Repetim-ho. Hem resistit el tsunami. I podem sentir-nos moderadament satisfets veient la magnitud de la tragèdia. Però a can
ICV no podem deixar de valorar negativament , per exemple, que hem perdut 2 diputats, que un l’hem mantingut pels pèls, que hem perdut 50.000 vots. I que els resultats a la “Catalunya interior” no són com per tirar coets.
Té sentit, parlar-ne ara, quan ja s’inicia la legislatura i ja fa molt del 28N?
Crec que sí. I que, en l’anàlisi i les conclusions no hem de posar la mirada en el mes de maig (les municipals ja tenen el seu espai de treball) sinó, molt més enllà, en el 2014, en el 2018. Perquè l’anàlisi sense urgències ens ha de permetre arribar a conclusions i propostes que, posades al servei de la política més immediata, ens facin avançar nacionalment, socialment, mediambientalment.
(segueix)
Un exemple. L’estratègia de campanya ha aïllat el fet nacional i l’ha desvinculat del discurs de la crisi i del de l’esquerra ecologista. I en centrar-se gairebé en exclusiva en l’eix dreta-esquerra, hem actuat com si ja disposéssim d’un Estat, amb totes les seves competències i recursos, sobre el qual aplicar les nostres polítiques. I és evident que no és el cas. Sembla lògic concloure, doncs, per exemple, que que ens ha faltat treballar el discurs de la vinculació íntima entre model d’estat i solucions a la crisi. O pensar que els resultats a la Catalunya Central o a Ponent poden tenir alguna cosa a veure amb el perfil baix dels temes que en diuen identitaris (com hi pot haver qui pensi que gràcies a això els resultats han estat millors en altres comarques).
Si, com a dit Joan Herrera en el debat d’investidura “en aquest mandat tindrem una obsessió: aconseguir una sortida justa de
la crisi; un objectiu: millorar la qualitat i transparència de la vida
política catalana; i una proposta unitària: un full de ruta nacional que
sigui compartit, ambiciós i sense trampes”, posem-nos-hi des d’ara mateix. En tot i alhora.
Només una cosa per acabar. Sóc dels que pensen que els espanyols mai arribaran racionalment al federalisme perquè no els interessa, perquè ja els estan bé les coses com estan.
En aquest context, la nostra proposta confederal (Estat propi en el marc d’un Estat espanyol federal plurinacional que reconegui el dret d’autodeterminació) pot ser tan difícil d’assolir com la independència, però no per això s’ha de deixar de plantejar des de ja. Hem de posar en marxa la maquinària i començar a fer tots els passos perquè el Parlament de Catalunya la dugui a Madrid i, alhora, anar preparant l’exercici efectiu del dret a decidir. Perquè, d’allà, no crec que en poguem esperar res.
Tens tota la raó, amb prou feines s´us noten les macadures; per exemple: els vostres líders fan la mateixa cara de patir una dolorosa úlcera d´estòmac o potser només és una molesta -tot i que perpétua- acidesa (d´estòmac, naturalment).