Solcades

Eduard Solà Agudo

23 d'octubre de 2017
0 comentaris

El silenci. Crònica personal sobre les I Jornades sobre el Camp de Concentració de Portaceli

 

Dissabte passat vaig estar a les I Jornades sobre el camp de concentració de Portaceli, a Portaceli-Serra (el Camp de Túria), les quals van tenir lloc a la sala d’actes de l’actual Hospital dr. Moliner.

Aquella sala d’actes es va fer menuda a causa de la gran assistència. Moltes persones vam haver de romandre de peu en algun moment.

L’acte començà a quarts de cinc de la vesprada i acabà a quarts de nou, en acabar la comunicació de Mirta Núñez, de la Universidad Complutense de Madrid, i després d’un torn de preguntes i precs on algunes assistents van manifestar la necessitat que estes jornades tinguen una continuitat a causa de la necessitat de dignificar la memòria dels parents que van sobreviure o no a la postguerra en aquelles circunstàncies i en aquell mateix edifici reconvertit en hospital.

Precisament sobre aquelles circunstàncies es va dirigir Mirta Núñez als i les persones que allí mos havíem aplegat.

La comunicació de Mirta anà en la línia del vídeo que enllaço. Parlà de l’ensenyament que ella mateixa ha extret després de tractar amb múltiples fonts primàries en relació a la repressió feixista de la postguerra.

De bell nou, vaig topar-me amb el concepte de ‘silenci’, el qual no em venia de nou, tal i com he manifestat en este mateix bloc en referir-me a les lliçons sobre ‘Món actual’ impartides per la catedràtica Mercedes Vilanova, de la Universitat de Barcelona.

La postguerra no es pot comprendre sense pensar com el feixisme es legitimà a través de l’estructural implementació del silenci en tots los àmbits de la vida, negant la mateixa possiblitat d’una vida digna a causa de la vertebració del nou estat, garant de l’arbitrarietat fonamentada en la desprotecció i la vulnerabilitat d’una societat sotmesa a les hostilitats del silenci en un univers on tothom era susceptible de ser sospitós.

En este context aparegué també el concepte dels ‘avals’. Els avals del capellà, de l’alcalde, etc. D’aquelles persones que el règim considerava que eren dignes de la seua confiança.

Els ‘bons avals’ i els ‘mals avals’, aquella infàmia que acabo d’anomenar ‘arbitrarietat’ al paràgraf anterior i que representava un motiu d’esperança o no per aquelles persones privades de llibertat i sotmeses a viure en unes condicions insalubres.

En pujar al cotxe de l’amic Albert, vaig comentar-li que jo tinc el convenciment que el futur només és possible des de la lliure voluntat d’un mateix i que esta voluntat passa per seguir insistint en una educació en clau racional: ‘L’escola ha d’ensenyar a pensar’, vaig dir-li remetent-me al pensament d’en Josep Maria Terricabras, entre d’altres.

‘Aprendre a aprendre’, ‘aprendre a pensar’. Hi ha una manera més justa de garantir un progrés basat en el respecte a la diversitat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!