El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Per a mi, la decisió del President Mas sobre la consulta del 9-N pot llegir-se com un exercici de realisme, ja que el Govern espanyol, els principals partits espanyols (PP, PSOE, UPyD) i el Tribunal Constitucional espanyol (TC) impedeixen fer una votació democràticament homologable. Aquests són, efectivament, els culpables que no puguem votar en condicions.

Alhora, la proposta de “nou 9-N” és un intent bastant desesperat de mantenir el contingut polític i mobilitzador que el 9-N té, per al conjunt del sobiranisme, des de fa quasi un any. A la qual cosa s’ha d’afegir l’obvietat que l’única cosa capaç de substituir una consulta o un referèndum són unes eleccions de tipus “plebiscitari” sobre la independència.

Per altra banda, el jutge Santiago Vidal recorda que la consulta no referendària d’acord amb la llei de consultes “no tenia cap efecte jurídic”, com l’acte de participació ciutadana al qual “el president Mas ens ha convocat”, que tampoc en té cap, tot i que “té els mateixos efectes ‘polítics i ètics’ que l’anterior proposta, és a dir, tots” i “un gran avantatge”: “ara sí que no hi ha dubte que és legal, perquè l’anterior estava suspesa i fins que el TC no hagués dictat una resolució definitiva no hauríem sabut si era legal o no i, previsiblement, abans del 9-N no hi hauria hagut resposta del Constitucional”.

És evident, a més, que la proposta Mas ha obviat el pacte amb la resta de forces parlamentàries partidàries del dret a decidir. I sembla clar que les condicions “tècniques” de la nova consulta són manifestament millorables. Com sembla també clar que l’operació s’ha dissenyat per salvar la figura del President i la promesa feta (de votar).

Ens trobem, doncs, davant una actuació enganyosa respecte als altres partits, amb una proposta de consulta no homologable i amb una segona volta a l’horitzó (ni pactada, ni desitjada o acceptada per tots de la mateixa manera) que fa que la primera volta sigui fàcilment equiparable a una precampanya. I, amb tot això, encara hi ha veus (creixents) que diuen que s’hi ha d’anar? Que diuen que pot ser una oportunitat?

Fem un petit repàs. CDC es vol salvar i ERC no pot pas dir que no, si el que es proposa ajuda a avançar cap a la independència. La CUP té clar quin és l’objectiu i no necessita fer proclames en el front social. A més, l’aposta feta pel “procés” ja li ha reportat prou tensions com per ara abandonar.

Ens queda ICV-EUiA, que són la baula feble. I ho són perquè el seu objectiu no és la independència sinó la consulta. Perquè “la-consulta-sobre-el-dret-a-decidir” —que diuen els seus dirigents—, és allò que ha mantingut més o menys units els respectius partits, tot i les tensions creixents entre els sectors sobiranistes i els unionistes (uns en versió federal, i altres ni això). I ja des del mes de setembre, les referències creixents a l’atot de les “garanties democràtiques” de la consulta feien preveure que s’estava buscant el moment i l’excusa per despenjar-se del procés.

Ens trobem ara en el moment d’intentar recompondre la unitat perduda, amb la CUP oficiant de mitjancera, tot i que hi ha la possibilitat que els actors no siguin ben bé els mateixos (o sí).

I a ICV, què? Què fareu, el 9-N? Hi anireu? Posareu pals a les rodes? Preguntes com aquestes són habituals, aquests dies.

A ICV, s’acaba de fer una consulta interna per marcar el posicionament en relació amb la consulta. El resultat, com tothom esperava, és que, com proposava la direcció, ICV diu sí+”pluralitat-de-vot”. Amb tot, sembla que això no vol dir exactament el que semblava que volia dir sinó que “pluralitat de vot” vol dir “llibertat individual de vot”. O sigui, que ICV no defensa les dues opcions “homologables” (unionisme federalista o independència) i, per tant, si les direccions es pronuncien —que ho fan— com els altres individus que en formem part, ho fan a títol individual encara que “sentin càtedra”. Quina càtedra?: deixar pas a l’oposició a l’independentisme i en favor del federalisme reformista i callar l’independentisme, tot reduint l’independentisme a “individus”.

A la proposta s’hi afegia que immediatament després s’havia d’elaborar, debatre i aprovar la proposta del partit sobre “model d’Estat”. I la meva opinió, expressada repetidament, és que això ja ho tenim fet i publicat en els programes electorals. I que el que no tenim debatut i acordat és “quin Estat” (la República Catalana, independent, per tant, o una altra cosa). Aquest debat, llargament ajornat, hauria de concloure que ICV, que vol la República Catalana, aspira a la independència del país, i que només un cop assolida pot plantejar-se altres escenaris (la federació o la confederació amb Espanya i amb els altres estats d’Europa, per exemple).

Sóc conscient del pes que té l’unionisme federalista a la direcció, però ICV com a organització, i especialment la seva direcció, ha saber calibrar en quin moment passa de ser una formació que defensa el dret a decidir a ser una formació que s’oposa a un independentisme que també forma part del seu ideari històric —tant de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra (ENE) com del PSUC— encara que el vulguin obviar reiteradament.

Però, mentre debatem, què fem el “nou 9-N”? La meva proposta és ser-hi activament, com a membres d’ICV pel sí-sí, o com a independentistes o sobiranistes d’ICV, o com a federalistes que realment necessiten un nou Estat (ni que sigui l’espanyol). Ser-hi tots plegats per coherència amb la nostra aposta per la República Catalana. Ser-hi per defensar les nostres propostes programàtiques i ideològiques en relació al nou Estat. Ser-hi per continuar lluitant contra l’austericidi, les retallades, els atacs a la sanitat pública, a l’ensenyament o al medi ambient. Ser-hi perquè som poble organitzat. Ser-hi per contribuir a l’hegemonia de les esquerres en la definició del nou Estat.

El primer secretari general del PSUC, Joan Comorera, deia al Parlament de Catalunya l’any 1936: “En l’ordre del dret a Catalunya a la seva autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions. Nosaltres acceptem que, si en un moment històric, Catalunya es veiés en la necessitat de separar-se d’Espanya d’una manera total i absoluta, és molt probable que nosaltres, que no portem l’etiqueta de separatistes, ni de catalanistes, no fórem dels que ens quedaríem enrere”.

Ara, més que mai, aquells que volem defensar els interessos populars hem de ser al costat de la majoria del poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!