Una volta vaig sentir a dir a una professora de la facultat que el ‘drama del cristianisme era [el fet de] la Resurrecció’, la qual cosa des d’aleshores, quan hi penso, sempre m’ha suscitat un cert debat interior. A què es referia, exactament?
Talment com allò que el professor de Filosofia de l’ESO mos digué en rotllana: ‘El cristianisme ha estat superat per la ciència. Pot servir com a model per a l’ètica, però no té cap cabuda en la ciència’. Tot això, dit d’una altra manera que ara sóc incapaç de transcriure literalment.
Jo, que modestament des de fa uns anys m’he endinsat el la lectura del conjunt de la Bíblia, penso que el Nou Testament és d’una radicalitat humanista que encara avui, en estos dies tant ferotges i tant marcats per la provisionalitat de les coses i dels fets, és d’una vigència aclaparadora. Total. Precisament, perquè el nostre present ofereix una constant fricció entre la sempre necessària perspectiva ètica (universal) i els valors personals (culturalment heretats) i que en cadascuna de les nostres vides ens veiem en l’obligació de repensar malgrat sigue per adonar-nos de la seua contrarietat en relació a la realitat dels fets que vivim o sentim a dir en l’actualitat.
Per això, si em pregunten per què sóc cristià, penso que també podria recolzar-me sense cap inconvenient en les Escriptures, amb plena seguretat i convenciment, perquè el conjunt de les ensenyances de Jesús i el seu propi exemple de vida és, com deia, d’una radicalitat humana que trascendeix els límits de l’ètica. Si és que n’hi ha, de límits, en la voluntat de bonesa.
I en este sentit, rememoro per exemple aquell passatge de la Passió que sempre m’ha suscitat una profunda reflexió i que en certs moments d’incertesa m’ha permès una valenta i encertada perspectiva. Es tracta d’aquell instant de dubte de Déu Fill a la Creu: ‘Eloi, Eloi, lema sabachthani?’.
Heus ací el principi i el final de la fe: El dubte i l’Esperança retrobada. El dubte humanament obligat i la felicitat d’adonar-se que, com anuncia l’Evangelista Joan en el seu preciós pròleg, el Bé està destinat a vèncer, a romandre. El principi de la confiança.
I en este sentit és just advertir que aquell dubte que manifestava Jesús crucificat, en realitat era la rememoració del Salm 22, per a qui estigués atent a les seues paraules tant sàvies com humanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!