Portem un segle amb els mateixos arguments. Potser ha arribat l’hora de canviar-los.
En llemosí sonà lo meu primer vagit,/
quan del mugró matern la dolça llet bevia, escrivia Aribau el 1833. Era una mena de declaració de principis
centrada en el concepte de llengua materna que s’ha allargat durant el segle
passat però que, en aquestes alçades, la realitat ha anat esborrant.
La
progressiva igualtat de la dona, l’escolarització, la globalització
comunicativa, les aportacions dels diversos processos migratoris, han fet que
la de la mare sigui només una de les diverses influències lingüístiques que rep
un nen o una nena. Afegim-hi la llengua del pare (que cada cop té -o hauria de
tenir- més importància), la dels germans o germanes, la de l’escola (bressol,
infantil, primària), la de les llengües de les televisions, la (les) de la
colla d’amics i amigues… Com podem parlar en aquestes alçades de llengua
materna sense que soni a anacronisme?
La
llengua materna no ens pot marcar per a tota la vida perquè, si no, on queda la
llibertat personal de construir la pròpia biografia lingüística? No és aquesta
una idea molt més democràtica i progressista? A l’Europa del segle XXI, el de llengua
materna se’ns presenta com un concepte que es pot veure fàcilment com a
anacrònic, etnicista, sexista i conservador.
I
vistes les coses així, difícilment podrem continuar parlant de catalanoparlants
i de castellanoparlants, un discurs que potencia identitats lingüístiques
individuals contràries a la cohesió social. La Constitució, l’Estatut, la Llei
de política lingüística, parlen dels drets de la ciutadania en relació a les
llengües, i no de catalanoparlants i de castellanoparlants, com si fossin grups
etnolingüístics que tard o d’hora s’haguessin d’enfrontar. Allò que hi ha a
Catalunya és una gran varietat de biografies lingüístiques, amb històries
diverses en relació al català, a l’espanyol i a moltes altres llengües, que
fuig del predeterminisme de la llengua materna i de l’etnolingüisme aparent. En
aquest sentit, la llengua més nostra (de cadascú) no seria la (les) que rebem
dels nostres pares, sinó la (les) que decidim transmetre als fills i filles.
Aprendre
una llengua no comporta desaprendre’n cap altra. D’això en donen fe els milions
de persones que han après primer una llengua i després una altra (unes altres)
o primer dues llengües i després una altra (unes altres)… I per això ens
sentim còmodes quan parlem del català com a llengua d’acollida, com a llengua
comuna i de cohesió social.
Però
tornant al principi, potser comença a ser hora de reformular un discurs sobre
la llengua catalana que, tot i que ha estat útil fins ara, comença a esdevenir
caduc i, fins i tot, contrari a allò que pretén defensar. Comença a ser urgent
un nou discurs que reconegui la llibertat personal de construir la pròpia
biografia lingüística i que eviti parlar de suposats grups etnoligüístics
falsament oposats. Perquè, fet i fet, el català té futur, un futur excel·lent,
si ens ho proposem, conscients però que, com diu la citació clàssica de Dawkins,
“la guineu corre pel seu sopar i el conill per la seva vida”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El negacionisme és un corrent historicista que s’entesta en negar els fets històrics.
El fet històric demostrat és que hi hagut i hi ha grups lingüístics oposats, per raons ètniques de supremacia d’un poble (o ètnia) damunt d’un altre.
El procés de suplantació espanyol sobre el català no ha estat i és sols lingüístic, sinó també físic. La superioritat demogràfica dels subgrups ètnics espanyols ha fet que, mitjançant migracions forçades o voluntàries (segons les circumstàncies i el moment històric), s’hagi imposat la suplatació de la població catalana, obligant-la a més a més a adoptar llengua, usos i costums del tot estranys als autòctons.
Negar aquesta realitat és fer el mateix que el Borbó, que digué que el castellà (espanyol) mai havia estat llengua d’imposició a Catalunya, quan ell mateix, i essent encara "principito", la primera llei que aprovà (el cap d’estat a qui substituïa, Franco, era malalt) fou justament contra la llengua catalana.