El país real se’n va cap

a una altra banda

El país virtual

Per als qui no ho van voler entendre a la primera, els ho tornen a explicar a la segona d’una manera més clara: el tripartit ens proposa una visió de la política catalana com una partida d’escacs entre les esquerres i les dretes. Com a Espanya. Com a França. Com a Múrcia. El primer tripartit era -en els fets i en les paraules- una proposta de redissenyar el mapa polític català. Un mapa polític es pot llegir de moltes maneres. Dretes i esquerres. Nacionalistes i espanyolistes. Radicals i moderats. Populistes i institucionals. El tripartit primer va dir als catalans que la manera correcta de llegir-lo era només dretes i esquerres. Que era l’única interpretació possible dels resultats electorals. I l’única justificació natural dels pactes i les aliances. Per tant, l’única que compta a l’hora de la veritat.

Aquesta proposta de lectura ja es va fer amb tota claredat fa tres anys. Però alguns no ho van voler entendre. Per tant, s’ha repetit ara d’una manera més clara: amb menys diputats, amb més diferència entre el guanyador i el segon, per fer un president més allunyat de la tradició catalanista i pitjor candidat. I perquè quedi més clar, s’ha rebatejat l’invent com a Entesa Nacional pel Progrés. El relat és clar: aquí hi ha un bloc d’esquerres i un bloc de dretes. Dintre del bloc d’esquerres, que actua com una entesa permanent, potser hi ha petits matisos sense importància: catalanistes, espanyolistes, independentistes. Però el que no és adjectiu, sinó substantiu, es comparteix. I continua el relat dient: a l’altre equip hi ha també matisos, i potser CiU no és exactament igual que el PP, però en el fons comparteixen el que és substantiu, que és ser de dretes. A Catalunya, ser independentista o espanyolista és adjectiu. El que és important, definitiu, el que et situa al govern o a l’oposició, el que permet agregar els vots perquè són homogenis és ser de dretes o d’esquerres.

Certament, la imposició d’aquest relat ha de vèncer algunes dificultats, i això encara no ho han aconseguit plenament. Una nosa que ha de vèncer aquest relat per imposar-se és la història del catalanisme durant cent anys, des de Joan Maragall a Pujol, passant per Prat de la Riba i Macià. Però la història pesa poc. Una nosa més important és l’existència mateixa de CiU. CiU es resisteix a fer el paper de dreta en un tauler d’escacs on les blanques són les esquerres i les dretes són les negres. No és que CiU es vulgui posar al mig, és que vol jugar una altra partida, en un altre tauler. En un tauler, a més, on guanya: el que juga la partida del catalanisme. CiU, la seva existència, la seva història, el seu suport social, no té cabuda ni paper en el relat que vol escriure el tripartit de la confrontació única entre dretes i esquerres. I com que no canviaran el relat, del que es tracta és de treure CiU del mig, o abocar-la a ser un partit només de dretes o, encara millor, ofegar-la per repartir-se’n les despulles. L’obsessió per treure del mapa polític català aquesta nosa que no quadra en el relat i que és percebuda a més com un graner de vots dels qui tothom es podrà alimentar expliquen la fòbia a CiU que hi ha en els fonaments sentimentals del tripartit, primera i segona edició.

Però el relat que ara se’ns torna a explicar -hem vençut la dreta; les esquerres sumen més; només l’esquerra pot garantir la cohesió social- ha de vèncer una nosa encara més rotunda: la realitat. El país real -no el país virtual que construeix el tripartit- no està travessat només ni principalment per una fractura entre les dretes i les esquerres. Hi ha altres coses que es debaten. Catalanistes i espanyolistes: per això surt Ciutadans, que són gent que voten Espanya, abans que dreta o esquerra. Institucionals i populistes. Moderats i radicals. Els debats del país real no caben en la cotilla dreta-esquerra que proposa el tripartit. Menys encara que en la cotilla d’una dialèctica entre catalanistes i espanyolistes. I llavors, d’una banda, sobreïxen per totes les costures. Però per una altra banda, la distància entre aquest país real que discuteix de moltes coses -també de moltes coses identitàries- i el país virtual on només hi ha teòricament progres o carques i has d’escollir a quina banda estàs, deixa fora de la política virtual moltes persones. Els sense nom, que deia en Salvador Cardús. Els qui voten en blanc. Una part de l’abstenció. Gent descol·locada, desubicada. Si la pregunta, tal com planteja el tripartit i tal com certifica en la seva entesa permanent de les esquerres, és si ets de dretes o d’esquerres, molts ciutadans no volen contestar-la. Perquè no saben què respondre o perquè pensen que la pregunta és una altra. El tripartit regna sense il·lusió en el seu país virtual de les dretes i les esquerres. El país real se’n va cap a una altra banda, es queda a casa o potser observa el divorci amb malestar i preocupació.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista