A vegades és com si la vida s’acabés per un brot d’enveja seminal producte d’una perspectiva obtusa del passat mal curat o d’este present ja viciat. Cosa, tot plegat, de deixar córrer, de plànyer pel patetisme de no acceptar viure al joc de les majories i de la ciència. A la via, a cagar.
Juliol és un migdia embriagat de sol, un rengle de tomateres marcides i un altre rengle de melons madurs que uns vailets es ventaran pel cap abans de fer cap a la bassa. El vint-i-cinc de juliol és sant Jaume i per mi és festa senyalada. Si plou per sant Jaume la tardor es prepara,
Érem més joves que el pa, més joves que l’enveja i més badocs que el plor de la ira, però quan vam fracassar -com fracassen els lliures- vam fracassar sense penedir-nos de no haver arribat enlloc a temps i d’haver lluitat a la nostra manera. Amb els anys vam comprendre que els fracassos no existeixen,
S’esberla el cel quan lo mires i s’arronsa la mar de la platja quan decideixes tornar a casa amb aquella bicicleta tronada que vaig regalar-te per anar rodant, rondant, emergint pel poble, travessant sense adonar-te’n les pàgines esgrogueïdes dels calendaris dels anys vuitantes i norantes, quan tu i jo ens follàvem pels bancals i de
Baixa les escales, palpa el pany, obre la porta i s’adona que plou. Camina fins les escales de missa, baixa els esglaons de pedra, un a un, sense pressa, arriba al replà, tanca els ulls, sent el campanar, quarts de sis, sempre massa aviat. Baixa pel carrer de les Ferreries, que és un antic camí
La foscúria de la nit i el mestral engoleixen un abisme, una profunditat sense fons, quimeres que s’oculten en la fe, en la fe d’una raó sagrada i misteriosament fecundada per la vida mateixa i en l’ordre, que és el caos i la finitud aparent d’un calendari traspaperat i oblidat. Ningú encendrà la nit abans
És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels vespres dibuixant paradisos impossibles al cel de cristalls de marbre. L’olor del corral mos entendrirà i aguaitarem les ombres dels arbres per no escatimar en somnis
A mitjanit munto al terrat i observo el cel estrellat i observo el silenci embriagat, que és lo silenci del passat, lo silenci del poble que reviscola amb la calor i l’esperança d’una tardor per colgar de nou la llavor. Heus ací la roda de l’any, caiguda tantes voltes i tantes voltes emancipada de la
Fa temps que no escric gaire al bloc. No sé per què, la veritat, perquè la vida de pastor que porto ara mateix em permetria escriure volums i més volums sobre la meua vida, lo meu pensament i les meues patilles. Les meues patilles son un tema recurrent al bloc i en lo seu dia