‘Marxeu’, els diu Risto Mejide. Excel·lent

Un company d’un grup del meu whatsapp ha compartit este article d’opinió d’en Risto Mejide. No conec gairebé res d’en Risto Mejide, però suficient com per saber que escriu i enraona lliurement. De fet, ja ho he dit, no en sé pràcticament res, però això tant se me’n dóna, ara, perquè el cas és que he llegit el seu article, n’he verificat l’autenticitat a través de la xarxa i ara em plau de fer unes observacions.

L’article és, com el seu títol assenyala, una invitació a que els ara anomenats ‘corruptes’, marxin ‘sense deixar rastre’. Excel·lent.

L’article no cita noms. Ni un. Això està bé. L’article és una esmena a la totalitat a l’actual estat de les coses a l’estat espanyol.

Hi diu coses importants, rellevants, i el més interessant de tot és que ho fa, certament, des d’una perspetiva assertiva, per bé que el llenguatge que empra no és passiu, evidentment, ni agressiu. Jutgeu vosaltres mateixos.

És un article excel·lent, penso, perquè reuneix els tres principals requisits per a ser considerat com a tal.

En primer lloc, per allò que explica. Mejide és agut, intel·ligent. Coneix l’àmbit del poder i els poders i poderets que n’emanen. Perquè no seré pas jo qui qüestioni que qualsevol societat s’ha de basar en el respecte i l’obediència envers una jerarquia, la qual ha de vetllar per l’interès general i, en especial, per la cura dels més vulnerables.

‘Ah, y no os atreváis a volver a decir que sois reflejo de la sociedad en la que vivís’, escriu. Però abans els ha deixat claret que ‘dais asco. Vuestra falta de vergüenza ha llevado la nuestra hasta límites que jamás deberíamos haber conocido’.

Bé.

En segon lloc, pel vocabulari que empra. Us sembla forassenyat? No penso que atenyi pas a una manca de seny, precisament. És un llenguatge adequat a la voluntat de l’article, que és evident que pretèn fer d’altaveu d’allò que la gran majoria de la població pensa però per  una manca estructural de coratge i mitjans, no pot manifestar.

Allò del mossec a la ‘llei mordassa’: ‘Pedid perdón. Disculpaos. Ante todo aquel que votó. Ante todo aquel que piensa seguir votando. Porque ellos han creído en un sistema democrático que vosotros habéis violado, sodomizado y puesto del revés’.

No he trobat ni una sola paraula en tot l’article que puga ofendre a la intel·ligència del receptor. Ni una. Vocabulari net, conceptes clars i perspectives clares de les conseqüències de la desfeta democràtica de l’estat.

I aquest fet té una relació directa amb allò que jo penso que és un requisit indispensable per a que un article siga considerat com a excel·lent: La llibertat, el tercer requisit obligat.

Paradoxalment, sóc dels que pensa que et pots passar els anys exercint de periodista o opinador/a servint el cafè i les pastes a qualsevol President a través dels teus articles i fer-ho amb una llibertat absoluta. Amb la màxima dignitat, si així ho penses.

Per això, quan em refereixo a la llibertat, apel·lo a la consciència. I l’article se’n fa ressò: ‘Vosotros no sois pueblo, vosotros sois escoria’.

Potser m’erro, però el sentit que m’agrada d’aquesta frase és aquell que assenyala directament a la vulnerabilitat de la població enfront la mesquinesa, enfront la manca de valors, de justícia, enfront allò que realment hom espera de l’altre, que és que reconegui la seua dignitat i, a partir d’aquí, ambdós acceptin que la confiança ha de ser recíproca i el joc net.

Ho he expressat alguna volta al bloc: La por a expressar allò que pensem mos fa vulnerables. Com a individus, com a societat, com a poble, com a nació, com a colònia, etc. I això és perillós perquè és destructiu, perquè ens obliga a la complicitat. Al silenci. I el poder no fa escarafalls al silenci, sinó que se l’endrapa com qualsevol guineu devora un xai. I això no s’ho mereix ningú. La dignitat és un dret inal·lienable de qualsevol ésser. I ells no es mereixen la nostra covardia. No se la mereixen, per descomptat, però és que cal dir-ho i repetir-ho, si cal, fins que la Unió Europea o els tribunals amb competències se’n facin ressò i posin punt i final a la catarsi total perquè el bròquil, realment, tot i socarrat, s’ha acabat.

Si l’Esperanza Aguirre, quan el 2012 va dir que Espanya tenia 3000 anys d’història, en realitat volia dir que el poder exerceix els mateixos àmbits coercitius des de fa 3000 anys, el cert és que també s’equivocava, perquè caldria remuntar-nos forces segles abans, fins i tot, per a poder parlar-ne amb propietat i sense vacil·lar gaire.

Dignitat en tots los àmbits de la vida, per tant.

En fi. Avui m’he llevat, poc a poc, camí de la feina, amb les paraules mesquines de l’Inda aquell i l’acabo amb estes del Risto Mejide. Gràcies, per cert.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*