Conta la Viquipèdia que l’au més gran que ha existit mai a la Terra és l’Aepyorni, però que si la volem vore ja hem fet tard. Mil anys tard, concretament.
Això seria una ‘mala pata’ si no fos que si volem encara podem contemplar els estruços, que són molt pareguts a l’Aepyorni.
Jo no sóc gaire amic de les aus, però així i tot tinc gallines i guatlles. Pels ous, és clar, i perquè no són cares de mantenir i, ves, sempre hi ha aquell moment del dia que has de pensar-hi, però si no hi penses o no hi pots pensar, rai fins l’endemà.
L’estruç, però, és un au que vaig conèixer als dotze o tretze anys, potser als onze. Es va posar de moda. És cosa de riure, la meua coneixença, perquè vaig córrer de valent en trobar-me dins d’un tancat que els pertanyia i, és clar, defensaven com els gossos o les oques defensen la casa i el tros de l’amo.
No sé què m’hagués passat si m’hagueren embestit, amb aquells becs i les potes.
Els estruços, mala hòstia. Sabeu allò del rostre, l’espill de l’ànima, oi? Doncs en lo cas dels estruços segur que no falla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!