Què poquiu m’agraden los homenatges pòstums, encara que siguen senzills, personals, gairebé anònims com este d’ara.
Los gestos bons es fan mentres vivim, sense esperar, sense gaires reverències.
Però sempre calen les paraules d’agraïment, si este és de veres.
Mai vaig parlar, ni vaig conèixer personalment en Carles Capdevila, però el llegia sempre que -per atzar, val a dir-ho- m’hi trobava. I l’atzar ha fet que m’hi hagi trobat sovint, potser, per la qual cosa les seues reflexions m’han acompanyat força temps, tot feinejant, en la solitud del cafè del migdia o en la solitud de la feina al camp. O conduïnt.
Per mi, no és poca cosa. Perquè una cosa són les notícies i una altra és una reflexió senzilla. D’una aparent senzillesa, sempre clara i edificant.
En els nostres dies, escriure sobre realitats que tots coneixem no és una cosa senzilla, però. I amb prudència i humilitat, jo penso que la grandesa humana que emana de la literatura d’en Carles Capdevila radica en aquesta complexa relació entre l’observació i una voluntat persistent de posar-la a disposició dels i les lectores d’una manera positiva, assertiva, raonada, sense misteris.
En Carles no tornarà a escriure, però natros el continuarem llegint i recordant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!