‘Primavera arribada, ovella esquilada’

Al cap d’unes setmanes de no ploure, però de regar a manta, la primavera començava a obrir els ulls.

-No sigues fava, que enguany tornarem a passar calor- va dir-li la ceba.

-Ai, no em toques la moral, ara, que amb este sol de les deu només tinc pensaments d’anar a la platja- li va tornar.

Dues pedres més enllà, la carxofera, que era la més experimentada de l’hort, escoltava la conversa.

-No passeu ànsia, marreques: Si cal, los dimarts també mos ensabonaran les raïls. Guaiteu lo senyor espinac i guaiteu-me jo mateixa- els hi va dir.

-Idò, plantotes. Jo estic ben a gust, val a dir-ho- va comentar aleshores la ceba.

-Jo també, senyora ceba. Quan la llombriu em burxi, aviat et faré ombra. Serem, de fet, una parella de fet d’allò més ben avinguda- va dir-li la favera a la ceba tot rient.

-Quin remei- murmurà ressignada la ceba mentres una bajoquera treia la primera tija al seu costat mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *