Després de les hores
relliscant pels roquissars,
los meus peus s’eixuguen
i los còdols m’escalfen
tomba i tomba.
Entre el cel i la mar,
aquell final es diu horitzó
i sembla blau però és invisible.
La música és l’onada,
una i una altra,
i tinc orinera, son i gana.
(Esta rima no estava pensada).
I una certa esperança
vestida amb roba vella
que he retrobat avui.
Ha arribat una gavina,
ara mateix, ací mateix,
i la Lila l’ha empaitat.
Llàstima.
I ara apareix un home.
És un pescador de canya.
Mos hem saludat.
Ja no estem sols.
Era d’esperar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!