Escrivia l’altre dia una entrada en aquest bloc sobre ICV, el full de ruta i la independència des d’una, encara, certa voluntat de consens. Avui, en el seu article dominical a l’Ara, Toni Soler, després de fer una anàlisi breu sobre la postura d’ICV respecte al futur polític del país i la seva supervivència (que puc compartir amb matisos i alguna correcció) comença a concloure: “Els estats -i d’això es tracta, de tenir un estat- no són ni d’esquerres ni de dretes; ho és la seva gent i els partits que vota.”
La conclusió al meu article (potser massa llarg) era: “I tornant a ICV, el mantra oficial diu que és punt de trobada d’independentistes i federalistes, però no diu per a fer què, per anar on, fins quan… Tal com jo ho veig, l’horitzó comú d’independentistes i federalistes és l’Estat propi” (…) i argumentava que per això ICV no pot desvincular-se del “Procés”, i acabava dient que “com Syriza no renuncia a la independència grega, com Podemos no renuncia a la independència espanyola, ICV no pot renunciar a la independència de Catalunya.”
Es tracta de tenir i construir un Estat. Però al mapa mental de la direcció d’ICV, Catalunya no és un poble de 7,5 milions de persones, sinó un apèndix (amb característiques especials, si voleu) d’un de més gros (l’espanyol). Només així es pot entendre la conscient o inconscient dependència mental (que remet al país que té al cap) amb què treballa políticament, i la força involucionista amb què es manifesten els guardians de les essències “federalistes”.
Fins i tot els dependentistes tenen (o haurien de tenir) clar que la qüestió nacional forma part dels nostres conflictes i que qui no la té en compte, o pretén obviar-la, o donar-la per superada, no pot guanyar mai unes eleccions en aquest país. A més (o potser per això), és molt difícil que quan es té un sistema de partits propi es pugui importar amb èxit el del país del costat (tot i tenir televisions a favor). I què dir de les llistes unitàries bones (confluències i similars) i de les llistes unitàries dolentes (per la independència, que limiten la pluralitat i empetiteixen la foto)? És que no es pot estar en tot!
Amb la recomposició del mapa polític que es produirà amb la independència, ICV serà de les primeres damnificades. I no per la irrupció de Podemos (que, llavors, serà un partit d’un altre Estat que haurà d’adequar-se a la nova situació), sinó perquè tots els espais s’hauran de refer, la dreta (liberal i/o conservadora), la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa… hauran de reconstruir-se. Aquells que comencin ara (potser és això, també, el que està fent CDC) estaran en millors condicions per afrontar el repte, però caldrà tenir clar -això, sí- en quin país s’és. I no es pot fer política (per a ) aquí pensant-la per al país del costat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla un text molt oportú.