Solcades

Eduard Solà Agudo

26 de maig de 2017
0 comentaris

Sobre la mare de la Ciència

Potser perquè el cos té memòria, per entendre’ns entre profans, ja fa estona que les geometries i les geografies de la matèria em deleiten, em distreuen, m’emocionen. Sí, m’emocionen els paisatges, un parlar, una expressió, un somriure, un silenci.

Observar i contrastar i sense fer-ne una religió, ni una manera de viure, evidentment. A la fi, fer el salt cap a una comprensió. Saber, conèixer i comprendre són conceptes diferents, tot i les relacions evidents.

Són les emocions les que ens apropen i les que ens atorguen el coneixement. No és a través d’elles, sinó a partir d’elles, que coneixem. Per això penso que estem exposats a una vulnerabilitat en certa mesura estressant. Perquè per viure -conviure- cal que cada persona aprengui a reconèixer-se. I això implica ser conscient de les seues pròpies emocions.

Em refereixo, és clar, a la voluntat de ser feliç. Per mi, la llibertat i la felicitat són àmbits de la vida indissociables i susceptibles de ser fins i tot mesurats.

No pretenc ara donar lliçons de res, ni molt menys de psicologia, que no en sé un borrall. Únicament pretenc exoressar amb sinceritat el que penso.

Per exemple, que fer-se a la idea que el silenci és complexitat no està a l’abast de qualsevol. I jo només en tinc una sospita al respecte. I un cert exercici al respecte.

Fa estona, anys, que experimento un neguit i un recolliment alhora. No ha estat senzill, fins i tot ha estat dolorós, per què no dir-ho. No he deixat d’exercitar la ment sobre allò que m’ateny, però aviat vaig comprendre que em calien unes pautes. Per prudència, per no deixar-me endur massa per la palla i les aparences. Al cap i a la fi, morir i deixar d’aprendre són u.

Morir és tornar al no-res. Però esta realitat, quanta confusió ha generat? Allò d’observar les geometries i les geografies de la matèria que he escrit al principi: Per què existeix una censura en l’àmbit de les creences en acceptar esta evidència?

Com en qualsevol humà, el fet de saber-se vulnerable implica un contacte més acurat amb l’entorn. Amb qualsevol entorn, tot i que no tots són iguals.

Per bé que sempre he prescindit de la ‘tele’, continuo llegint, que és allò que ja feia quan treballava estressadament des de Tarragona o Barcelona, amunt i avall.

Llegir molta literatura no et fa més savi. Però llegir literatura de qualitat, científica, sí. Savi, des de la consciència estricta, positivismes de qualsevol àmbit a banda.

I ara en tinc prou en acceptar allò que en el seu dia m’empipava, que és lo fet de ser un tastaolletes, un cul d’en Jaumet. Però, és clar, les incèrcies que emanen de la consciència que evoluciona (si no evoluciona, no li digueu consciència), ja no cauen tant sovint en l’error d’errar, en lo sentit de vagarejar en àmbits sense referenciar, mal referenciats o referenciats a base d’apriorismes i dogmes de fe (que n’hi ha a cabassos, mono i politeïsmes a banda), allunyats de l’observació crítica (empírica), fonamentats en construccions pròpies de les pseudociències i tota esta malheurada moda actual que, al cap i a la fi, només serveix per confondre les poques certeses a base de dirigir-se a les emocions del personal. Maldestrament, val a dir-ho, i sense autoritats de cap mena que les observi.

Vull dir que ‘pensar’ i ‘creure’ no són sinònims. I el meu punt de vista pot ser erroni o estar mal plantejat, però si per guanyar una aparent seguretat provisional hem de perdre de vista els principis de les mesures, és de preveure que quelcom no arribarà mai a un port segur on passar la nit fins que torne el sol.

La tardor passada vaig perdre unes memòries i un conjunt d’articles. Vaig passar uns dies penedint-me, intuïnt que no tornarien. Però només van ser uns dies de relativa pena, fins que vaig tornar a escriure.

Una amiga em va escriure un diumenge per advertir-me de les conseqüències d’aquella pèrdua. I val a dir que tenia raó. Evidentment.

Si perdem de vista que el coneixement no pot ser construït en base a informacions falses, la catarsi és segura en tots los nivells. La desprotecció farà estralls, com ja ho fa i ho ha fet sempre.

Una informació falsa no és una informació. No badem, perquè això no és un joc, ni una percepció.

L’anomenem ‘Era de la informació’. Llàstima que ja en compte trenta-set.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!