Amb la lluna de maig, magenco l’horta i l’olivera. I fem net al corral.
Magencar és tot allò que en la feina al camp es refereix al llarg d’este mes. Només al mes de maig.
Però no magenca qui pot, sinó qui vol. Perquè aquells que després de dècades de no-cultiu hem decidit prescidir de l’aplicació dels productes que oferta la indústria química, en veure els beneficis de desbrossar enlloc de contaminar els nostres sòls, per exemple, potser esperem a que les abelles, a la fi, retornin a la terra que els pertany. I les papallones i tanta altra fauna i vegetació autòctones.
Passejar per les meues finques fa goig. M’emociona, car era un propòsit que sabia que acabaria complint en la seua totalitat: Retornar la vida i emprendre, ara ja sí, un maneig integrat de cara a afavorir la biodiversitat tot explorant cultius que, alhora que són beneficiosos pel sòl, et permeten augmentar el guany.
No calia recórrer al no-cultiu. N’estic convençut, tot i la ferocitat. Però la publicitat és així. Genera inèrcies i promou necessitats a qualsevol preu i en tots els nivells.
Personalment, no sóc amic de crear novés místiques a redós d’allò que hom anomena ‘ecològic’, ‘holístic’, ‘biodinàmic’, ‘bio’, etc. Tot plegat no són res més que etiquetes que confonen perquè no van acompanyades d’una informació de qualitat. Som on som. Venim d’on venim. N’hi ha prou en oferir la possibilitat que el consumidor puga dirigir-se al productor directament, bo i respectant sempre les normatives de traçabilitat.
La terra t’ensenya. Només cal que estigues disposat a observar-la i a respectar-la. Este és el secret. Sense misteris, ni embolics, ni negocis, ni filosofies estranyes dels uns i dels altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!