Quan jo estudiava l’ESO (jo vaig ser dels afortunats de cursar l’ESO en en període ‘experimental’), recordo que un 10% de la nota de cada assignatura equivalia a les ‘Actituds, valors i normes’. A més, hi havia una assignatura anomenada ‘Ètica’.
Us parlo dels meus 12 als 14 o 15 anys, abans d’entrar al Batxillerat.
Abans de l’ESO, a l’escola teníem un referent en ètica, a banda dels valors que els metres mos transmetien d’una manera molt positiva.
A l’escola convivíem amb el ‘Pele’. Tinc records ben vius i entranyables del dr. Joan Pelegrí. Sobretot, de les seues visites a classe, els divendres al matí.
El dr. Pelegrí, ‘el Pele’ per tots aquells que ens el vam estimar, ens recordava que calia que fóssim bons estudiants i bons companys. Sempre posava l’accent en el respecte a l’altre.
Jo, diria, vaig interioritzar bé aquella voluntat de fraternitat i solidaritat. Jo i la resta de companys i companyes, val a dir-ho.
Pel fet de sempre haver anat a la
mateixa escola fins la universitat, els lligams entre els companys de la classe sempre han estat molt pròxims. Són los meus amics, malgrat la distància, i no amaguem l’emoció al retrobar-nos. Hi ha temporades que, malgrat la distància, els tinc més presents. Inevitable, és clar.
D’un temps ençà, potser des d’aquest Nadal, que mos vam trobar uns quants del ‘cole’, m’ha retornat allò de les ‘Actituds, valors i normes’. I les assemblees de classe (que fèiem des de 4rt d’EGB), les convivències, les sortides, les festes, els jocs… També he recordat el dia que, a darrera fila de l’església, vam plorar la mort del ‘Pele’. Les paraules del Padrós, que era el professor de Naturals.
La mort dels ‘Pele’ mos va aplegar de nou, per bé que alguns ja mos havíem dividit en altres classes en començar el primer any del Batxillerat.
Este Nadal, amb ma filla Aran, vam coincidir amb en Guillem i el Joel, a les Cotxeres de Sants, en motiu de les activitats de la ‘Pau sense treva’. Ells feien de monitors i jo de pare encantat de la vida.
Vam xerrar una estona llarga. La vida ens dóna de tot a tothom. I és clar que als meus amics d’infància i joventut te’ls estimes per sempre i els idealitzes, potser, de gran, però en ells vaig captar el fruit de tota aquella ètica adquirida. La seua humanitat, el tracte, la manera senzilla i humil d’encarar la vida, les alegries i les penes, l’assertivitat, l’empatia. La seua bona fusta, la bonesa.
Mos vam abraçar fortament, com si quelcom solemne passés. Però no passava res. Senzillament, estàvem. Estem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!