ETA ha declarat un alto el foc amb voluntat de permanència. La
terminologia recorda molt els redactats de l’IRA. Però Euskal Herria no
és Irlanda ni Londres és Madrid. Caldrà molta mà esquerra, molta
paciència, molta capacitat d’assumpció del patiment d’ambdues bandes.
Les
víctimes hauran d’acceptar renúncies en favor de la pau. Se les haurà
d’escoltar. Se les haurà de tenir en compte. Però no podran condicionar
la resolució del conflicte. Tothom haurà de demostrar altura de mires,
més enllà de les pròpies ferides, de les legítimes aspiracions, si es
vol assolir una pau duradora.
Sense apriorismes, no es pot plantejar
el procés mirant que hi hagi vencedors i vençuts, perquè la derrota o
la rendició no portarien a la pau. No es pot parlar de la desaparició
d’ETA sense resoldre, si més no, el tema dels presos (molts dels quals
porten anys a la presó esperant judici i, fins i tot, sense saber de
què se’ls acusa). Pau per presos? És possible, de forma esglaonada i
amb tots els matisos que es vulguin. Perquè, si no, de què parlaran ETA
i el govern espanyol?
Per altra banda, amb quina agenda es
constituirà la mesa de partits? Quins temes acordaran posar sobre la
taula per normalitzar la societat basca i la seva relació amb l’Estat
espanyol?
Tot això a part (i més que em deixo al tinter), el
comunicat d’ETA m’ha fet content. És possible pensar que la pau i la
normalització de la societat basca són més a prop. És possible esperar
que el patiment de moltes famílies comenci a veure un final. Caldran
anys de treball per la reconciliació, per recosir les ferides, però en
absència de violència, tot hauria de ser possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!