Poc podia
pensar-me aquell dia indeterminat de setembre de 1981 (la memòria no dóna per a
tot, però jo diria que era cap a final de mes) que començava una aventura amb
la llengua i la ciutat de Cornellà de Llobregat que ara fa 30 anys que dura.
Havia acabat
Història Contemporània feia un any, i un amic d’un amic em trucava per dir-me
que hi havia uns cursos de català per a adults a Cornellà de Llobregat i que
necessitaven professorat. Qui em passava la feina n’havia aconseguit una altra
de més estable i, entre ell i un regidor que es deia Joan Tardà (independent en
la llista del PSUC) ens van donar quatre indicacions per organitzar els grups
i… a pencar!
Els cursos
s’organitzaven, amb molt de voluntarisme, a l’entorn d’associacions de veïns,
APAs (llavors no s’era políticament correcte) i entitats culturals, i n’hi
havia (com ara) per a no-catalanoparlants i per a catalanoparlants.
El curs següent
(1982-83) la novíssima Direcció General de Política Lingüística va voler
començar a posar un cert ordre en tanta voluntat com hi havia per tot el país i
van establir-se les coordinacions dels cursos en municipis o agrupacions de
municipis. I jo vaig encarregar-me de la de Cornellà (un o dos anys després
s’hi afegiria en Lluís Ràfols).
Es van
engegar, doncs, els cursos. Cada vegada amb més professionalitat, amb més
alumnes, amb més professors i professores. I també amb més necessitats
d’espais, d’espais en condicions i d’estructura.
L’Elisabet
Ribé va arribar el mateix curs que jo i va ser-hi fins al final del 87/88. En
Francesc Tubau va incorporar-s’hi el 82/83 i en Lluís Ràfols del 83/84 (fins al
88/89). Aquest va ser el nucli dur dels Cursos de Català per a Adults de
Cornellà. Però hi va haver encara més gent a l’equip: en Joan Solé
(83/84-85/86), la Conxita Capdevila, la Clara Capdevila i l’Antonieta Vendrell
(83/84-86/87) –tots quatre procedents de Sant Boi- l’Encarna Fernández
(83/84-85/86) i la Maria Comas (82/83). I, encara, durant breus períodes, altra
gent com l’Anna Maria Martínez o en Josep Tero. Més de 200 cursos, més de
20.000 hores de classes, amb una punta de 45 cursos (4.560 hores lectives)
l’any acadèmic 1984-85.
Paral·lelament,
creixien les necessitats i la voluntat de fer les coses millor, amb més
modernitat i eficàcia, i ens anàvem formant pedagògicament, coordinant-nos,
arribant –a poc a poc, però sense defallir- al Digui, digui que, a més,
va comportar la creació d’una àrea de coordinació especial que aplegava
Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu, que vaig assumir jo. Bastint una potent
coordinació comarcal a partir de la sobrededicació dels coordinadors de cada
ciutat. Implicant-nos en el procés general de normalització lingüística a la
ciutat, en l’organització del I Simposi “El català a Cornellà” (gener de 1987),
en activitats socioculturals complementàries als cursos, etc.
Una feinada
que es feia sense contracte laboral ni seguretat social. Cobrant a tant l’hora
durant el curs (a Cornellà, amb força puntualitat) i amb tres mesos de sequera
obligada. I, en general, fent més hores que no ens pagaven. Per això no ha
d’estranyar que, alhora, anéssim contruint una coordinadora per la
professionalització del professorat, que a alguns ens ocupava algunes de les
poques hores que ens quedaven.
800
professionals, amb dedicacions i titulacions diverses, sense drets laborals
reconeguts eren molta gent. Érem un problema que afectava no només el Govern,
sinó també moltíssims ajuntaments i entitats del país. La progressiva millora
organitzativa i l’increment del tremp reivindicatiu van anar forçant el reconeixement
del problema, l’exploració de solucions entre les forces polítiques i la
negociació amb la representació del professorat. Així arribem a la creació del
Consorci per a la Normalizació Lingüística i al moment de la contractació
(setembre de 1989!): la normalització laboral.
El Centre de
Normalizació Lingüística (CNL) es crea el 1989. N’és primer director en Josep
Camps (que ja era el corrector-dinamitzador de l’Ajuntament) i incorpora la
Clara Juncadella i en Joan Molas (procedents de l’Hospitalet), a més d’en
Francesc Tubau i jo mateix que, a més de la meva feina com a tècnic i
coordinador continuo amb les tasques sindicals. El 1992 assumiré la direcció
del CNL i deixaré les meves responsabilitats al Comité… i fins avui!
Arribo als 30 anys de dedicació professional al procés de normalització del català i arribem a l’11 de Setembre amb clàssics de fa 30 anys (o quasi): la defensa de la immersió a l’escola i la reforma d’una Constitució que va clarament contra els nostres drets nacionals i les nostres possibilitats d’emancipació i progrés econòmic. Sembla com si fos ahir…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!