allò que sigui recuperable de l'Estatut. Paral·lelament, proposa una última oportunitat d'entesa amb l'Estat mitjançant una reforma de la Constitució per tal d'articular un Estat federal plurinacional i plurilingüístic, que reconegui el dret d'autodeterminació de les nacions que el componen. Un procés que ha d'anar acompanyat de mobilització social i debat polític, tant aquí com a Espanya. Finalment, en el més que probable cas de bloqueig per part de l'Estat, del PP i del PSOE, de negativa a la negociació, l'exercici del dret a decidir amb la convocatòria per part del Parlament -amb majoria qualificada- d'una consulta sobre el futur de Catalunya, en la qual la ciutadania pugui escollir entre el manteniment de la situació actual, l'estat propi dins l'Espanya federal plurinacional i la independència.
edvilalta |
dimarts, 16 de novembre de 2010 | 13:10h
La crisi econòmica impedeix al govern espanyol del PSOE complir els compromisos de traducció que per metin als catalans adreçar-se en la seva llengua a les institucions europees. Ja se sap, som un extra.
El mateix govern força les mateixes institucions a distingir entre català i valencià en l'adjudicació de recursos per a la formació lingüística d'erasmus. Ja se sap, som un extra... partit.
El TC agredeix la llengua (i moltes altres coses) en la seva sentència de l'Estatut, i junt amb el PP, Ciutadans, la Defensora del Pueblo i altres agents de l'anticatalanisme, continua l'ofensiva amb el Codi de Consum, la Llei d'Acollida, la Llei del Cinema o els reglaments d'ús lingüístic en nom de... la llibertat! Una "mora catalanista" és condemnada per la Justícia (?) per haver parlat en català a can guàrdia civil a Mallorca. Es van sentir ofesos. No hi ha proves que valguin. (Hi havia una cinta de vídeo, però l'han perduda).
Si els espanyols, el seu Estat, el seu govern, no prenen (o volen prendre) consciència que això que en diem Espanya és un Estat plurinacional i plurilingüe, sembla que ens estan enviant un missatge força clar.
I fent córrer la brama de les prohibicions, no només els adversaris, sinó els propis, aconsegueixen oblidar que hi ha més de 500 disposicions legals (i no paren!) que imposen l'ús del castellà (amb multes incloses que, per cert, també imposa el Govern de la Generalitat), per només tres o quatre que obliguen a usar el català. ...
edvilalta |
diumenge, 17 d'octubre de 2010 | 20:08h
Llegeixo a la premsa que el PSC es desmarca de les multes lingüístiques en el seuprograma
electoral. Mai n’havien estat gaire partidaris. Però, contra certs tòpics que volten, és bo que se sàpiga que més
del 99% de les sancions i multes lingüístiques previstes als ciutadans i
empresaris de Catalunya són per no utilitzar el castellà.
Diu el PSC que treballaran “des del foment, no des de la coacció ni
l'enfrontament. Les sancions no són una bona pràctica per a una política
lingüística en positiu". Ja hi estic d’acord i, de fet, és el que s’ha fet
al llarg dels darrers anys (en època de CiU, ni això). Els pocs comerciants que
han acabat multats han estat els recalcitrants i, encara, després d’un llarg
procés persuasiu. Però és que totes les lleis tenen règim sancionador i, tot i
que sóc de tarannà més aviat educatiu, quan hi ha voluntat d’incomplir una
norma normalment t’acaba caient la garrotada!
No deixa de
ser curiós que els socialistes (que sempre han parlat de foment) incloguin en
el seu programa allò que no deixa de ser un procediment que, a sobre, no és
nou. Clar que, si l’objectiu és el procediment, probablement haurem de
concloure que el que pretenen és desmarcar-se del compliment de la Llei de
política lingüística, tant com d’altres mesures implementades durant aquesta
legislatura (i l’anterior), potser a contracor.
"Traslladar el concert econòmic del País Basc a Catalunya faria inviable
la pròpia existència i cohesió d'Espanya". "Només cal
veure les balances fiscals, i comprovar què comportaria. Seria
impossible quadrar els comptes". Montilla dixit. Devem estar davant d'un cas únic al món: el del president d'un país que defensa no només el robatori anterior sinó el manteniment de l'expoli a què és sotmès. Li és igual, al president de la Generalitat, que no quadrin els comptes del seu govern? És més important, per a ell, que quadrin allà? I el seu partit, què en diu, oficialment? Ja és casualitat que això es publiqui la setmana abans que, presumptament, el TCdicti sentència sobre l'Estatut de 2006. Fins on estaran disposats a anar els partits en defensa del que va votar el poble de Catalunya? Perquè l'Estatut sigui constitucional segons el TC, exigiran la reforma de la Constitució? Exigiran la reforma de les lleis que calgui? Estan disposats a retirar tota la representació política del poble català de les Corts espanyoles fins que no es repecti el nostre vot? Estan disposats a constituir-se en assemblea de parlamentaris -junt amb els diputats i diputades del Parlament- i iniciar el procediment de redacció de la Constitució catalana i l'exercici unilateral del dret a l'autodeterminació? Ja sé que sona tot molt fort però, com sap tothom, allà només entenen postures fortes i, a més, estan avesats a les postures tèbies dels catalans. Reitero la pregunta: fins on estan (estem) disposats a arribar?
Un jutge
entén que és competent per jutjar els crims d’una dictadura: desaparicions,
execucions extrajudicials (les judicials tampoc eren legítimes), tortures, segrest
organitzat de nens... emparat, per exemple, pel Conveni Europeu de Drets Humans
(el que aplica el Tribunal Europeu de Drets Humans quan imposa la
interpretació restrictiva de les lleis d’amnistia) i pel dret internacional. Sembla
clar per a qualsevol demòcrata que la seva actuació responia a requeriments del
dret internacional, a la lluita contra la impunitat, a la defensa dels drets
humans... arguments que han servit per jutjar dictadors, torturadors, genocides
o criminals de guerra assumint competències de jurisdicció internacional.
Aquest
jutge (i el món sencer) veu com és perseguit pels genocides i els seus hereus
fins al punt de dur-lo als tribunals i que aquests els facin cas. Espanya no ha
estat capaç de recuperar la memòria de les víctimes del franquisme i sembla,
encara, paralitzada per l’oblit.
El que
està passant és molt gruixut. No té nom que els botxins puguin dur a judici qui
pretén investigar els seus crims. I fins aquí el meu suport al jutge en qüestió
i la meva indignació pel que està passant.
Però
no puc oblidar que el jutge és en Garzón de l’Audiència Nacional (d’allà). El mateix
Garzón que permetia la tortura i violava les regles més elementals de la
democràcia en aplicació de la llei antiterrorista. Penso, per exemple, en la
ràtzia del 92 o en algun amic (i algun altre conegut) basc que l'han hagut de patir. La defensa dels
drets humans ha de ser per a tothom. La defensa de la democràcia no es pot fer
violant els drets democràtics. Per això no puc defensar Garzón, sinó el jutge
que ha intentat reparar la memòria de les víctimes del franquisme i jutjar el
genocidi.
Buscar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol sembla
cada dia més una pel·lícula de por per a aquells que en fan bandera. L’Estatut
és l’últim intent ideat des d’aquí per fer-ho possible, però sembla que allà no
se n’han adonat. O que se’ls en fot.
Perquè més enllà de les apel·lacions a pactes fets i
acordats, allò que compta és qui talla el bacallà. I, en aquest sentit, el que
va estar dient en dies de commemoració constitucional el president del Congrés
dels Diputats, José Bono, em sembla il·lustratiu del que pensen –i senten- els
espanyols.
El màxim representant de l’espanyolisme (perquè recull en
un mateix el catolicisme i el socialisme populista jacobí) es va dedicar a
minimitzar la rellevància política de l’Estatut, a relativitzar l’impacte
social d’una sentència del TC que el retalli i a exigir-ne l’acatament. Tot en
un i res a dir.
Res a dir perquè reflecteix el sentir general dels
espanyols.
edvilalta |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 18:34h
Vull dedicar
aquesta nota (com ja han fet altres amics) al RACC, a La Vanguardia, a CiU, al
Cuní, a la Rahola, al Bassas, al Barbeta, al Marc Álvaro, al Sostres, a qui
toca del PSC i d’ERC, i a tots (i totes) els (i les) opinadors (i opinadores)
que pontifiquen cada dia sobre tot, en nom del poble.
El Servei
Català de Trànsit (SCT) ha estat guardonat a nivell europeu en matèria
d’aplicació de sistemes intel·ligents per a la millora del trànsit durant el
període 2007-2009 en el marc del Fòrum Anual del projecte EasyWay, que
se celebra a Viena. En concret, l’SCT ha rebut el primer premi en la categoria
de “Millor Servei de Gestió de Trànsit” pel sistema de gestió de la
velocitat variable aplicat a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquest premi
suposa el reconeixement d’experts europeus a la tasca realitzada per l’SCT els
darrers anys en matèria de gestió del trànsit i, en concret, del sistema
de gestió de la velocitat variable implantat a l’autopista del Garraf i
l’autovia de Castelldefels, que té per objectiu minimitzar les congestions,
millorar la seguretat viària i reduir els nivells de contaminació. El premi
reconeix, en definitiva, el treball desenvolupat per l’administració catalana
per aconseguir harmonitzar la mobilitat i la sostenibilitat en la xarxa viària
de l’àrea metropolitana de Barcelona.
En les
votacions d’aquests premis EasyWay hi han participat representants de
diverses institucions europees, entre aquestes, la Comissió Europea,
l’Associació Mundial de la Carretera AIPCR / PIARC, la Conferència Europea de
Directors de Carreteres CEDR, l’Associació Europea d’Autopistes de Peatge
ASECAP, i l’Associació europea ERTICO, així com tècnics dels estudis i dels
grups d’experts europeus d’EasyWay.
edvilalta |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 09:51h
Estic sorprès i astorat. Jo em pensava que -tret dels recalcitrants- hi havia un cert acord de país per normalitzar l'ús de la nostra llengua. Jo em pensava que havíem guanyat espais d'ús i que un d'emblemàtic era aquell on treballen els i les que ens representen políticament. Ara va i resulta que no està tan clar.
Si és cert el que he llegit en els mitjans (i, si no, fóra bo desmentir-ho), ahir els nostres diputats van donar una lliçó del que no s'ha de fer. Parlar en català al Parlamennt no ha de ser només un fet normal "entre nosaltres", perquè l'existència de la llengua pròpia s'ha de visualitzar sempre i amb normalitat. I si cal traducció perquè hi ha qui no l'entén, doncs per a això hi ha professionals que s'hi dediquen. Que no calia en doble sentit? D'acord. Però la polemica hauria hagut de limitar-se a aquest punt, i ningú hauria hagut de parlar en castellà en funció dels coneixements lingüístics de la delegació visitant. L'ús institucional i simbòlic de la llengua és fonamental perquè en reforça el prestigi i la importància social i és, per tant, una obligació de la Generalitat. Qualsevol altra actuació rema en sentit contrari de la política lingüística vista tant des del seu vessant social com des del cultural.
No renunciar i visualitzar són la millor actitud pedagògica que podem adoptar Catalunya endins i Catalunya enfora per sensibilitzar la població en relació amb els valors positius de la diversitat lingüística i del patrimoni lingüístic col·lectiu.
edvilalta |
divendres, 6 de novembre de 2009 | 14:08h
Deia ahir el
president Benach que “som en un punt d'inflexió com no hi hem estat mai. Em dol
que ens fiquin a tots dins el mateix sac, encara que també entenc que la gent estigui
cansada i decebuda. Però ara no ens podem lamentar més; cal actuar d'una manera
decidida i corregir una situació desagradable com aquesta”.
En un post de
fa més de dos anys jo deia que no tots són iguals, i ho
continuo dient. És més, la majoria no són “així”.
El que
proposava ahir el president Benach s’assembla molt al que ICV va
proposar fa quatre dies i que pot llegir-se aquí. Però perquè tot això
tiri endavant cal consens i tenir voluntat política per guanyar en qualitat
democràtica. ICV ja va defensar
la regulació per llei en una reunió el 2005(!) que va convocar el president del
Parlament de Catalunya per millorar la transparència del finançament dels
partits polítics, però la resta de formacions s’hi va negar.
Allò que cal és actuar,
fer, deixar de dir. Potser així, d’aquí a uns anys la ciutadania recuperarà la
confiança en la política i en aquells que s’hi dediquen. Perquè, no ens
enganyem, la cura d’aquest mal vol temps.
El creixement de l’independentisme a Catalunya és un fenomen que no sembla flor d’un dia. Probablement n’hem de buscar la causa en la percepció que el resultat final del procés estatutari no ha estat l’esperat pel que fa a reconeixement de la realitat nacional i a autogovern polític i econòmic, sobretot si tenim en compte les energies, el temps i els recursos invertits (i la il·lusió que va despertar l’Estatut del Parlament). Una part important del poble de Catalunya està cansada de veure que l’Estatut del Parlament és retallat pel Congrés, que després és referendat i que encara ha d’estar pendent d’una sentència judicial. Està cansada –i no entén- que s’hagi de negociar l’aplicació d’una llei. És lògic, doncs, que si la percepció és aquesta, la insatisfacció (que per altra banda no sembla una dada imaginària), generi sobiranisme.
La "febrada" de consultes municipals no es pot obviar. Palesa, un cop més, que el que els espanyols anomenen “problema catalán” no s’ha resolt. L’Estatut és una bona eina per fer avançar el país, però no és el nostre horitzó nacional. No és un punt i final sinó un punt de partida. I la via del federalisme plurinacional podria ser un punt de trobada amb els espanyols si hi hagués federals a l’altra banda… Però no n’hi ha.
Les consultes són un recurs legítim. El dret a consultar i a ser consultats és un dret democràtic. Potser hauria estat millor recórrer-hi en un altre moment, d'una altra manera i sobretot amb una pregunta que donés més opcions... Però ha anat així i avui són al carrer i en un lloc destacat als mitjans. Encara que hi hagi qui les consideri una nosa, formen part de la conjuntura política. No l'hem triat, però és així. I no ho podem fer anar enrera. Estem d'acord a defensar l'Estatut votat pel poble de Catalunya com una eina vàlida per consolidar un nivell d'autogovern superior al que teníem, per a la millora de la qualitat de vida de les persones i per lluitar contra la crisi. Però, particularment atesa la conjuntura, això no ens eximeix d'explicitar la nostra defensa del dret a decidir, del ple exercici del dret d'autodeterminació sense limitacions (present als principis d'ICV des dels seus orígens) obert, això sí, a totes les opcions. I d'assumir-ne la reivindicació quan una majoria social o parlamentària ho reclamés.
No es tracta de deixar-se arrossegar per l’estratègia dels altres, ni tampoc d’enterrar la via estatutària, però tampoc de dimonitzar la convocatòria de les consultes allà on hi hagi entitats o associacions que les impulsin. Fet i fet, serà la gent qui en decidirà la importància i hi participarà (o no).
edvilalta |
dimarts, 21 de juliol de 2009 | 11:33h
El 16 i el 17 de juliol vaig assistir a
Girona al Convit, I Congrés dels
serveis lingüístics de territoris de llengua catalana. El congrés, que va
aplegar més de tres-cents professionals, tenia dos eixos temàtics emmarcats en
un context multilingüe: les TIC i l’acolliment lingüístic.
En el seu xou inicial, en Genís Roca –tot un expert en web 2.0- insistia que cal una
altra mirada, una actitud per afrontar els canvis tecnològics continuats que,
per altra banda, cada cop són menys importants en la relació de les persones
amb Internet . Hi va haver aportacions interessants com la de la Marta Estella i intervencions
emocionants com la d’en Joan Solà, però jo destacaria que el Congrés va ser
útil, sobretot, perquè tothom, amb alguna excepció, descobrís que ens ignorem més
del que ens podíem pensar, que treballem pensant massa en la cosa i en
els resultats, amb una certa desconfiança vers l’exterior i amb un cert individualisme,
en lloc d’apostar per les xarxes, pels processos, per les causes compartides...
Sembla estrany que aquells que treballem amb la
llengua no fem ús massiu de la xarxa per debatre, comunicar i compartir, d’acord
amb les noves lògiques de relació i les noves formes de participació i
col·laboració. Afortunadament, però, comença a haver-hi coses interessants, com
el bloc (de referència) de l’Enric
Serra o com la pàgina Aprendre llengua de la meva amiga i
companya Carme Bové, que recull blocs relacionats amb l’ensenyament de
llengües, TIC, acolliment lingüístic, etc., i que s’actualitza automàticament.
Us convido a entrar-hi i a remenar-lo.
Hem de ser capaços d’utilitzar les TIC a l’aula,
en la preparació de les classes o de les activitats, en la gestió, en la recerca
de recursos i en la relació amb els col·legues. Però tan important com això, és
que siguem capaços de treballar, de participar, compartint informació,
cooperant, fent xarxa.
