El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Estic sorprès i astorat. Jo em pensava que -tret dels recalcitrants- hi havia un cert acord de país per normalitzar l’ús de la nostra llengua. Jo em pensava que havíem guanyat espais d’ús i que un d’emblemàtic era aquell on treballen els i les que ens representen políticament. Ara va i resulta que no està tan clar.

Si és cert el que he llegit en els mitjans (i, si no, fóra bo desmentir-ho), ahir els nostres diputats van donar una lliçó del que no s’ha de fer. Parlar en català al Parlamennt no ha de ser només un fet normal “entre nosaltres”, perquè l’existència de la llengua pròpia s’ha de visualitzar sempre i amb normalitat. I si cal traducció perquè hi ha qui no l’entén, doncs per a això hi ha professionals que s’hi dediquen. Que no calia en doble sentit? D’acord. Però la polemica hauria hagut de limitar-se a aquest punt, i ningú hauria hagut de parlar en castellà en funció dels coneixements lingüístics de la delegació visitant.
L’ús institucional i simbòlic de la llengua és fonamental perquè en reforça el prestigi i la importància social i és, per tant, una obligació de la Generalitat. Qualsevol altra actuació rema en sentit contrari de la política lingüística vista tant des del seu vessant social com des del cultural.

No renunciar i visualitzar són la millor actitud pedagògica que podem adoptar Catalunya endins i Catalunya enfora per sensibilitzar la població en relació amb els valors positius de la diversitat lingüística i del patrimoni lingüístic col·lectiu.