Cercàvem, exploràvem,
caminàvem lentament,
un estiu també indulgent,
de migdies encegats
per la claror que ho fon tot
i glorifica la set.
I nosaltres seguíem
pels lligallos oblidats,
reinventant les mesures,
pendents de cada indici,
una fita, un bancal,
una bassa, un corral.
Teníem la certesa
i ens guiàvem pel desig
de reviure un temps perdut
i esborrat pels esbarzers.
La gana ens empaitava,
la voluntat creixia.
El tremp, el seny i l’amor.
Les coses justes del món.
Creure, confiar, estimar.
Emprendre una altra volta.
Dignificar la terra,
el treball, el pas dels anys.
No vencíem a soles
i al capvespre somrèiem,
enaltint la mirada,
convençuts de la gesta.
Aquell era el camí bo,
la marrada precisa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!