Solcades

Eduard Solà Agudo

18 de març de 2018
0 comentaris

Rellegir Pedrolo (2)

Ahir, quan a mitja tarda va començar a ploure, em van venir ganes de tornar a ‘Balanç fins a la matinada’. En tinc la primera edició, del 1963, al prestatge on ma filla hi té els seus llibres i aquells que li criden l’atenció perquè també estan farcits de fotografies de paisatges i indrets allunyats del nostre món.

Segurament, esta volta no passaré del tercer capítol. Este hivern en fa dos que el vaig llegir per primera volta i tot i que no deixa d’inquietar-me la magistral manera d’aprofundir en la psicologia dels personatges que integren la família de Rogeli Lacosta, he arribat a aquell punt de la lectura que prefereixo aturar-me i escriure quatre ratlles, quatre idees, sobre ‘el Balanç’.

Pedrolo parteix de personatges convencionals per a dotar-los d’una personalitat radical. Sembla que no tinga recança alhora de generar situacions patètiques, de portar fins a un cert límit la manca de perspectives. Això és una constant, en major o menor mesura, en la caracterització dels seus personatges.

En relació a això, els escenaris estan perfectament ajustats a l’estat d’ànim d’en Rogeli. Millor, a la velocitat en que transcorre el seu estat d’ànim, la seua vida, canviant al llarg de mig segle. Els espais tancats es van eixamplant a mida que trascorren els anys cap enrere, del 1953 al 1919.

La casa, en un primer moment, la fàbrica, quan tot just es veié forçat a plegar, els carrers i les places… Per bé que està ambientada a Sants, el meu barri, em resulta més autèntica i penetrant la intenció d’en Pedrolo de crear un ambient ara més tancat, ara més obert, però sempre mancat de l’aire de la selva.

Allò que és més explícit en el text, no mancat de diàleg a mida que avança la retrospectiva, esdevé una paràbola sobre la subtilesa de la derrota i les fronteres del bé i el mal, de l’ètica, perfectament construïda en base a allò que mai es digué potser perquè anava implícit en l’origen compartit: La necessitat de sobreviure. O la necessitat d’eixamplar qualsevol esperança.

S’ha dit i escrit que Pedrolo explora els límits i sap conjugar el sofriment dels personatges des de diferents punts de vista. Els espais, els carrers per on transiten, són alhora còmplices de les decadents o, millor, desolades circunstàncies dels seus personatges. La penombra, els espais tancats, els baixos dels edificis. També el silenci, com una de les principals càrregues que han de suportar els supervivents d’uns fets que veuen com llurs vides estan dominades per les passions i els desginis aliens.

‘Balanç fins a la matinada’ és una novel•la que ensenya a reflexionar sobre el temps i l’acceptació d’una progressiva derrota compartida per tota la família, però viscuda de forma diferent segons cada personatge. Aquesta podria ser una lectura interessant, al cap i a la fi, si acceptem que hi ha una idea-paradigma de fons: La llibertat de la persona i els seus límits. O la llibertat de la persona d’acord amb els seus propis límits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!