Cap al Referèndum d’independència

El 8 de juny vaig penjar aquesta entrada en què m’afegia a les veus a favor de la idea del referèndum d’independència vinculant com la sortida que podia congriar més suports i unitat per sortir de la situació actual. L’11 de juny, el Secretariat Nacional de l’ANC va acordar consultar els associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència. Certament, què més democràtic que retornar el protagonisme a la gent i curtcircuitar el segrest de la política per part dels partits? Què més políticament irrefutable i comprensible internacionalment? Que els polítics fallin no vol dir que falli la gent.

És clar que abans del referèndum (que no hauria de ser més enllà de la primavera de 2017) haurem de provar per darrera vegada l’acord amb l’Estat espanyol. En això sembla que tindrem a favor els comuns i els podemites. O això prometen en campanya. Mirem quin n’és el resultat, després del 26J. Però, en tot cas, marquem la diferència des de Catalunya. Si l’Estat espanyol es nega a acceptar (cosa previsible) la proposta catalana, el Parlament haurà de fer possible un referèndum vinculant i oficial, amb tots els ets i uts, mitjançant la legalitat pròpia. Fent servir el cens i amb resultat vinculant.

Però caldrà arribar-hi. Caldrà construir un nou consens polític (de tots els partits sobiranistes, de les organitzacions socials, etc.) a l’entorn del referèndum. I arribar-hi en condicions, amb dubtes resolts: d’on sortirà el cens, com es garantirà l’obertura de col·legis electorals, què passarà amb la por dels funcionaris, com es fomentarà el debat obert per aconseguir que el “no” també es vegi empès a votar… I caldrà, a més, acordar la pregunta, clara, de resposta binària, en relació a la independència de Catalunya.

Si la resposta de les bases de l’ANC és positiva, caldrà treballar de valent perquè els partits siguin capaços de presentar una proposta clara sobre com fer un referèndum i sobre com fer la independència si es guanya. I en això tindrà també la seva importància la mobilització de l’11 de Setembre que, si es vol descentralitzada, hauria de preveure una singularitat específica per a Barcelona. Però caldrà treballar molt, també, per refer ponts entre les forces polítiques sobiranistes, avançar cap a la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes, impulsar i consolidar el treball institucional i legislatiu de cara a la desconnexió, i refer un pacte independentista al Parlament que ens permeti arribar a la porta de la República.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Abraço la idea

Sembla que tot el que impliqui política partidària ens porta a l’enfrontament i al fracàs del procés d’alliberament nacional. En un article ben recent, Andreu Barnils recull paraules d’Eduard Voltes i d’Elisenda Paluzie apuntant al referèndum unilateral d’independència com a solució a la situació d’impàs en què ens trobem i en què ens trobarem si seguim el full de ruta actual. També Josep Pinyol Balasch apuntava en un article recent un camí possible, en un sentit semblant, com també Abat Ninet en la seva compareixença al Parlament.

El serial dels pressupostos és el darrer exemple que tot allò que dugui segell “ideològic” ens complicarà encara més la vida. Unes eleccions porten tant debat entre opcions i propostes diverses, com una (proposta de) constitució que s’haurà hagut de redactar prèviament (en situació de no independència). La suma d’enfrontaments genera desànim i cansament entre gent molt diferent (la famosa transversalitat) que només comparteix l’objectiu de la independència. “Allargar la decisió sobre la independència desgasta la societat”, diu Paluzie; Junts pel Sí i la CUP “votant igual dos cops? No em faci riure”, afegeix Barnils.

Abraço la idea, també. Un referèndum vinculant, amb pregunta clara, resposta binària i data concreta. Amb el vistiplau, o no, de l’Estat. Amb suport i observadors internacionals.

Ara hi ha eleccions espanyoles. el 27 de juny, molts dels que ara reclamen un referèndum imprecís hauran de posicionar-se definitivament davant el govern de gran coalició que ens espera. Després, la Diada Nacional d’enguany haurà de servir per exigir al nostre Govern que faci els passos per convocar el referèndum.

Abraço la idea. Però qui la durà endavant, si els partits estan com estan? Qui pot ser capaç d’entomar el repte de generar l’energia suficient, la mobilització massiva necessària per fer inexcusable la convocatòria, i dur-la fins a les últimes conseqüències? La força social de l’independentisme recuperarà i farà valdre la força que ens va dur a les urnes el 27S i els seus resultats?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre el Manifest

                            “Una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben,sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen” (J.A. Artze)

Dijous 31 de març es va presentar el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent (aquest és el títol que té, i no cap altre) que alerta sobre la “ideologia bilingüista” que, en la pràctica, arracona el català a Catalunya en favor de l’espanyol i aposta per un nou procés de normalització lingüística. Parlem-ne.

Parteixo del fet que en algun moment haurem de plantejar-nos quin model lingüístic volem per a la Catalunya independent. Una qüestió que no pot liquidar-se sense debat per raons tàctiques i perquè el que diu una part de la societat no és políticament correcte o no agrada. Quant al Manifest, no em sembla que vagi contra el bilingüisme individual, ni contra el poliglotisme o el multilingüisme, sinó contra el bilingüisme social, que defensa el manteniment de l’statu quo lingüístic tractant-lo de normal o natural.

Anant a la qüestió, un dels problemes que veig al Manifest és el to i algunes de les seves formes. Tot i que es vulgui entendre el sentit “profund” de la frase, no es pot dir que “el català és la llengua en què sempre ha parlat el poble català” (Constatem, punt 1) perquè estaríem negant la catalanitat a una part substancial de la població de Catalunya que no ha renegat (que jo sàpiga) d’aquesta condició. És clar que les classes populars catalanes (i el conjunt de la població) han parlat  en català sempre fins a principi del segle passat, però durant el segle XX hi ha hagut incorporacions massives en condicions molt difícils (sobretot durant el franquisme) que han fet impossible que el català continués sent, efectivament, la llengua comuna que havia estat.

El Manifest diu que constata que la immigració espanyola vinguda en els anys 50, 60 i 70 del segle passat va ser un “instrument involuntari de colonització lingüística”. Ni que fos “involuntari”, és un error (històric, tàctic, conceptual i polític, però també emocional) titllar centenars de milers de persones que se senten catalanes de “colons”. I cal ser molt fi i molt curós a l’hora d’explicar un tema tan complex (amb afectacions sentimentals i identitàries) i tan fàcilment manipulable. Perquè l’efecte que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència social del català s’ha de reconèixer i s’ha de tenir en compte. Perquè, a més, sovint, no tothom és (o vol ser) igualment conscient del grau de minorització i de degradació de la qualitat que pateix el català de la mateixa manera que es pot concloure científicament.

Tot i el franquisme, els catalanoparlants vam salvar la llengua i es van evitar conflictes socials alhora que es generalitzava un catalanisme popular (gràcies, PSUC! gràcies CCOO!), indispensable per entendre per què la Generalitat restaurada va poder començar a bastir els instruments institucionals que han ajudat a aturar precàriament la minorització de la llengua. Aturar, precàriament, sí, però no a “revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants”.

“El català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut”. No té sentit negar que el català està minoritzat, no només en àmbits institucionals com la justícia sinó també socialment. I és evident que, alhora, “la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer”. Si estem d’acord amb la diagnosi, mirem què hem de fer per revertir la situació.

Per altra banda, l’oficialitat d’una llengua no garanteix necessàriament la seva supervivència. Potser hem d’anar a l’oficialitat única. Potser a la cooficialitat. Potser podríem estalviar-nos les oficialitats constitucionals i anar a lleis i reglaments. Potser haurem d’optar per oficialitats asimètriques. No ho sé. Però negar el debat perquè ens és incòmode o perquè considerem la gent menor d’edat, incapaç de fer debats socials (quan volem iniciar un procés constituent popular!) no només empobreix sinó que és paternalista.

De fa temps s’intenta evitar aquest debat per “no prendre mal”. Però la resposta no pot ser carregar-se les formes, afegir unes dosis de demagògia en benefici de l’statu quo i del pacte social lingüístic dels anys 80 i estigmatitzar els discrepants (fins i tot perquè donen munició a l’enemic) o els partidaris de parlar-ne. Tot i que “ara no sigui el moment”, el debat —i les conclusions a què arribem— és important no només per a qui posa també la llengua en el nucli dur de l’objectiu, sinó també per a aquells que, compartint l’objectiu, no l’hi posen (ni que sigui per pura tàctica) i per a aquells que, si s’assoleix l’objectiu, també seran ciutadans de la República.

Garantir la vitalitat cultural i social del català és un objectiu compartit i irrenunciable que per a molts només serà possible si disposem d’un Estat que hi jugui a favor. El Manifest defensa un procés de normalització del català no excloent, en la mesura que aposta també per drets i multilingüisme. Enraonem-ne.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Propostes per a l’acció política conjunta de l’AExRC

AExRC En aquests moments, AExRC està realitzant entrevistes bilaterals amb els diferents partits polítics de l’esquerra sobiranista del país amb la finalitat de crear una taula de negociació entorn a la proposta següent:

Atesa la transcendència de la nova legislatura que ara s’inicia, AExRC considera que les forces polítiques sobiranistes d’esquerres haurien de confluir, tant com sigui possible, en la seva acció política, de manera que se’n garantís el suport d’una àmplia base social. Molt en especial en els aspectes relacionats amb el lliure, ple i efectiu exercici de la sobirania del poble català i del seu dret a decidir sobre el seu futur polític, social, econòmic i cultural. Amb aquesta finalitat, AExRC presenta els punts següents com a possibles elements de coincidència.

(1) Com a principi general, cal fer realitat aquest apoderament de la ciutadania, que la faci sentir plenament responsable i partícip del seu futur.

(2) Alhora, cal que recuperi la confiança en les institucions que la representen i que són les que han d’implementar els objectius.

(3) Com a millor via a aquests efectes, constituir una República Catalana plenament sobirana, com un nou estat independent, si aquesta és la voluntat majoritària del poble català. En particular guiada pels valors republicans d’equitat, solidaritat, laïcitat, tolerància,…

(4) Desenvolupar, durant la primera part de la legislatura, un procés constituent obert i participatiu que ens dugui a disposar d’una proposta de Constitució per a aquesta República Catalana, que se sotmetria a referèndum de la ciutadania.

(5) Aquest procés comporta de fet la ruptura democràtica del règim dinàstic de la transició post-franquista, propiciant-ne, doncs, un d’anàleg a l’Estat espanyol, que tindria el nostre suport i impuls. En qualsevol cas, el desenvolupament del nostre procés referit al punt anterior no vindria condicionat per l’eventual posada en marxa i els ritmes d’aquest procés espanyol.

(6) En paral·lel, promoure la celebració a Catalunya d’un referèndum sobre la seva independència, amb caràcter vinculant, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Si no fos possible acordar-lo amb les institucions espanyoles abans, se celebraria conjuntament amb el referit al punt (4).

(7) Igualment, exercir quan calgui actes de sobirania per fer efectius els punts anteriors i en general per fer palès que la legitimitat a Catalunya rau en la voluntat de la seva ciutadania, expressada a través del seu Parlament.

(8) En particular, construir les estructures d’estat convenients per a implementar de formar efectiva els resultats dels referèndums esmentats en els punts anteriors.

(9) D’altra banda, cal fer palès que l’avenç cap a la República Catalana obre les millors expectatives, tant per al desenvolupament social i econòmic a mitjà termini, com per abordar els problemes immediats i quotidians de la ciutadania (transports, sanitat, educació, cultura, medi ambient…) i per lluitar contra les desigualtats creixents en el nostre país.

(10) En aquest sentit, i amb caràcter d’urgència, cal establir un pla de xoc social adreçat a corregir les greus conseqüències que la recent crisi econòmica ha tingut sobre bona part de la nostra població.

(11) També ha de significar la millor via per a la regeneració democràtica de les nostres institucions, combatent sense pal·liatius tota mena de corrupció i instaurant una transparència total en al presa de decisions i en el retiment de comptes.

(12) Com a objectiu general, cal aspirar a construir un país de referència en l’àrea mediterrània, tant mancada de models i lideratges. Un projecte ambiciós i il·lusionant, que aplegui una gran majoria social i que permeti superar les moltes dificultats que comporta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adéu a ICV

Ja s’ha fet públic (abans del que hagués volgut): he abandonat la militància a ICV. No estripo el carnet, ni veig adversaris on abans hi havia companys, i he mirat que fos un trencament tranquil. És, sí, desacord i constatació que ja no sento meva una organització que havia de ser, per a mi, instrument col·lectiu de canvi.

Ha estat un procés llarg, empès en part pel procés que estem vivint com a país. Ho he ajornat diverses vegades i he volgut donar últimes oportunitats. Però finalment s’ha imposat el desencontre, i així ho he manifestat per escrit a la direcció.

Sé que un partit no és només una determinada política, ni una direcció amb la qual et puguis identificar o puguis blasmar. Però res em fa pensar que, ara per ara, es pugui canviar la manera de dirigir-lo, la visió exageradament metropolitana que palesa i la creixent tendència al tacticisme.

Mai m’he penedit d’haver entrat al PSUC. Potser per això sempre he pensat que la lluita social necessitava un marc nacional concret que li donés sentit. I és per això que en un moment com l’actual no he pogut pair que un cop i un altre ICV és posicionés tèbiament, tàcticament, incòmodament, sobre el que havíem de fer com a país.

Els intents d’acostar la majoria del partit al que –segons el meu parer- reclama la majoria de la societat catalana van voler-se liquidar barroerament a la Convenció de Sabadell de febrer d’enguany, i fruit d’això va ser l’enèsim últim intent: el corrent Compromís per la Independència. La seva constitució formal el juny de 2015 va certificar, per a mi, l’inici definitiu del final.

No deixo la política, deixo la militància de partit. És cert que 40 anys són molts, però mai ha estat l’únic objectiu de la meva vida. Hi ha món i sempre n’hi ha hagut, més enllà. Per això vaig entrar a CCOO, per això participo des d’abans de constituir-se formalment en l’ANC i he estat membre de 2 dels secretariats nacionals… Per això, junt amb altres companys, vam crear l’associació Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC) des d’on volem construir un punt de trobada dels sobiranistes d’esquerres, amb o sense partit.

Abans de fer pública aquesta decisió, n’he parlat amb altres companys i l’he feta saber amb un escrit adreçat als cocoordinadors nacionals d’ICV i a la coordinadora de la meva agrupació de Mataró, tot i que ja no he estat a temps de fer-ho de viva veu, com m’hagués agradat.

Estic segur que continuarem trobant-nos en la construcció de la República, d’aquest nou país que volem, més net, més lliure, més just.

Publicat dins de General | 4 comentaris

Perquè vull que el meu vot sumi pel “SÍ”

Resolució sobre la llenguaCom que els temps (polítics) que vivim volen claredat i molta gent em demana com veig les coses, us deixo l’escrit que vaig adreçar als companys del Secretariat de Compromís per la Independència d’ICV (CxI), a la coordinació nacional i al secretari general d’ICV i, després, al conjunt d’adherits a aquest corrent.
Quedi clar que ho publico com a exercici de transparència i que no tots els membres del corrent pensen igual (tot i que el meu no és, en absolut, un cas únic).

“Companyes i companys,

Dijous [27 d’agost] vam fer la sessió prevista del Secretariat de CxI, de la qual rebreu un resum. Tot i que érem pocs, vaig voler fer avinent la meva postura en relació amb les eleccions del 27S, i vam estar d’acord amb la conveniència que el conjunt del Secretariat en tingués coneixement. Miraré de fer-ho amb poca floritura per estalviar-vos temps.

Us vull fer saber que deixo, si més no temporalment, el Secretariat i que entro en fase de “suspensió temporal” de militància, si és que la figura existeix.

Tal com fa mesos ja vaig dir, el meu vot el 27S ha de sumar, inequívocament, per la independència. Tot i que ens pugui semblar injust, l’Estat comptarà com a “No” tot el que no sigui “Sí”, i això m’exclou de CSQEP. Per tant, no faré campanya a favor d’aquesta candidatura, en faré, si ho considero oportú, en favor de JxS i/o CUP, no me n’amagaré i, en la mesura que pugui, no atacaré CSQEP.

En principi, no vull deixar ni el partit, ni CxI. Les idees i propostes de l’esquerra alternativa nacional són necessàries i ho continuaran sent en la República. Penso, però, que caldrà refundar aquest espai, amb noves formes, nous estils, noves dirigències.

Vivim un moment transcendental que demana claredat, amplitud de mires i, en allò possible, superació del partidisme o de l’ideologisme. Som davant unes eleccions que no són “normals”, perquè no escollirem un Parlament “normal” en què una majoria “normal” tiri endavant unes polítiques de govern “normal”.

Per a mi (i per a tots els partits, agradi o no, es reconegui o no) aquestes eleccions es llegiran (també) en clau plebiscitària. Però no de plebiscit entorn a tal o tal persona, entorn a un o altre partit, sinó entorn a la llibertat o no del país. I aquest sentit fundacional, d’inici de bell nou, és el que ens permet qualificar-les de constituents, si així ho decidim.

Vivim en una situació d’emergència social total. Cal solucions urgents que seran impossibles si no trenquem radicalment amb l’statu quo i posem al servei de qui pateix els recursos necessaris. I, ho sabem, no hi pot haver revolta social si no hi ha revolta nacional. Només amb l’exercici de la sobirania podrem crear les condicions d’un Estat socialment just, econòmicament pròsper i ecològicament sostenible. Canviar-ho tot i construir de nou un Estat del segle XXI topa amb qualsevol proposta federalista en l’Espanya d’avui, i ens detindria molts anys més picant ferro fred.

No hi ha la més mínima possibilitat de trobar suport significatiu i d’igual a igual a Espanya. No és creïble una reforma de la CE o una nova CE: no hi ha “demanda”; hi ha refús explícit de la majoria de forces espanyoles (PP, PSOE, C’s, UPyD) i un compromís justet d’IU i Podemos amb el reconeixement de la plurinacionalitat, amb la República Catalana, amb el Dret a l’autodeterminació. Per això, només des de la independència es podria plantejar la federació en igualtat de condicions, d’igual a igual, de tu a tu.

Fa 40 anys que vaig començar a militar en el PSUC i en l’Assemblea de Catalunya i, de manera natural, vaig desembocar a ICV i l’ANC. Política i cultura unitària, voluntat de suma amb uns mateixos i permanents objectius: Catalunya-Justícia social-República Catalana-Independència. Uns valors que se’m repeteixen al llarg de la vida i que tenen un objectiu clar: llibertat i justícia per al meu país, per a la gent del meu país. No em puc resignar a donar per perduts tants esforços de tanta gent per una societat lliure, justa solidària, sostenible i per la República Catalana. No puc arribar al futur pensant que hagués hagut de ser on la meva tradició política em demana però que vaig preferir mantenir-me en zona de confort “ideològic”.

Per això, repeteixo, continuaré defensant els valors que em van dur al PSUC i a l’ANC, i treballant per la independència del meu país, però no ho podré fer donant suport a CSQEP.”

Publicat dins de General | 1 comentari

Carta oberta de suport a Raül Romeva pel SÍ a la independència

La situació d’emergència social i nacional que viu el nostre país demana respostes imaginatives, ja que estem obrint un camí que no s’ha recorregut mai abans i que no només és polític, sinó integral, suprapolític.

S’està fent camí per portar la qüestió on realment és: el reconeixement democràtic de la sobirania del poble de Catalunya, sense cap supeditació i sense excloure cap sensibilitat, capaç de compartir la voluntat de canvi. I per al que realment té sentit: l’emancipació nacional, com a via més segura per a l’emancipació social. La suprapolítica no va en contra de ningú i no menysprea l’acció política sinó que la fa sublim.

La candidatura del sí a la independència no vol ser una candidatura de partits ni de noms. És una candidatura refrendària que ha de tenir un perfil de representativitat civil, transversalitat ideològica i capacitats per garantir la governabilitat i el poder legislatiu del Parlament que hagi de sorgir de les properes eleccions del 27S. La combinació de persones que la configuren ha de simbolitzar la complexitat del nostre moment polític i la capacitat de resposta a la inutilització dels diversos intents de realitzar un referèndum al qual te dret el poble de Catalunya.

Raül Romeva encapçala aquest nou instrument de lluita social i nacional. Ve del món de la lluita per la pau i els drets socials i de l’ecosocialisme, imatge pública que després com a eurodiputat es va consolidar internacionalment en ser escollit com a representant a l’Estat espanyol de la coalició IU-ICV-EUiA. Deu anys d’una feina intensa avalen la seva trajectòria.

Signem aquesta carta donant suport al gest valent i generós d’en Raül i de totes les altres persones que, per sobre de les diferències ideològiques, aposten per aquest nou acte de ruptura. i perquè compartim amb en Raül Romeva l’ideari ecosocialista i també la convicció que ara, al nostre país, cal demostrar de nou que la independència és un instrument hegemònic i necessari.

No podem desaprofitar cap oportunitat de demostrar-ho. I com a ecosocialistes i d’esquerres alternatives entenem que cal fer aquest acte simbòlic complementari a les llistes d’esquerres transformadores que proposin sobirania i es comprometin per una república catalana i independent, que puguin presentar-se en els propers dies.

Catalunya, 17 de juliol de 2015

Teresa Mira
Toni Morral
Enric de Vilalta
Octavi Julià
Josep Lluís Fernàndez Molinet
Josep
Josep Vaqué
Sílvia Ruíz
Anna Galan
Josep Rosell i Buigues
Carme Garcia
Neus Canelles i Vilardell

 

Publicat dins de General | 5 comentaris

Compromís per la Independència i les municipals

CxIt2Compromís per la Independència és un corrent intern d’ICV que té la voluntat d’incloure el conjunt de les persones d’ICV partidàries de la independència de Catalunya. La seva Comissió Permanent, reunida a Barcelona, va fer una valoració de les passades eleccions municipals, que ha volgut sintetitzar en la Declaració que comparteixo.

Declaració de la Permanent de Compromís per la Independència (CxI) sobre els resultats d’Iniciativa per Catalunya Verds a les eleccions municipals de 2015

En relació amb els resultats de les darreres eleccions municipals, la Comissió Permanent de CxI, reunida a Barcelona, manifesta el següent:

1. Felicitem a tots els militants simpatitzants i amics d’Iniciativa per Catalunya Verds que, en molts llocs en unes condicions molt desfavorables, han tirat endavant una campanya electoral per fer arribar a la seva població el missatge i les propostes d’ICV.

2. Ens plauen molt els resultats obtinguts a Barcelona, on les propostes d’esquerres són àmpliament majoritàries, i encoratgem les diferents propostes d’esquerra nacional a trobar en el govern i en la política diària de l’Ajuntament l’acord i la confluència que no ha estat possible abans de les eleccions.

3. Felicitem a totes les candidatures que han mantingut l’alcaldia i a totes les que han mantingut un bon resultat i avui són imprescindibles per a la configuració de governs de progrés.

4. Iniciativa per Catalunya Verds ha tingut en els darrers mesos una estratègia destinada a aconseguir guanyar Barcelona i a consolidar les alcaldies i el nombre de regidors i diputats provincials a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Baix Llobregat i Vallès Occidental. Aquesta estratègia ha consistit en l’aplicació de politiques de confluència i en la formulació de propostes en l’àmbit nacional com la d’Estat propi en el marc d’una Espanya plural, i cal reconèixer, encara que amb alts i baixos segons la població, que ha estat una estratègia d’èxit segons els objectius pretesos.

5. Aquesta política ha tingut també uns costos, que ja es van començar a veure en la dificultat de concretar candidatures i de mantenir al costat d’ICV candidatures independents d’Entesa abans de les eleccions, i que avui amb els resultats obtinguts ens deixen una ICV menys nacional, amb menys implantació a Girona, Lleida, Tarragona i la Catalunya Central.

6. Tot amb tot, hi ha hagut territoris on no s’ha seguit aquesta estratègia, com ara a les Terres de l’Ebre, obtenint uns resultats excepcionals, justament on la gent de les candidatures recolzades per ICV ha estat de fa temps al costat de la voluntat majoritària del territori, sense dubtes ni posicions ambigües, participant activament amb l’ANC i les entitats sobiranistes, sense haver pas de compartir del tot els seus postulats. O a Vilassar de Mar amb la candidatura Babord, que integrant independents i gent d’ICV i la CUP, ha aconseguit 4 regidors, i obtingut més d’un 16’6% dels vots, per damunt de la mitjana de la suma d’ambdues forces al Maresme.

7. Avui ICV ha deixat de ser un instrument útil per a l’acció política en una gran part del territori de Catalunya on l’espai d’esquerra transformadora ha estat ocupat totalment per altres propostes politiques. A molts indrets del país, on el debat sobre el fet nacional ha dut la ciutadania cap a solucions molt majoritàriament independentistes, ICV és percebuda com una força política que està entre la ambigüitat i, el que encara és pitjor, l’espai que, com el PSC i altres formacions polítiques, es decanta per una solució dependentista espanyola.

8. Els dos reptes que identifiquem a curt termini són la constitució dels governs municipals i les eleccions nacionals de setembre.

En aquest sentit, demanem a la direcció d’ICV que aposti perquè es consolidin, allà on ICV sigui imprescindible, governs sobiranistes i d’esquerres que impulsin polítiques de rescat social i avancin cap a un procés constituent de la República Catalana.

Pel que fa a les properes eleccions nacionals, apostem perquè la direcció d’ICV impulsi la configuració de candidatures de confluència amb les forces d’esquerres, sobiranistes, amb moviments socials, plataformes, assemblees, etc., que tinguin com a objectius principals fer front a les emergències socials i l’impuls d’un procés constituent que porti a la República Catalana.

9. Creiem imprescindible que ICV retorni nítidament al costat de les forces sobiranistes, per tal d’influir en la concreció de la Constitució de la República Catalana, que no podem deixar en mans de la dreta nacionalista.

La implantació i extensió territorial d’ICV no la farem amb documents de bones intencions, sinó tornant a plantejar propostes que facin d’ICV una eina útil per a la transformació social i l’alliberament nacional arreu del territori.

Barcelona, 30 de maig de 2015

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un apunt més: de vots i de llengües

Que ICV o les seves múltiples confluències no sumi -pel que fa al “procés”- en el bloc del “Sí” els col·loca en el del “No”? És clar que no per als votants, ni pels votants però, i per als electes? Aquesta és la mare dels ous, perquè són els electes qui, des de les institucions, hauran de fer en un moment donat algun(s) acte(s) de sobirania. Per això és tant important saber quina és o serà la seva postura, quan calgui. Com deia en un apunt anterior, hi ha un bloc de candidatures que han deixat clar que, en cas que calgui, els seus electes jugaran a favor de la República, de l’Estat propi, del procés constituent. Hi ha un altre bloc que ha deixat clar que hi jugaran en contra. I n’hi ha un tercer que es manté en l’ambigüitat i no diu “què”, més enllà de la defensa del dret a decidir (és a dir, d’allò que qualsevol demòcrata dóna per descomptat).

Després de les eleccions municipals es comptaran tots els vots dels partits favorables a la independència en una banda, i es comptaran en contra tots els vots a partits que tinguin una posició contrària o ambigua sobre la independència. Agradi o no, serà així. De fet, ja és així en enquestes, posicionaments de campanya, debats i tertúlies de bar. I molts d’aquests vots a partits no independentistes seran de persones favorables a la independència.

Arribats en aquest punt, la pregunta és: es pot donar el vot a una candidatura que no se sap què en farà, per molt que s’hi coincideixi en moltes altres qüestions, i que serà comptada en contra d’allò que hom pensa que és el millor per al país?

Però a més de sobre aquesta sincera preocupació, parlava també de la llengua. Més enllà de la qualitat lingüística o dels absurds en això que es diu “ús no sexista de la llengua”, hi ha una -per a mi- novetat en l’ús de les llengües. No sé si és un error meu en l’observació (i si és així, demano ara mateix disculpes per l’equivocació), però em sembla detectar un retrocés en l’ús del català en benefici del castellà o de la solució bilingüe (castellà/català) en el conjunt de candidatures “progressistes” tradicionals. I això posa en qüestió tota l’elaboració teòrica i política que s’havia anat fent des de les esquerres en els darrers 30 anys. Miraré d’explicar-me.

Havíem arribat a un cert consens, legal i en la pràctica. La llengua vehicular de l’escola és la catalana. La llengua d’ús preferent de les administracions catalanes és la catalana. La llengua amb què s’adrecen els partits “de tradició democràtica” al conjunt de la ciutadania del país és, preferentment, la catalana… Aquest consens permet anar elaborant una política lingüística (i les seves expressions pràctiques), amb poques diferències partidàries, que tendeix a obviar l’ús innecessari del castellà en benefici del català i que, sobretot, posa en valor el fet que el model lingüístic de l’escola catalana assegura que tota la població que hi ha passat ja és mínimament competent en català. És absurd, doncs, adreçar-se a aquesta part de catalans (i de catalanes) en una altra llengua. I ho és bastant, en conjunt, tenint en compte que, segons l’Idescat, entén el català el 95% de la població.

Per altra banda, sembla que els pretesos receptors de missatges “en bilingüe” o, directament, en castellà (o fins i tot en altres llengües), són els clàssics “immigrants” (versió tòpica), cosa que diu molt del concepte “immigrant” de certes esquerres. Perquè pressuposa que tots saben castellà, perquè pressuposa que no saben català, perquè pressuposa que només els immigrants castellanoparlants poden o podran votar… Perquè pressuposa que l’única llengua que cal per viure en aquest país és l’espanyola, la important, i la catalana és un accessori o, directament, una nosa amb què s’ha de viure.

Els ajuntaments d’aquest país (i els partits que els governen) han de ser punta de llança en el tractament del multilingüisme que hi ha a Catalunya, tenint com a base l’assumpció que el català ha de ser la llengua comuna. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua ha elaborat un decàleg de propostes per promoure i defensar la llengua catalana des dels ajuntaments.

Ja sé que, educats en l’hegemonisme lingüístic, és difícil encertar a fer propostes diferents, operatives i exitoses. La negació de la llengua de lꞌaltre és una forma dꞌarrabassar-li la llibertat. I la comunicació (que no és real si no hi ha intercanvi) no ha millorat amb l’eliminació d’una part substancial del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Al català li poden quedar molt poques generacions. Però si creiem que val la pena preservar la diversitat lingüística, aquesta és la nostra responsabilitat i la nostra aportació.

Hi ha qui ha percebut el canvi en la composició demolingüística del nostre país com una nova amenaça per al català, i pot ser-ho si neguem als nous conciutadans (i als que ja no són tant nous) el català com a llengua dꞌacollida i com a llengua comuna, perquè si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el reequilibri de lꞌecosistema lingüístic és gairebé impossible. En aquest sentit, el compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de lꞌequilibri ecolingüístic.

L’actuació dels partits i les institucions ens ha d’encaminar cap a una societat multilingüe on les llengües no estiguin jerarquitzades i assegurem la comunicació. Tenim lꞌoportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb l’objectiu comú de revitalitzar la llengua del país. Una tasca que afavoriria la cohesió i que el futur ens agrairia.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Grinyols (un apunt)

Escric a raig. Hi ha coses de campanya que em grinyolen. Començaré per la cosa. Diu tothom (però especialment alguns) que no toca la qüestió nacional, el procés, perquè aquestes són eleccions municipals, parlem de pobles i ciutats, etc. Per demostrar-ho, parlen de temes com l’atur, l’ensenyament, la corrupció o el TTPI, que és evident que afecten la ciutadania, tot i que en molts casos són més d’eleccions nacionals, espanyoles o europees per la legislació. No és que no m’estigui bé que se’n parli (és clar que se n’ha de parlar! és clar que s’han de plantejar mesures des dels municipis!), però què fa diferent, en aquest sentit, la qüestió nacional? Barcelona serà (podrà ser) el mateix si és capital de la República que si és capital d’una comunitat autònoma? Els nostres pobles, les nostres ciutats, tindran els mateixos recursos i les mateixes cotilles legals si continuen sent Espanya que si són el segon graó administratiu de la República?
I això em porta a un altre grinyol. Hi ha un bloc de candidatures que han deixat clar que, en cas que calgui, els seus electes jugaran a favor de la República, de l’Estat propi. Hi ha un altre bloc que ha deixat clar que hi jugaran en contra. I hi ha un bloquet (en diminutiu perquè és més petit) que s’obstina a no dir què, encastellat en l’expressió de la democràcia (que ja se’ls suposa!). Són els del dret a decidir, que no se sap què decidiran o què defensaran perquè només diuen que estan a favor del dret a decidir. A mi això em fa patir, perquè em sembla que arribarem a un moment polític en què els nostres electes (i tots nosaltres) hauran de jugar a favor de la República Catalana o a favor d’Espanya, i jo (i molts més), abans de votar, vull saber què farà cadascú amb el meu hipotètic vot.
I la llengua? El nivell lingüístic és bastant lamentable, en conjunt. A vegades em costa reconèixer la meva llengua en allò que sento (i aquí l’interclassisme i l’interpartidisme són absoluts). Hi ha qui s’obstina a maltractar-la fonèticament, sintàcticament, lèxicament… Hi ha qui, directament, no sap parlar, construir un discurs comprensible, elaborar idees i relacionar-les de manera que superin la consigna, la piulada, la instrucció de l’espindoctor (i això sol ser independent de la llengua que es faci servir)… Un cas molt dolorós és el dels copulen (masculí i femení) volent donar a entendre el contrari del que realment diuen (junts i juntes, per exemple) i el dels que fan anar el femení com a alternativa al neutre (juntes els podem aturar) deixant els mascles fora de l’acció, amb la pretensió de visibilitzar les dones.
També em grinyola el tractament de la xenofòbia i l’autoodi, segons a qui afecti (tant pel que fa a l’emissor com al destinatari) però ara no tinc temps de posar-m’hi.
M’aturo aquí. No pretenia parlar de tot el que em grinyola, ni dir-ho tot sobre el que he dit. És possible que hi torni… O no.
Publicat dins de General | Deixa un comentari