Al cap d’unes setmanes de no ploure, però de regar a manta, la primavera començava a obrir els ulls.
-No sigues fava, que enguany tornarem a passar calor- va dir-li la ceba.
-Ai, no em toques la moral, ara, que amb este sol de les deu només tinc pensaments d’anar a la platja- li va tornar.
Dues pedres més enllà, la carxofera, que era la més experimentada de l’hort, escoltava la conversa.
-No passeu ànsia, marreques: Si cal, los dimarts també mos ensabonaran les raïls. Guaiteu lo senyor espinac i guaiteu-me jo mateixa- els hi va dir.
-Idò, plantotes. Jo estic ben a gust, val a dir-ho- va comentar aleshores la ceba.
-Jo també, senyora ceba. Quan la llombriu em burxi, aviat et faré ombra. Serem, de fet, una parella de fet d’allò més ben avinguda- va dir-li la favera a la ceba tot rient.
-Quin remei- murmurà ressignada la ceba mentres una bajoquera treia la primera tija al seu costat mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!