Un preacord inclusiu?

Diuen els mitjans que a la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi han arribat a un preacord. I em sembla que és un acord prou inclusiu i inconcret com perquè ICV s’hi pugui afegir.
Les Eleccions del 27 de setembre ja no són qualificades de plebiscitàries i s’opta pel genèric “han de servir de mecanisme legal per conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític”. Després, en lloc de parlar de DUI es diu que “Un cop realitzades les eleccions i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria parlamentària, estructurar el procés en les següents fases”:

a. “Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana”.
b. “Iniciació del procés constituent”.
c. “Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d’Estat”.
d. “Culminació democràtica del procés per part del poble de Catalunya”.

Al darrer paràgraf es diu que la “Taula s’ha marcat l’objectiu que a finals de mes de març se signi aquest document amb la voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces polítiques i socials”.

En resum: no es parla de plebiscitàries, s’elimina qualsevol esment a una DUI, s’incorpora l’expressió “Declaració solemne”, l’inici del procés constituent, i la denominació de República catalana (no parla de si independent, federal o confederal) i l’esment a la “culminació democràtica per part del poble català” (en referència al referèndum no fet). I es fa una crida a tothom perquè s’hi afegeixi, des de la pròpia sobirania.

El redactat d’aquest full de ruta sembla fet per permetre el retorn d’ICV al consens sobiranista. Un retorn que alguns considerem imprescindible per a un procés d’independència que potenciï la força de les esquerres i el procés mateix. Un retorn que si no es produís seria difícil d’explicar i afavoriria l’adscripció d’ICV al bloc dependentista (com ja massa gent està fent).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

M’aclame a tu i al Compromís amb el país

M’aclame a tu, Ovidi, perquè vull.
El dia que ha fet 20 anys que fas vacances (quins collons!) una colla d’hereus d’aquells que duien la samarresteleta vermella hem mirat de tornar a tocar Mediterrani, posar-nos per barret els Pirineus (amb llesqueta), per sabata la d’Hernández i per cor, què et diré!, la teva.
I hem decidit que calia fer córrer el corrent de la història amb tu i amb tants i tantes altres, des de la pregonesa del mar als cims dels campaners.
I hem plantat un Compromís que volem de llibertat.

Ja em perdonareu l’excursus, però em venia de gust això i molt més, després de tant “sí, senyor”. Ara us reprodueixo la Crida que gent d’Iniciativa hem fet a la gent d’Iniciativa.

Compromís per la independència
Crida a la militància d’ICV

Iniciativa per Catalunya va néixer de la unió del PSUC i l’ENE, dos partits defensors de l’entitat nacional i del dret d’autodeterminació de Catalunya. I com a força sobiranista que és, i des de molt abans del trencament del pacte constitucional pel TC espanyol, se situà en el bloc de partits que reivindicaven que el poble de Catalunya pogués exercir lliurement el seu dret a decidir, convençuda, a més, que sempre que Catalunya ha avançat nacionalment ho ha fet també socialment.

Arran de l’Assemblea Nacional de Sabadell (2008), es creà, justament, l’Àmbit de Fet Nacional, per la discrepància quant a la posició oficial del partit envers l’alternativa nacional per a Catalunya. Aquesta discrepància s’ha anat evidenciant progressivament fins a la renúncia actual a participar en l’elaboració del full de ruta del procés de transició en la construcció del nou estat.

La celebració els passats dies 27 i 28 de febrer d’una Convenció Nacional, també a Sabadell, amb diferents alternatives internes del partit pel que fa a la qüestió nacional, ha portat ICV a l’adopció majoritària d’un posicionament de tall confederal al si de l’Estat espanyol (“un estat lliure dins d’un estat plurinacional”) i ha deixat l’opció independentista com una possibilitat última en el cas que de la configuració política d’aquell Estat, eixida de les properes eleccions “generals”, no s’arribés a aprovar una nova Constitució que en reconegués la plurinacionalitat i el dret a l’exercici de l’autodeterminació de les nacions que el componen.

Els sotasignats ens reafirmem en què ni a curt ni a mitjà termini no hi ha cap indici que, sigui quin sigui el resultat d’aquelles eleccions, l’Estat espanyol arribi a tolerar, i menys encara, a acordar, un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. De manera que, en l’eventualitat més que probable de donar-se aquesta situació, l’inici d’un altre debat sobre la independència al si de l’organització del partit, i encara amb el condicionament previ (acceptat a les conclusions de la Convenció) de l’acceptació internacional i de la UE -del tot impensables en aquell moment inicial- comportaria només una pèrdua de temps i un desgast inacceptable del moviment popular sobiranista.

En aquest context i en la perspectiva de l’estat propi, cal que eixamplem la base ciutadana favorable a la sobirania, que guanyem aliats a Europa i al món, que anem construint les necessàries estructures d’estat i que siguem agents actius de la redacció d’una Constitució catalana oberta a tothom que hi vulgui participar. Tot això, mentre continuem la confluència social i la lluita contra els estralls de les polítiques antisocials, d’austeritat i de desigualtat promogudes per les dretes i els poders afins, que actuem per recuperar el que ens han retallat els darrers anys i que elaborem una potent política social pròpia, alhora que incrementem la lluita contra la corrupció i per acabar amb la impunitat. Ara és un moment que no podem deixar perdre, a les portes d’unes eleccions municipals que s’obren a traslladar aquests agents de canvi als ajuntaments del país i, només un xic enllà, les nacionals del 27 de setembre.

Tenim el convenciment que la participació d’ICV en el Procés sobiranista és indispensable i que la seva presència o absència en pot marcar substancialment la qualitat democràtica i l’orientació social. És per això que apostem perquè ICV no subordini l’agenda nacional a l’espanyola. ICV no ha de renunciar a la independència catalana.

Cal que la gent d’ICV, independentistes i federalistes, avancem cap a l’horitzó comú de l’estat propi, una República catalana lliure, social i ecològica. A partir d’aquí, federalistes i confederalistes podran defensar un acord amb Espanya per federar-s’hi. I els independentistes podrem fer-ho per assolir una separació civilitzada -i tant de bo que acordada- que faciliti, a més, la nostra permanència a la Unió Europea.

En aquest marc, les persones independentistes d’ICV expressem la voluntat de cohesionar al voltant nostre tots els companys i companyes que compartim aquests objectius, de fer-nos i sentir-nos més presents al si del partit i de participar activament en la fixació del rumb de l’organització i en les seves polítiques, i, singularment, en l’establiment de terminis concrets en el procés de negociació amb l’Estat espanyol.

En l’actual conjuntura, maldem perquè ICV s’avingui a formar part d’un bloc d’esquerres sobiranista que hegemonitzi el camí cap a la independència. I en aquest mateix sentit, que doni suport a la participació de membres del partit en els moviments i organismes de la societat civil, també els de signe independentista, així com en els seus òrgans de direcció o coordinació, especialment aquells que treballen alhora per la unitat d’acció de les esquerres sobiranistes.

De tal manera que, mentre mantenim viu el debat intern sobre l’estructura i el model de país que volem, la societat en el seu conjunt i particularment l’electorat independentista d’esquerres torni a visualitzar ICV en aquest camp i s’hi senti representada pels seus càrrecs electes.

Per fer-ho possible tot plegat, fem una crida a totes les persones adherides i amigues d’ICV a sumar-se al corrent intern en què ens comencem a aplegar.

Barcelona, 10 de març del 2015

Publicat dins de General | 2 comentaris

Un compromís, per a què?

Diuen que la independència és una opció socialment hegemònica. No ho sé, però és segur que cal continuar eixamplant la base que hi dóna suport.

En aquest sentit, cal convèncer els federalistes dependentistes d’aquest país que no hi ha cap futur a Espanya que no sigui de submissió, i per fer-ho necessitarem tota l’ajuda del món perquè, com els polítics, no tots són iguals. No és el mateix un federalista d’ICV, que creu en el dret a decidir, que un dependentista de Ciutadans que no l’entén com un dret democràtic. El federalisme d’ICV ha estat un aliat en el procés fins al 9-N, i ha de continuar sent-ho cap a la independència, que és l’única solució per enfrontar més bé els problemes socials. Amb la República Catalana podrem obrir la porta a la construcció d’un model de país que ha de ser molt diferent al d’Espanya.

L’últim cap de setmana de febrer ICV va fer una Convenció Nacional a Sabadell. Una trobada prevista, inicialment, per aclarir quin era l’horitzó nacional de l’organització i que, a més, havia de servir com a inici, a l’ofensiva, del cicle electoral. I, certament, s’hi va aprovar un full de ruta “nacional”. Però aquell full de ruta no és el meu.

Estic absolutament convençut que aquest procés que vivim, que protagonitzem, ens ha de dur a la independència. Entenc que dins del partit hi hagi gent que estigui decebuda amb el fracàs de l’encaix amb l’Estat espanyol, i que necessiti parades abans d’acceptar que l’única opció possible és la independència, però la proposta aprovada no només no és viable, sinó que hi manca una cosa tan elemental com la data de caducitat. Per no parlar de l’absència d’arguments que puguin defensar el manteniment del país en un altre. Perquè això d’un “Estat català lliure i sobirà dins d’una Espanya plurinacional”, com es fa? Què és? Com es pot ser lliure i sobirà sense passar per la llibertat i la sobirania? Com es pot tenir una relació bilateral, de tu a tu, amb l’Estat (espanyol) sense ser lliure?

Per altra banda, el document aprovat, que es permet el luxe de perdonar la vida als independentistes quan afirma que la independència és “una opció legítima” (gràcies, companys!), diu que en el cas hipotètic que potser es donés el cas que s’arribés a plantejar la independència perquè l’Estat espanyol es nega a negociar “res”, caldria que a can ICV tornéssim a parlar-ne. Però, a més, caldria que hi hagués suport de la majoria de la població via referèndum (que, per altra banda, no podria fer-se sense permís de l’Estat espanyol, oi?) i que la comunitat internacional hi donés suport (abans de tot!).

Tot plegat, deixa la política nacional supeditada a l’agenda espanyola, amb l’excusa de mal pagador que a Espanya hi haurà un canvi en les pròximes eleccions generals. O sigui, que Podemos i IU, que no comparteixen ni la proposta d’ICV, faran (o ens ajudaran a fer) què? Algú pot creure de debò que hi haurà una oferta espanyola per poder fer un referèndum que ens dugui a un Estat (monàrquic) confederal? (per cert, mai hagués pensat que hi hagués tants monàrquics a ICV, si m’he de guiar per la quantitat de vots que hi va haver en contra d’incorporar la República Catalana al full de ruta).

Es tracta de salvar el partit? Per a mi només si aquest propòsit és compatible amb salvar el procés que mena la majoria del moviment sobiranista del país. El partit té sentit com a instrument per a l’alliberament nacional, social, ecològic i personal i per a la construcció del model de societat pel qual hem optat. Com he dit repetides vegades, no es tracta que ICV es faci independentista sinó que en aquest moment opti per la independència. Per això alguns proposem de fer un corrent que expressi la diferència entre una direcció federalista i una part de la militància independentista. Un  corrent que en cap cas pot assumir com a propi el resultat de la Convenció. Si no, per a què?

 

Publicat dins de General | 4 comentaris

Més sobre ara i demà

Escrivia l’altre dia una entrada en aquest bloc sobre ICV, el full de ruta i la independència des d’una, encara, certa voluntat de consens. Avui, en el seu article dominical a l’Ara, Toni Soler, després de fer una anàlisi breu sobre la postura d’ICV respecte al futur polític del país i la seva supervivència (que puc compartir amb matisos i alguna correcció) comença a concloure: “Els estats -i d’això es tracta, de tenir un estat- no són ni d’esquerres ni de dretes; ho és la seva gent i els partits que vota.”

La conclusió al meu article (potser massa llarg) era: “I tornant a ICV, el mantra oficial diu que és punt de trobada d’independentistes i federalistes, però no diu per a fer què, per anar on, fins quan… Tal com jo ho veig, l’horitzó comú d’independentistes i federalistes és l’Estat propi” (…) i argumentava que per això ICV no pot desvincular-se del  “Procés”, i acabava dient que “com Syriza no renuncia a la independència grega,  com Podemos no renuncia a la independència espanyola, ICV no pot renunciar a la independència de Catalunya.”

Es tracta de tenir i construir un Estat. Però al mapa mental de la direcció d’ICV, Catalunya no és un poble de 7,5 milions de persones, sinó un apèndix (amb característiques especials, si voleu) d’un de més gros (l’espanyol). Només així es pot entendre la conscient o inconscient dependència mental (que remet al país que té al cap) amb què treballa políticament, i la força involucionista amb què es manifesten els guardians de les essències “federalistes”.

Fins i tot els dependentistes tenen (o haurien de tenir) clar que la qüestió nacional forma part dels nostres conflictes i que qui no la té en compte, o pretén obviar-la, o donar-la per superada, no pot guanyar mai unes eleccions en aquest país. A més (o potser per això), és molt difícil que quan es té un sistema de partits propi es pugui importar amb èxit el del país del costat (tot i tenir televisions a favor). I què dir de les llistes unitàries bones (confluències i similars) i de les llistes unitàries dolentes (per la independència, que limiten la pluralitat i empetiteixen la foto)? És que no es pot estar en tot!

Amb la recomposició del mapa polític que es produirà amb la independència, ICV serà de les primeres damnificades. I no per la irrupció de Podemos (que, llavors, serà un partit d’un altre Estat que haurà d’adequar-se a la nova situació), sinó perquè tots els espais s’hauran de refer, la dreta (liberal i/o conservadora), la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa… hauran de reconstruir-se. Aquells que comencin ara (potser és això, també, el que està fent CDC) estaran en millors condicions per afrontar el repte, però caldrà tenir clar -això, sí- en quin país s’és. I no es pot fer política (per a ) aquí pensant-la per al país del costat.

Publicat dins de General | 1 comentari

No hi renunciem

Jo no era partidari d’endarrerir les eleccions. Estava convençut que calia fer-les abans de les municipals i no quedar subsumits en el cicle electoral espanyol. Tampoc no m’agrada la data, tot i que la fórmula s’acosta a la meva (llistes diverses amb -qui vulgui- punt comú). Allò que vull són eleccions per fer la independència –ja que l’Estat espanyol no ens permet fer el referèndum– i (si pot ser) amb una hegemonia de les esquerres que permeti fer-la des de l’esquerra i governar el mentrestant des de les esquerres.

L’acord del 14 de gener és una reedició de l’acord de govern, però no un full de ruta cap a la independència. Sembla més un pacte de no agressió, que permet guanyar temps i incorporar les eleccions municipals al “procés”.

Però, què ha canviat perquè ara sigui millor ajornar les eleccions? Cal(ia) més temps per a alguna cosa? Cal(ia) més massa crítica a favor? No s’havien fet les estructures d’Estat necessàries i/o incloses en la versió anterior del pacte? I, si fos això, per què no s’ha fet?

Es diu que a cada nova foto a Palau hi surt menys gent. Que aquesta n’és una de disminuïda. Però és que es tracta d’acord d’estabilitat parlamentària refet. És (mentre no es demostri el contrari) un acord per fer estructures d’Estat, aprovar el pressupost… Clar, que també deu ser per guanyar: CDC, ERC i, segurament, també la CUP (perquè aposten per portar el país a la independència) tenen molta feina a fer, al Parlament i fora. El “full de ruta” de què parla l’acord CiU-ERC s’ha de negociar també amb CUP i ICV-EUiA. I és el que hauria de permetre a ICV mantenir-se en el bloc sobiranista: concretar els passos a seguir en el procés d’elaboració de la Constitució per tal que, en cas de victòria de l’independentisme, comenci la legislatura constituent.

Però què passa amb ICV? Junt amb EUiA ha estat sempre en l’òrbita del Dret a decidir i, oficialment, s’hi ha quedat. Insisteix una i altra vegada a confondre el bloc del dret a decidir amb el de la independència, però quan els independentistes actuen com a tals se’n desmarquen amb l’acusació que empetiteixen el bloc del Dret a decidir. És cert que hi ha majoria ampla per exercir-lo, però ara cal veure si n’hi ha per a la independència (perquè alguna cosa s’ha de decidir; perquè sobre alguna cosa s’ha de decidir). El lema cambonià de la direcció ecosocialista podria ser “Independència? Dependència? Pol d’esquerres!”

Creu de debò la direcció d’ICV que l’Estat espanyol tolerarà mai un referèndum?  Creu de debò la direcció d’ICV que l’esquerda que, segons ella, suposa Podemos permetrà una nova constitució a Espanya que garanteixi la nostra sobirania nacional? Amb qui pretén aliar-se o pactar per l’alliberament nacional? Per què juga a confondre negociació de la independència amb negociació de la consulta?

Amb tots els “peròs”, ara tenim una data. Amb tots els “peròs”, ara pot ser que tinguem (si els acordants mantenen el pacte i actuen amb responsabilitat) una fórmula. Amb tots els “peròs”, hi ha(urà) un esborrany de full de ruta (o similar). Aprofitem-ho, doncs, per continuar.

Assumim, per tant, que el procés es pot allargar, i que ritmes i lideratges no són faves comptades. I no donem res per fet o superat, que fins i tot podria ser que haguéssim de recuperar el referèndum… O no, però no oblidem la potència que ens ha donat la reivindicació d’exercir la democràcia.

Al costat d’això, i en la línia de l’acord, expliquem-nos més i millor a Europa, al món, construïm les estructures d’Estat que necessitem, comencem a redactar la Constitució amb tothom que hi vulgui participar, de baix a dalt i aprofitem-ho per eixamplar la base social favorable a la independència a partir de les necessitats de la gent.

Tot plegat, però, no tindrà sentit si oblidem per a què volem la independència o si pensem que primer la independència i després ja en parlarem. Hem de continuar la lluita contra les retallades, cert, però cal que actuem per recuperar tot allò que ens han retallat en els últims quatre anys. Hem de continuar la lluita contra la corrupció, cert, però també fer tot el possible perquè no hi hagi impunitat.

I tornant a ICV, el mantra oficial diu que és punt de trobada d’independentistes i federalistes, però no diu per a fer què, per anar on, fins quan… Tal com jo ho veig, l’horitzó comú d’independentistes i federalistes és l’Estat propi (per a mi, la República Catalana). Un cop assolit l’Estat propi (objectiu compartit, d’acord amb la postura oficial de “sí” com a resposta a la primera pregunta de la consulta del 9-N), cal suposar que els federalistes voldran arribar a un acord amb el Regne d’Espanya per federar-s’hi o confederar-s’hi, mentre que els independentistes voldrem arribar a un acord amb el Regne d’Espanya per garantir una separació civilitzada i ordenada, que inclogui la permanència a la Unió Europea dels dos Estats, etc.

És per això que ICV no pot desvincular-se del “Procés”, de l’elaboració del full de ruta (tibant cap a l’esquerra), de la creació d’estructures d’Estat, de l’elaboració d’un projecte de Constitució… al costat de continuar fent front a les polítiques antisocials de les dretes. És per això que ICV no pot subordinar l’agenda nacional a l’espanyola.

És per això que, com Syriza no renuncia a la independència grega,  com Podemos no renuncia a la independència espanyola, ICV no pot renunciar a la independència de Catalunya.

Publicat dins de General | 3 comentaris

ICV i el “Nou 9-N” (1)

Per a mi, la decisió del President Mas sobre la consulta del 9-N pot llegir-se com un exercicComorera_Naciói de realisme, ja que el Govern espanyol, els principals partits espanyols (PP, PSOE, UPyD) i el Tribunal Constitucional espanyol (TC) impedeixen fer una votació democràticament homologable. Aquests són, efectivament, els culpables que no puguem votar en condicions.

Alhora, la proposta de “nou 9-N” és un intent bastant desesperat de mantenir el contingut polític i mobilitzador que el 9-N té, per al conjunt del sobiranisme, des de fa quasi un any. A la qual cosa s’ha d’afegir l’obvietat que l’única cosa capaç de substituir una consulta o un referèndum són unes eleccions de tipus “plebiscitari” sobre la independència.

Per altra banda, el jutge Santiago Vidal recorda que la consulta no referendària d’acord amb la llei de consultes “no tenia cap efecte jurídic”, com l’acte de participació ciutadana al qual “el president Mas ens ha convocat”, que tampoc en té cap, tot i que “té els mateixos efectes ‘polítics i ètics’ que l’anterior proposta, és a dir, tots” i “un gran avantatge”: “ara sí que no hi ha dubte que és legal, perquè l’anterior estava suspesa i fins que el TC no hagués dictat una resolució definitiva no hauríem sabut si era legal o no i, previsiblement, abans del 9-N no hi hauria hagut resposta del Constitucional”.

És evident, a més, que la proposta Mas ha obviat el pacte amb la resta de forces parlamentàries partidàries del dret a decidir. I sembla clar que les condicions “tècniques” de la nova consulta són manifestament millorables. Com sembla també clar que l’operació s’ha dissenyat per salvar la figura del President i la promesa feta (de votar).

Ens trobem, doncs, davant una actuació enganyosa respecte als altres partits, amb una proposta de consulta no homologable i amb una segona volta a l’horitzó (ni pactada, ni desitjada o acceptada per tots de la mateixa manera) que fa que la primera volta sigui fàcilment equiparable a una precampanya. I, amb tot això, encara hi ha veus (creixents) que diuen que s’hi ha d’anar? Que diuen que pot ser una oportunitat?

Fem un petit repàs. CDC es vol salvar i ERC no pot pas dir que no, si el que es proposa ajuda a avançar cap a la independència. La CUP té clar quin és l’objectiu i no necessita fer proclames en el front social. A més, l’aposta feta pel “procés” ja li ha reportat prou tensions com per ara abandonar.

Ens queda ICV-EUiA, que són la baula feble. I ho són perquè el seu objectiu no és la independència sinó la consulta. Perquè “la-consulta-sobre-el-dret-a-decidir” —que diuen els seus dirigents—, és allò que ha mantingut més o menys units els respectius partits, tot i les tensions creixents entre els sectors sobiranistes i els unionistes (uns en versió federal, i altres ni això). I ja des del mes de setembre, les referències creixents a l’atot de les “garanties democràtiques” de la consulta feien preveure que s’estava buscant el moment i l’excusa per despenjar-se del procés.

Ens trobem ara en el moment d’intentar recompondre la unitat perduda, amb la CUP oficiant de mitjancera, tot i que hi ha la possibilitat que els actors no siguin ben bé els mateixos (o sí).

I a ICV, què? Què fareu, el 9-N? Hi anireu? Posareu pals a les rodes? Preguntes com aquestes són habituals, aquests dies.

A ICV, s’acaba de fer una consulta interna per marcar el posicionament en relació amb la consulta. El resultat, com tothom esperava, és que, com proposava la direcció, ICV diu sí+”pluralitat-de-vot”. Amb tot, sembla que això no vol dir exactament el que semblava que volia dir sinó que “pluralitat de vot” vol dir “llibertat individual de vot”. O sigui, que ICV no defensa les dues opcions “homologables” (unionisme federalista o independència) i, per tant, si les direccions es pronuncien —que ho fan— com els altres individus que en formem part, ho fan a títol individual encara que “sentin càtedra”. Quina càtedra?: deixar pas a l’oposició a l’independentisme i en favor del federalisme reformista i callar l’independentisme, tot reduint l’independentisme a “individus”.

A la proposta s’hi afegia que immediatament després s’havia d’elaborar, debatre i aprovar la proposta del partit sobre “model d’Estat”. I la meva opinió, expressada repetidament, és que això ja ho tenim fet i publicat en els programes electorals. I que el que no tenim debatut i acordat és “quin Estat” (la República Catalana, independent, per tant, o una altra cosa). Aquest debat, llargament ajornat, hauria de concloure que ICV, que vol la República Catalana, aspira a la independència del país, i que només un cop assolida pot plantejar-se altres escenaris (la federació o la confederació amb Espanya i amb els altres estats d’Europa, per exemple).

Sóc conscient del pes que té l’unionisme federalista a la direcció, però ICV com a organització, i especialment la seva direcció, ha saber calibrar en quin moment passa de ser una formació que defensa el dret a decidir a ser una formació que s’oposa a un independentisme que també forma part del seu ideari històric —tant de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra (ENE) com del PSUC— encara que el vulguin obviar reiteradament.

Però, mentre debatem, què fem el “nou 9-N”? La meva proposta és ser-hi activament, com a membres d’ICV pel sí-sí, o com a independentistes o sobiranistes d’ICV, o com a federalistes que realment necessiten un nou Estat (ni que sigui l’espanyol). Ser-hi tots plegats per coherència amb la nostra aposta per la República Catalana. Ser-hi per defensar les nostres propostes programàtiques i ideològiques en relació al nou Estat. Ser-hi per continuar lluitant contra l’austericidi, les retallades, els atacs a la sanitat pública, a l’ensenyament o al medi ambient. Ser-hi perquè som poble organitzat. Ser-hi per contribuir a l’hegemonia de les esquerres en la definició del nou Estat.

El primer secretari general del PSUC, Joan Comorera, deia al Parlament de Catalunya l’any 1936: “En l’ordre del dret a Catalunya a la seva autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions. Nosaltres acceptem que, si en un moment històric, Catalunya es veiés en la necessitat de separar-se d’Espanya d’una manera total i absoluta, és molt probable que nosaltres, que no portem l’etiqueta de separatistes, ni de catalanistes, no fórem dels que ens quedaríem enrere”.

Ara, més que mai, aquells que volem defensar els interessos populars hem de ser al costat de la majoria del poble.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Un apunt sobre ICV i l’Acadèmia de la llengua occitana

El Parlament de Catalunya va sotmetre ahir a votació la moció del PSC subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre l’acadèmia aranesa de la llengua occitana. En aquesta moció, el PSC demanava, entre d’altres qüestions, que es retirés el decret del Govern de creació de l’acadèmia de la llengua occitana. Segons l’exposició de motius del PSC, Catalunya i l’Aran havien de regular i codificar estrictament la varietat aranesa de la llengua occitana, sense tenir en compte que aquesta varietat forma part d’un conjunt lingüístic i cultural molt més ampli que s’anomena científicament occità.

Durant les negociacions d’esmenes, companys de l’àmbit de Política Lingüística i de Fet Nacional experts en la matèria, van col·laborar amb el grup parlamentari d’ICV-EUiA per tal de trobar un posicionament del partit d’acord amb la Llei de l’occità –aprovada pel Parlament l’any 2010, amb els vots favorables d’ICV-EUiA–, els postulats científics, els valors d’ICV que sempre ha defensat   com la diversitat cultural i lingüística i l’autogovern dels pobles, i la realitat sociolingüística occitana.

Tanmateix, el PSC no va voler acceptar cap esmena de cap grup parlamentari, fet que demostra prou bé el tarannà d’aquest partit, especialment greu en matèries que necessiten un gran consens de país, com és la llengua.

Davant d’aquesta negativa del PSC de negociar i acceptar esmenes, els companys d’àmbit de Política Lingüística, amb el suport de l’àmbit de Fet Nacional, proposaven al grup parlamentari d’ICV-EUiA de votar en contra de la totalitat de la moció, d’acord amb la resta de partits catalanistes de tradició democràtica del Parlament (ERC, CDC, Unió), per tal de donar una imatge d’unitat de país, d’àmplies majories i de consens polític.

Tot i l’acord d’alguns dels membres del grup Parlamentari amb el nostre posicionament, finalment se’ns va comunicar la decisió de la Portaveu del grup parlamentari de canviar el sentit del vot en dos dels tres punts de la moció, cedint a les pressions del grup parlamentari socialista. En aquest sentit, els àmbits de Política Lingüística i de Fet Nacional volen expressar el rebuig total als 3 punts de la moció presentada ahir al Parlament català pel Partit Socialista.

Així mateix, des dels àmbits de Política Lingüística i de Fet Nacional volem expressar la preocupació que ens genera el fet que, un cop més, la recurrent por de l’actual direcció d’ICV de votar conjuntament, en qüestions de país i lingüístiques, amb els partits que donen suport al Govern s’apodera de les preses de decisions de l’organització. Considerem que aquest posicionament s’allunya de la centralitat de la societat progressista catalana d’avui, i pot, fàcilment, condemnar el partit a la marginalitat política.

Finalment, instem la direcció d’ICV a fer una profunda reflexió interna sobre el futur de l’organització i els posicionaments del grup parlamentari en afers lingüístics i de fet nacional. En aquest sentit, des dels àmbits de Política Lingüística i de Fet Nacional seguirem treballant per convèncer la direcció de la necessitat d’adoptar posicionaments polítics més nítids, valents, compromesos i clars en qüestions com el procés de transició nacional de Catalunya, la nova Llei del Cinema, o la nova Llei d’Aran.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De debats i repúbliques

Abans de començar. La bandera de la República espanyola ha estat per a mi sempre un símbol de llibertat per raons històriques òbvies i perquè són molts els demòcrates que van donar la vida o van patir presó per defensar-la. I si és la que reclamen com a símbol els que volen per al seu país una República, continuarà tenint la meva simpatia. Jo també vull que Espanya sigui una República (si els espanyols ho volen, és clar!). Però no és la meva bandera republicana, la del meu país, la de la República Catalana.

El 2 de juny, el rei dels espanyols va abdicar. Feia molt de temps que des d’aquí reclamàvem que es moguessin. Doncs ja ho han fet. De fet, només han començat. Tot i que ho negaran tant com puguin, no dubto que una de les claus (si no la principal) de l’abdicació és el procés que viu Catalunya. Vicent Partal, en el seu editorial a Vilaweb, ho explica: la gran operació de la tercera via s’ha posat en marxa. I l’objectiu és que, amb l’aparença d’una oferta de refundació constitucional, es trenqui el bloc social i polític sobiranista i s’esberli el procés d’alliberament nacional.

Continua

Passa, però, que l’abdicació ha desfermat la “bèstia republicana” (amb l’ajut inestimable de qüestions tan diverses com la crisi, les polítiques austericides, la fallida del bipartidisme espanyol amb els resultats de les eleccions al Parlament Europeu, la corrupció, o el descrèdit de les institucions). Passa que, tot i que el republicanisme espanyol no té força com per impedir el tripijoc de l’statu quo i forçar la caiguda de la monarquia, els partits del sistema tindran uns dies moguts i viuran la incertesa de si se’n sortiran (especialment un PSOE feble que corre el risc d’implosionar). 

I passa que correm el risc de caure en el que anomeno “el miratge republicà”. Perquè un dels components del bloc sobiranista (ICV-EUiA), s’implicarà en la política espanyola en clau republicana. Ha començat ja a fer-ho plantejant el debat “monarquia o democràcia (República)” quan a Catalunya el debat no era, fins ara, aquest, entre altres coses perquè els catalans tenim definida la consulta del 9 de novembre en uns altres termes. Quan ICV diu “Nosaltres no volem un rei,  volem votar el 9N i volem votar entre República o Monarquia” s’estan situant en el marc espanyol, amb coordenades espanyoles, perquè aquesta República i aquesta Monarquia són espanyoles. I, esclar, se situen en el bloc que empeny per aconseguir “la 3a”, amb una lògica que podria expressar-se així: ara, la República(espanyola), que després tot vindrà rodat. Ho vam veure el mateix dia 2 de juny: la representació simbòlica d’ICV a les places dels ajuntaments va ser amb banderes republicanes (espanyoles) i les apel·lacions que es van fer van ser a aconseguir la III República (espanyola).Si és cert que ICV és“punt de trobada d’independentistes i federalistes”, s’ho haurien d’haver estalviat.

No acabo de tenir clar si té gaire sentit exigir un referèndum sobre “el model d’Estat” alhora que un altre sobre si marxem o no d’aquest Estat. Però si es fa política profederal, també se n’hauria de fer de proindependentista. I, per exemple, procurar que tots els escrits, mocions municipals o proposicions parlessin de “república”, apel·lant a l’esperit republicà de futur, sense que s’hagi de lligar a la “segona república espanyola” (o a la tercera). 

Feta (amb més o menys destresa) la reflexió, cal donar suport amb fermesa a  l’esquerra espanyola que vol la república i considera que els catalans tenim dret a decidir la independència. I, alhora, ser conscients que el procés a Catalunya ha de seguir la seva via sense escoltar els cants de sirena que ja han començat a sonar amb l’himne republicà de música de fons.

El bon veïnatge és important per a tothom, i el canvi de règim pot ajudar Espanya a trobar el seu propi camí constituent, ja que Catalunya ha traçat el seu mirant que tots dos s’ajudin i no s’entorpeixin. És fonamental, en aquest context, que les esquerres contribuïm a destriar bé els dos processos i evitem generar confusió.

2 comentaris

Una pregunta

El 23 de novembre va reunir-se al Prat de Llobregat el Plenari dels àmbits Fet Nacional i Política Lingüística d’ICV.
En el marc de la reunió va aprovar-se una Declaració, adreçada al Consell Nacional d’ICV, en què els àmbits es posicionaven sobre el debat a l’entorn de la pregunta que es plantejarà en la consulta.
És l’opinió de dos àmbits d’ICV, ni més ni menys. I en absolut pretén ser el de tota l’organització. Al contrari, pretén estimular el debat intern. Però respon al debat que han dut a terme uns àmbits que apleguen quasi dues-centes persones.
La pregunta aprovada en el debat pretén ser això que en diuen “inclusiva”, i podeu trobar-la aquí.

1 comentari

Jo vull un unànime 150.2

“Jo vull un 150.2CE amb PL”. “Doncs jo vull un 150.2CE amb PNL”! I així entrem en el nou cpítol del ridícul insuportable, impresentable, de les forces parlamentàries partidàries (?) d’exercir el dret a decidir fer una consulta amb una pregunta clara, que tothom pugi respondre amb un “sí” (de resposta binària, per tant) i que sigui inclusiva de federalistes, confederalistes, autonomistes i, per què no?, sobiranistes o independentistes.
Se m’ocorre que aquells que hauríem de poder decidir podríem tancar els (i les) nostres diputats (i diputades) al Parlament i no dixar-los-en sortir fins que no haguessin acordat una pregunta tipus “Esteu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat independent, que…”
Però, ara que la veig escrita, no sé si seria prou inclusiva com perquè tothom pogués votar “sí”.
Perquè es tracta d’aconseguir la unanimitat, oi?
Potser seria millor preguntar sobre la pregunta: “Esteu d’acord a trobar una pregunta que tothom pugui respondre amb un “sí”?” i així també guanyaríem temps per arribar a acordar una pregunta del tipus que descrivia més amunt sense la pressió de “data i pregunta” perquè ja hauríem fet una consulta.
Perquè volem la unanimitat, oi?
Clar que també podríem (en plan populista, eh!) apuntar-nos a preguntar alguna cosa com el que pregunta “la gent normal del carrer”. Una cosa tipus “Tu votaries a favor de la independència?” Seria una pregunta clara i tal, però no sé si prou inclusiva, clar… En el benentès que inclusiva no vol dir que desmunta la claredat i la imparcialitat sinó que complementa la primera i suporta la segona.
Bé. A mi em continua semblant que, per clara: “Voleu que Catalunya esdevingui un Estat independent?” I per incloure inclusivament: “que pugui decidir lliurement la seva relaió amb Espanya i Europa?” (en aquest cas, l’interrogant de la primera part desapareixeria, si se’m permet, en favor de la segona).
Ara no sé si m’he explicat. No sé si se’m pot entendre… S’entén? Potser que en tornem a parlar abans no decidim decidir decididament. Per si un cas. No fos cas.

Deixa un comentari