La crisi econòmica impedeix al govern espanyol del PSOE complir els compromisos de traducció que per metin als catalans adreçar-se en la seva llengua a les institucions europees. Ja se sap, som un extra.
El mateix govern força les mateixes institucions a distingir entre català i valencià en l’adjudicació de recursos per a la formació lingüística d’erasmus. Ja se sap, som un extra… partit.
El TC agredeix la llengua (i moltes altres coses) en la seva sentència de l’Estatut, i junt amb el PP, Ciutadans, la Defensora del Pueblo i altres agents de l’anticatalanisme, continua l’ofensiva amb el Codi de Consum, la Llei d’Acollida, la Llei del Cinema o els reglaments d’ús lingüístic en nom de… la llibertat!
Una “mora catalanista” és condemnada per la Justícia (?) per haver parlat en català a can guàrdia civil a Mallorca. Es van sentir ofesos. No hi ha proves que valguin. (Hi havia una cinta de vídeo, però l’han perduda).
Si els espanyols, el seu Estat, el seu govern, no prenen (o volen prendre) consciència que això que en diem Espanya és un Estat plurinacional i plurilingüe, sembla que ens estan enviant un missatge força clar.
I fent córrer la brama de les prohibicions, no només els adversaris, sinó els propis, aconsegueixen oblidar que hi ha més de 500 disposicions legals (i no paren!) que imposen l’ús del castellà (amb multes incloses que, per cert, també imposa el Govern de la Generalitat), per només tres o quatre que obliguen a usar el català.
…
La legislatura que naixerà el 29 de novembre estarà marcada, en el camp lingüístic, per la sentència de l’Estatut i els recursos que facilita. La capacitat de resistència del nou govern serà, doncs, fonamental per, com a mínim, no fer passes enrere (i aquí caldrà exigir a la resta de partits nacionals que s’hi afegeixin). És per això que ICV-EUiA proposa ignorar la sentència, desplegar i aplicar la legislació, i continuar treballant en tots els àmbits per fer del català la llengua normal d’un país normal, en la justícia, en el món del treball, en el lleure, en el jovent o en la nova immigració.
Perquè, en paraules de Joan Solà, “sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada” i, encara, “la primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat i, per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho. Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. Hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària“.