RAONS PER VOTAR CONTRA EL NOU ESTATUT

Per patriotisme, no

Des del catalanisme també podem dir no a un Estatut que ha enterrat els principis del 30 de setembre i que no suposa cap mena de canvi substancial en les relacions amb l’Estat espanyol. El Parlament havia aprovat un text que consagrava el reconeixement de la nostra nació com a entitat política, que blindava el poder assumit per la Generalitat i que assegurava un marc de finançament suficient. Com és sabut, però, un pacte entre el cap del govern l’espanyol i el cap de l’oposició a Catalunya (cosa que no té antecedents en cap sistema del món) va arruïnar la voluntat majoritària dels representants de la ciutadania i sacrificà tots els aspectes esmentats: en el text que serà sotmès a referèndum no hi haurà, doncs, ni ple reconeixement jurídic nacional, ni blindatge de competències, ni finançament suficient. Cap dels objectius pels quals es va fer el nou Estatut ha estat assolit.

En aquesta tessitura, ¿no té un punt d’humiliació acceptar un text que no dóna resposta a cap de les demandes formulades? Un text que no passa de ser allò que ja hauríem pogut aconseguir amb l’Estatut vigent de 1979 si s’hagués desplegat amb algunes lleis orgàniques i una interpretació més autonomista del Tribunal Constitucional.

Penso que el patriotisme, per utilitzar el terme que va invocar l’Agustí Colomines la setmana passada en sentit antagònic, té alguna cosa a veure amb la dignitat, i em sembla força indigne participar en una negociació on estan en joc aspectes cabdals per a la teva comunitat política i no obtenir res del que havia estat proposat.

I quan dic no res, ho afirmo taxativament. Furgant en els racons dels preceptes estatutaris que resten no trobem cap senyal, no sols de les línies mestres de la proposta del Parlament, sinó de detalls menors que potser podrien haver suposat una avenç, per posar uns exemples: el català continuarà sense ser requisit per exercir de jutge a Catalunya, la Generalitat continuarà sense tenir competències sobre l’aeroport del Prat, continuarem sense tenir seleccions nacionals, sense poder definir i regular un sistema de seguretat pública de forma íntegra o sense poder convocar referèndums si no ho autoritza l’Estat (coses, totes elles, que incloïa l’Estatut del 30 de setembre). No hi ha cap escletxa per on poder haver sortit del full de ruta, res que s’escapi a un text ajustat a l’Espanya unitària de sempre que no té cap mena de ganes d’avançar cap a un horitzó federal i plurinacional.

No tinc res en contra d’Andalusia (per mi com si es volen declarar independents) però no diu gaire a favor d’un Estatut de Catalunya a l’alçada de les nostres ambicions nacionals que el text andalús aprovat fa poc pel Parlament d’aquella comunitat sigui calcat al nostre (només falta que el català sigui declarat la llengua oficial d’Andalusia), potser només hi ha una diferència: un sistema de finançament que si a Andalusia s’aprova i s’aplica de debò farà irrellevants els preceptes de l’Estatut català en aquesta matèria. ¿És això el màxim que el govern amic de Zapatero podia oferir als catalans? ¿L’Estatut d’Andalusia?

Alguns defensors del sí m’han replicat que anar més enllà hauria estat trencar les regles del joc, que no estàvem preparats per fer el pas endavant i que ens hem de resignar amb el que tenim. Però, en primer lloc això no és veritat, l’Estatut ha estat retallat molt més enllà de les objeccions constitucionals, si els partits catalans haguessin negociat junts a Madrid es podria haver forçat la màquina sense una ruptura. El govern Zapatero va utilitzar el pretext de la constitucionalitat per passar el ribot allà on la Constitució no deia res.

I en segon lloc: per què no es pot dir ‘no’, senzillament, perquè tampoc no acceptes les regles del joc, perquè no acceptes que la norma institucional bàsica del teu país hagi de ser aprovada amb el consentiment del president del govern d’un altre país, perquè estàs fart d’una estructura jurídica, i política i econòmica que no ha trontollat des de la Transició i que amenaça de portar Catalunya a l’estancament i a la dissolució, perquè et deprimeix que els mateixos que decidien fa vint-i-cinc anys (Maragall o Guerra, per dir dos noms) són els mateixos que decidiran el futur dels propers vint-i-cinc, dir, senzillament, que no perquè vols que finalment hi hagi una sotragada a Catalunya que s’endugui per davant tot l’equilibri de poders i tota la teranyina mediàtica que mai no ha posat en dubte la nostra subordinació a Espanya, perquè reclames una renovació completa d’un model exhaurit i perquè entens que és imprescindible el relleu generacional i que comencin a tallar el bacallà aquells que no recorden ni la Guerra Civil, ni el franquisme, que no van votar ni la Constitució, ni l’Estatut del 79, ni entenen de cap de les maneres per què hem d’abaixar el cap per servilisme o per compassió quan en democràcia podem aspirar a tot. Per què no podem votar que no aquests que ara arribem a la nostra maduresa com a ciutadans que també reclamem el dret de viure el nostre moment èpic i d’escriure la nostra història d’una vegada?

Qui vol hipotecar-se per als propers vint-i-cinc anys per la competència en matèria de ferrocarril i cable quan té a les seves mans l’inici d’un procés que situï Catalunya al lloc que li correspon a Europa i al món? Per patriotisme no podem legitimar les engrunes.

Hèctor López Bofill

Professor de dret constitucional

En certa mena és una forma de prorrogar i acotar el de l’any 79, amb un reajustament tecnic, que en la pràctica incrementen noves competències, que és el mateix que s’ha fet del 79 ençà.

Tot i reconeixent que l’Estatutet del 30 de setembre era més del mateix, encara que una prorroga molt més oberta,  tant mateix, per haver estat a les pressions del PSOE i el poder juridic a través del Consitucional i Consell Consultiu.

Per ha CIU és el futur, però no diu que no hi ha que confondre del tot, el futur de la polítca de CIU, amb el de Catalunya.