El temps es perd per la terra
on les formigues feinegen
i els mussols esperen la nit.
Deu fer una dècada que visc
rellegint l’Antic Testament.
Estranyo les aparences
i tot allò que va passar:
Un estiu breu i una tardor
que sacsejaren el meu cor
i em vestiren per no raure
al desert de les aurores.
Anhelo les nuvolades,
el fred i la neu perenne
dels paratges que he descobert
en la solitud dels dies.
Més enllà, la pau eterna,
la bonhomia dels astres,
les nits gèlides del vivac,
els somnis i les certeses,
la remor de la intuïció.
Avui llegiré poemes,
però abans esporgaré els arbres,
les oliveres més velles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!