El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Buscar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol sembla
cada dia més una pel·lícula de por per a aquells que en fan bandera. L’Estatut
és l’últim intent ideat des d’aquí per fer-ho possible, però sembla que allà no
se n’han adonat. O que se’ls en fot.

Perquè més enllà de les apel·lacions a pactes fets i
acordats, allò que compta és qui talla el bacallà. I, en aquest sentit, el que
va estar dient en dies de commemoració constitucional el president del Congrés
dels Diputats, José Bono, em sembla il·lustratiu del que pensen –i senten- els
espanyols.

El màxim representant de l’espanyolisme (perquè recull en
un mateix el catolicisme i el socialisme populista jacobí) es va dedicar a
minimitzar la rellevància política de l’Estatut, a relativitzar l’impacte
social d’una sentència del TC que el retalli i a exigir-ne l’acatament. Tot en
un i res a dir.

Res a dir perquè reflecteix el sentir general dels
espanyols.

Continua

Tot a dir perquè no reflecteix el sentir general de la part
afectada del que ell considera (suposo) poble espanyol.

Al llarg procés de l’Estatut i del finançament, al caos
de la Maleni, a les agressions al territori, als papers (i les fotos) de
Salamanca, a l’esforç exagerat que costa que compleixin les lleis, al
menysteniment de la llengua, a tantes i tantes coses, s’hi afegeix el menyspreu
habitual i la incertesa del TC.

Però si em poso en la pell de tants companys a qui la
idea de trencar Espanya, o l’Estat, o la unitat (espanyola) de mercat que és
també la de la classe obrera (espanyola), o vés a saber què (perquè encara no m’ho
han explicat mai clarament), o de posar en perill la cohesió social (allò de jo ja voldria, però)… Si em poso en la
seva pell, puc imaginar-me com se sentien els vells comunistes davant la
desestalinització o la desaparició de la URSS.

Pot ser que m’equivoqui, però em sembla que estem en un
moment de canvi,  en què conviuen allò vell
i allò nou; en què, tot i anar en el mateix tren, s’acosta una bifurcació i
caldrà dir-li al revisor si anirem en els primers vagons o en els segons,
perquè els uns no van a la mateixa estació que els altres. Com deia Ferran Mascarell
no fa gaire, Catalunya és una nació a la recerca d’un Estat que pugui satisfer
les aspiracions de la seva ciutadania. Si els partits espanyols ho volguessin
veure, potser encara podríem atènyer cap a un Estat federal plurinacional però,
vistes les oportunitats perdudes, em fa l’efecte que anem accelerant (atenció a
la gasolina TC) per la pista que va de la desafecció a la independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!