Despulla les meues pors
si vols veure les clarors
del vespre d’un novembre
a la vora de la platja.
Res és com aparenta,
res és com imagines.
Un cor batega a soles
i no cerca cap consol.
Camins nevats i glaçats,
migdies immaculats,
la meua ment que dansa
a redós del vent que bufa.
I a la fi tot arriba
quan el sol travessa el mar.
Tot és passat i amable,
com un somni al teu costat.
Ulls de pruna, de lluna,
les cançons agermanen,
però jo estimo la teua,
aquella que no acaba mai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!