I
La primera nit de primavera
les persianes bateguen amb força
i repiquen totes les finestres.
Ha nevat a bona part del país
i els pastors esperen la brotada.
Enguany, Déu n’hi do, no ens ho pensàvem.
II
La llum il•lumina tots los rostres
i el vent dibuixa un cel blau com la mar.
La mar de les platges és un llençol
i enlloc s’endevina el cercle del sol.
La vesprada serà més serena,
veurem los estels en la nit fosca.
III
Sento la fredor dels còdols xopats
on procuro que els meus peus s’afonen,
lentament, ara un i ara l’altre,
per deixar que cada onada em banye
fins notar la salabror en tot lo cos.
A poc a poc, recorro la cala.
IV
És la primavera astronòmica.
A l’abril la terra serà verda.
Les roelles i l’erb rebrotaran.
Les esperances a la intempèrie.
Los anhels brollen de les ànimes.
Los camins de la pau no s’acaben.
V
Una calma delicada i fràgil.
Un bri de gojos i felicitat.
Lo delit per tornar a l’escriptura
i a les lectures que mai s’acaben.
Davant meu hi ha un horitzó entranyable,
com un matí efímer o no comptat.
VI
A fe de Déu que em manca el seu escalf,
però això és només quan no me n’adono
de la sort de viure ben conscientment,
murri i celós del qui estima millor.
A fe de Déu que no em deixa mai sol,
esguardant-me una estrella en lo meu plor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!