Segurament, vivim en un món de valents i valentes, irremeiablement. Bauman va expressar ‘això nostre’ que sembla evident, però va obrir la porta d’uns àmbits d’observació que penso que són necessaris d’emprendre des de tots els angles i sense menysprear cap dels punts de vista.
Vivim en un món de valents i valentes: Caldria que tot fos d’una manera més amable i previsible, però a voltes penso que sempre ha estat així, tot i que evidentment diferent.
Entre la tauleta de cera, la ploma, la impremta i el Mac hi ha quelcom més que uns anys de distància. Este passat estiu un amic ben informat em comentava que actualment les violènices són cada volta més subtils i generalitzades.
L’avenç de la ciència històrica encara no mos permet gaires aventures discursives al respecte. De fer-ne, se’n poden fer i són ben legítimes, però allò que anomenem ‘la microhistòria’, que és la història de les subjectivitats, aquella que observa les emocions, encara ateny a una mena de fonts documentals escassses: Los dietaris, les memòries, certs relats… Les fonts notarials també són molt importants en este sentit, però són limitades i, a més, dependents sempre de la mostra i l’aleatorietat del científic.
Els judicis dels valors són presents sempre en qualsevol relat històric, científic, però s’han de centrar molt en el cas concret i, en qualsevol cas, suscitar un debat ampli i interdisciplinar entre els i les especialistes.
Tots los historiadors i historiadores, en major o menor mesura, en qualsevol moment de la seua recerca intenten esgrimir totes les possibilitats d’una font o un conjunt de fonts (o una font en el marc d’una observació més àmplia). I sovint ho fan, encara que incoscientment, per posar-se a la pell dels seus artífexs. Es tracta de qüestionar-se la completa intencionalitat d’aquella font, de pensar els entorns, fins i tot.
Ara em pregunto si els historiadors i les historiadores del futur tindran les eines suficients per pensar els silencis dels nostres dies, per copsar-ne les voluntats dels seus agents.
Segurament, sí. Sóc del parer que sí, en la mesura que la Història sàpigue integrar i consolidar la tendència de treballar en equips de recerca interdisciplinars.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!