Solcades

Eduard Solà Agudo

21 de març de 2017
0 comentaris

Diàleg de sords

Al cap d’unes setmanes de no ploure, però de regar a manta, la primavera començava a obrir els ulls.

-No sigues fava, que enguany tornarem a passar calor- va dir-li la ceba.

-Ai, no em toques la moral, ara, que amb este sol de les deu només tinc pensaments d’anar a la platja- li va tornar.

Dues pedres més enllà, la carxofera, que era la més experimentada de l’hort, escoltava la conversa.

-No passeu ànsia, marreques: Si cal, los dimarts també mos ensabonaran les raïls. Guaiteu lo senyor espinac i guaiteu-me jo mateixa- els hi va dir.

-Idò, plantotes. Jo estic ben a gust, val a dir-ho- va comentar aleshores la ceba.

-Jo també, senyora ceba. Quan la llombriu em burxi, aviat et faré ombra. Serem, de fet, una parella de fet d’allò més ben avinguda- va dir-li la favera a la ceba tot rient.

-Quin remei- murmurà ressignada la ceba mentres una bajoquera treia la primera tija al seu costat mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!