Ja s’ha fet públic (abans del que hagués volgut): he abandonat la militància a ICV. No estripo el carnet, ni veig adversaris on abans hi havia companys, i he mirat que fos un trencament tranquil. És, sí, desacord i constatació que ja no sento meva una organització que havia de ser, per a mi, instrument col·lectiu de canvi.
Ha estat un procés llarg, empès en part pel procés que estem vivint com a país. Ho he ajornat diverses vegades i he volgut donar últimes oportunitats. Però finalment s’ha imposat el desencontre, i així ho he manifestat per escrit a la direcció.
Sé que un partit no és només una determinada política, ni una direcció amb la qual et puguis identificar o puguis blasmar. Però res em fa pensar que, ara per ara, es pugui canviar la manera de dirigir-lo, la visió exageradament metropolitana que palesa i la creixent tendència al tacticisme.
Mai m’he penedit d’haver entrat al PSUC. Potser per això sempre he pensat que la lluita social necessitava un marc nacional concret que li donés sentit. I és per això que en un moment com l’actual no he pogut pair que un cop i un altre ICV és posicionés tèbiament, tàcticament, incòmodament, sobre el que havíem de fer com a país.
Els intents d’acostar la majoria del partit al que –segons el meu parer- reclama la majoria de la societat catalana van voler-se liquidar barroerament a la Convenció de Sabadell de febrer d’enguany, i fruit d’això va ser l’enèsim últim intent: el corrent Compromís per la Independència. La seva constitució formal el juny de 2015 va certificar, per a mi, l’inici definitiu del final.
No deixo la política, deixo la militància de partit. És cert que 40 anys són molts, però mai ha estat l’únic objectiu de la meva vida. Hi ha món i sempre n’hi ha hagut, més enllà. Per això vaig entrar a CCOO, per això participo des d’abans de constituir-se formalment en l’ANC i he estat membre de 2 dels secretariats nacionals… Per això, junt amb altres companys, vam crear l’associació Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC) des d’on volem construir un punt de trobada dels sobiranistes d’esquerres, amb o sense partit.
Abans de fer pública aquesta decisió, n’he parlat amb altres companys i l’he feta saber amb un escrit adreçat als cocoordinadors nacionals d’ICV i a la coordinadora de la meva agrupació de Mataró, tot i que ja no he estat a temps de fer-ho de viva veu, com m’hagués agradat.
Estic segur que continuarem trobant-nos en la construcció de la República, d’aquest nou país que volem, més net, més lliure, més just.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon article d’honest comiat.
No han deixat un altre camí. Pena.
Jo d’això en dic dignitat. Aquesta mena de gent, com el Vilalta, em reconforta davant l’oportunisme de molts que tenen base en una fe autoritària filla d’errors del passat.
Coincideixo amb tu Enric: ICV ja no és el que era ni el que havia estat. Me’n sento molt lluny i ja fa temps que vaig de votar aquesta opció. Han fet bons els acudits del Polònia.
A tomb del final, molts anys remenant les cireres a Cornellà, no? Potser també seria bo un adéu.