Lo foc il·lumina els rostres i escalfa tot allò que hi ha al seu voltant. Lo foc no té vida perquè és un estat de la matèria. Però quan diem que ‘lo foc és viu’ mos referim, és clar, a que el foc elimina la matèria, el bosc, l’interior d’una casa o d’una fàbrica, tot allò, en definitiva, susceptible de ser consumit.
Lo foc i l’origen. Principi, final i procés.
Car tot allò que pel foc pot ser eliminat és, de fet i en potència, foc.
Perquè el foc no coneix cap mesura. Com tot allò propi de la nostra enpobrida consiència, cal advertir que el foc no té una entitat per si mateix. És i au. Com l’aigua o la roca, fills seus, lo foc no té memòria perquè no té cosnciència de res.
Qualsevol simbologia al seu respecte és cosa dels que pensen, senten, neixen, moren… Una invenció. La nostra.
La mesura de tot som natros. Cadascu. Lo foc, com lo vent, com un núvol, com qualsevol astre o planeta, són i seran principi i final alhora, als marges de la ciència.
I visca sempre la ciència, per cert i per certa. Sense misteri.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!