“Jo vull un 150.2CE amb PL”. “Doncs jo vull un 150.2CE amb PNL”! I així entrem en el nou cpítol del ridícul insuportable, impresentable, de les forces parlamentàries partidàries (?) d’exercir el dret a decidir fer una consulta amb una pregunta clara, que tothom pugi respondre amb un “sí” (de resposta binària, per tant) i que sigui inclusiva de federalistes, confederalistes, autonomistes i, per què no?, sobiranistes o independentistes.
Se m’ocorre que aquells que hauríem de poder decidir podríem tancar els (i les) nostres diputats (i diputades) al Parlament i no dixar-los-en sortir fins que no haguessin acordat una pregunta tipus “Esteu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat independent, que…”
Però, ara que la veig escrita, no sé si seria prou inclusiva com perquè tothom pogués votar “sí”.
Perquè es tracta d’aconseguir la unanimitat, oi?
Potser seria millor preguntar sobre la pregunta: “Esteu d’acord a trobar una pregunta que tothom pugui respondre amb un “sí”?” i així també guanyaríem temps per arribar a acordar una pregunta del tipus que descrivia més amunt sense la pressió de “data i pregunta” perquè ja hauríem fet una consulta.
Perquè volem la unanimitat, oi?
Clar que també podríem (en plan populista, eh!) apuntar-nos a preguntar alguna cosa com el que pregunta “la gent normal del carrer”. Una cosa tipus “Tu votaries a favor de la independència?” Seria una pregunta clara i tal, però no sé si prou inclusiva, clar… En el benentès que inclusiva no vol dir que desmunta la claredat i la imparcialitat sinó que complementa la primera i suporta la segona.
Bé. A mi em continua semblant que, per clara: “Voleu que Catalunya esdevingui un Estat independent?” I per incloure inclusivament: “que pugui decidir lliurement la seva relaió amb Espanya i Europa?” (en aquest cas, l’interrogant de la primera part desapareixeria, si se’m permet, en favor de la segona).
Ara no sé si m’he explicat. No sé si se’m pot entendre… S’entén? Potser que en tornem a parlar abans no decidim decidir decididament. Per si un cas. No fos cas.