Solcades

Eduard Solà Agudo

25 de maig de 2019
0 comentaris

I vestir-se (I)

Estimar com s’estimen los amics que es truquen a les dues de la nit més fosca de l’any per dedicar-se paraules tranquil•litzadores, recomfortants, reparadores de les crisis d’angoixa que han precedit el silenci de la matinada, d’aquella matinada estranya i amarga.

Sentir com senten les lectores de novel•les ben treballades, que són aquelles que voldries que no acabessin encara, que voldries tornar a reviure d’ençà que t’emocionaren per primera volta, potser sobtadament, i descobrires un tresor per a la teua vida feta de retalls cosits, tant feta a la mida de les hores i les parets blanques i netes dels edificis de la ciutat.

Plorar com ploren les parelles que tot just s’acaben de conèixer i van al cinema plegats. Aquells paisatges i aquelles vides projectades a la pantalla gegant els faran descobrir que si els punxen, a ells segur que els treuran sang i això, si més no, és la garantia d’un començament esperançador i d’una vespra de diumenge digna i memorable.

Tremolar com tremola aquell que s’hi troba sense voler-ho. Ai l’as. Aquella circunstància podria ser l’epicentre d’un malson que, en retornar a la vida de les coses reals, oblida o deixa de banda mentre l’aigua calenta de la dutxa s’escola per la reixeta. Però no: Tot seguit sortirà de la dutxa i s’afeitarà tot tremolant mentre segueix capficat en aquell embolic, en aquell merder, en aquella circunstància que no durarà mil anys, però que Déu n’hi do, mentrestant.

Escoltar el silenci com escolta aquell que ha acceptat que les coses comencen, maduren i acaben. Que les coses van morint mentre maduren. Que tot, absolutament tot, és d’una provisionalitat total, absoluta i humanament previsible. I mentre escolta, oblida tot això, fins i tot el seu rostre a l’espill que delata l’avenç d’aquella malaltia que ja no pot dissimular. La malaltia de viure, de resistir-se a deixar de banda un nou repte.

I vestir-se com es vesteix aquell que ja no se’n recorda de natros, d’aquella amistat que un dia semblava incondicional i irrenunciable. Cada matí es vesteix amb els mateixos gestos i els mateixos ànims que quan tenia dinou o vint anys. Ara en té cinquanta i de tant en tant recorda la seua joventut, però no cau en aquelles vivències on les nostres vides coincidiren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!