El creixement de l’independentisme a Catalunya és un fenomen que no sembla flor d’un dia. Probablement n’hem de buscar la causa en la percepció que el resultat final del procés estatutari no ha estat l’esperat pel que fa a reconeixement de la realitat nacional i a autogovern polític i econòmic, sobretot si tenim en compte les energies, el temps i els recursos invertits (i la il·lusió que va despertar l’Estatut del Parlament). Una part important del poble de Catalunya està cansada de veure que l’Estatut del Parlament és retallat pel Congrés, que després és referendat i que encara ha d’estar pendent d’una sentència judicial. Està cansada –i no entén- que s’hagi de negociar l’aplicació d’una llei. És lògic, doncs, que si la percepció és aquesta, la insatisfacció (que per altra banda no sembla una dada imaginària), generi sobiranisme.
La “febrada” de consultes municipals no es pot obviar. Palesa, un cop més, que el que els espanyols anomenen “problema catalán” no s’ha resolt. L’Estatut és una bona eina per fer avançar el país, però no és el nostre horitzó nacional. No és un punt i final sinó un punt de partida. I la via del federalisme plurinacional podria ser un punt de trobada amb els espanyols si hi hagués federals a l’altra banda… Però no n’hi ha.
Les consultes són un recurs legítim. El dret a consultar i a ser consultats és un dret democràtic. Potser hauria estat millor recórrer-hi en un altre moment, d’una altra manera i sobretot amb una pregunta que donés més opcions… Però ha anat així i avui són al carrer i en un lloc destacat als mitjans. Encara que hi hagi qui les consideri una nosa, formen part de la conjuntura política. No l’hem triat, però és així. I no ho podem fer anar enrera. Estem d’acord a defensar l’Estatut votat pel poble de Catalunya com una eina vàlida per consolidar un nivell d’autogovern superior al que teníem, per a la millora de la qualitat de vida de les persones i per lluitar contra la crisi. Però, particularment atesa la conjuntura, això no ens eximeix d’explicitar la nostra defensa del dret a decidir, del ple exercici del dret d’autodeterminació sense limitacions (present als principis d’ICV des dels seus orígens) obert, això sí, a totes les opcions. I d’assumir-ne la reivindicació quan una majoria social o parlamentària ho reclamés.
No es tracta de deixar-se arrossegar per l’estratègia dels altres, ni tampoc d’enterrar la via estatutària, però tampoc de dimonitzar la convocatòria de les consultes allà on hi hagi entitats o associacions que les impulsin. Fet i fet, serà la gent qui en decidirà la importància i hi participarà (o no).
Dius “potser hauria estat millor recórrer-hi en un altre moment, d’una altra manera i sobretot amb una pregunta que donés més opcions…”
Que jo sàpiga en tots els referèmdums que hi ha hagut fins ara, i a banda del vot en blanc, el nul o l’abstenció, sempre hi ha hagut dues possibles respostes al què es planteja -sigui la Constitución Española, la integració de l’Estat a l’OTAN, els Estatutets d’autonomia o la pseudoconstitució europea. Quan ens van preguntar pel darrer Estatutet… ens van deixar cap resposta alternativa als independentistes, a banda del propi rebuig al text estatutari? No, en una consulta d’aquest tipus no hi ha matisos.
Tampoc ha d’haver-hi matisos en les consultes sobre la independència: o s’està per la independència nacional dels Països Catalans o s’està per la dependència. I aquestes dues opcions són molt més reals que introduir matisos (autonomistes, federalistes, etc) al sistema de dominació. O esdevenim lliures o desapareixem com a poble. En aquest sentit no hi terceres vies