30 de març de 2009
Sense categoria
1 comentari

Post 18M (1)

Aquests dies hi ha hagut amics i companys que m’han dit que havien entrat al bloc per veure què deia sobre els fets del 18 de març.
Després de veure les imatges, de “patir” les explicacions de les meves filles (que hi eren!) i de sentir que el conseller d’Interior deia que no li havia agradat, que estava preocupat per l’actuació, que demanava disculpes als afectats, que encarregava una investigació interna i que demanava comparèixer al Parlament al més aviat possible (aquest dimarts), vaig decidir no escriure sobre el tema fins que aquest dimarts el conseller Saura expliqui el que hagi d’explicar en seu parlamentària (i ho faré).
Ahir, però, vaig pensar que ja n’hi havia prou.
Que l’actuació de la BRIMO de la nostra policia és inacceptable és fora de discussió.
Que el procés de Bolonya no té marxa enrera també és fora de dubte (no fa gaire vam posicionar-nos-hi).
De què va la cosa, doncs?
Ben segur, hauríem d’anar, primer, a l’aplicació que se n’ha decidit de fer a l’Estat espanyol i a la nostra falta de recursos. Però després d’això hem d’anar al nostre Govern. I aquí tenim uns responsables que es diuen Huguet i Palmada que no han fet gran cosa per implementar-lo en condicions i uns rectors que, junt amb els anteriors, han deixat podrir una situació. I una universitat “segrestada” per un sindicat i unes assemblees minoritaris en el conjunt de l’estudiantat però majoritaris entre els que es mouen.
Ara tothom vol convertir-ho en un problema d’ordre públic obviant-ne els orígens.
(segueix)

Segons ERC, una cosa és el Pla Bolonya i una altra la càrrega policial. Cert. Però en Ridao es deixa un pas, que és el que els toca: el conseller que s’encarrega de les universitats (que no d’Universitat) no ha fet els deures.
No sé de cap conseller ni ministre d’Interior que hagi fet el que ha fet el nostre: en menys de 24 hores, demanar excuses, dir que no li ha agradat, anunciar una investigació i demanar una compareixença parlamentària (la Tura? en Pomés?). A partir de dimarts, per poc que pugui (que tothom té el temps que té), m’agradaria parlar-ne.
  1. “I una universitat “segrestada” per un sindicat i unes assemblees minoritaris en el conjunt de l’estudiantat però majoritaris entre els que es mouen.”

    Fa anys que les universitats havien deixat de ser un front de lluita on els i les joves a part d´estudiar i apendre es formaven politicament conscienciant-se i reivindicant no només els fets que els envoltaven com a estudiants sino també el que els rodejava en la societat on vivien. Malauradament feia uns anys on la passivitat del jovent en general aillat de tot el que els envolta com a joves i com a futurs treballadors i algun sindicat a l´òrbita de partits parlamentaris que adormia les inquietuds d´alguns joves per millorar l´educació, per preservar el dret fonamental que l´educació ha de ser pública aixi com per canviar quelcom més del sistema havia creat una universitat que tot i ser pública semblava elitista, on les reivindicacions SI que formaven part d´una minoria i on sentir a parlar de politica era quelcom ben estrany, i els pocs que ho feiem sen´s veia com a éssers estranys.
    L´aplicacio del pla de bolonya on es veu un gran canvi en el model i funcionament de l´educacio va fer que molts joves critics amb el pla es mobilitzessin formant part, uns més a l´orbita de l´independentisme d´esquerres al sindicat que anomenes i altres no tan definits politicament o amb un missatge més unitari en les assemblees. Tan el sindicat com les assemblees han aconseguit un canvi radical dins del estudiantat, i es el fet de crear consciencia no només en la lluita estudiantil sino en totes les mobilitzacions enfront un sistema que ens condueix a la barbarie, es fals que aquestes assemblees i aquest sindicat siguin una minoria, primer hem de tenir en compte que en cada universitat el nivell de mobilització es diferent, a part s´ha de tenir en compte que no tothom que dona suport a una causa es mobilitza i més quan veiem un adormiment i un allunyament molt gran del jovent cap a les reivindicacions politiques des de fa molts anys, per tan podem dir que representen a la majoria com s´ha vist en els referendums de bolonya però no hi participa la majoria.
    Crec que s´ha de veure com quelcom positiu que els i les estudiants tornin a ser un punt de reivindicació dins de la societat, ja que el front estudiantil sempre ha tingut molta importancia en el transcurs de la historia.
    El problema que crec que hi ha, es que durant la transicio i van haver molts partits que van acceptar un preu molt alt a pagar per tenir mes llibertats democratiques i es el fet d´acceptar el que com ja es va dir: queda atado y bien atado. Els joves que no vem viure aquesta etapa i no vem patir la duresa del franquisme, no renunciem al que van renunciar moltes persones que no defensaven un model constitucional monarquic capitalista i l´han acabat acceptant i alguns defensant i perpetuant, i per tan hi ha un divorci entre els progressistes d´abans amb el progressistes de la generacio juvenil d´avui que no veu en el capitalisme un futur possible per a la humanitat.
    En definitiva, les universitats tornen a ser un front de reivindicacio juvenil, no s´hauria de veure amb bons ulls això des d´un punt de vista d´esquerres de debò?
    salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!