No recordo la darrera volta que vam anar a raure a la desembocadura del Sénia, amb bicicleta o a peu. No acostumàvem a planejar les nostres excusions. Mos posàvem d’acord al matí, quan mos tornàvem a trobar pel carrer, amb la bicicleta (jo sempre anava amb bicicleta). Anem a Sòl de Riu? I hi anàvem, travessant lo verger que, des del Castor, vorejava la mar fins a Sòl de Riu.
Tot era d’una altra manera, abans del ciment. Ho dèiem a casa, passàvem pel forn, preníem aigua i ja està.
Alguna volta hi havia anat tot sol, a trenc d’alba, per ser a temps a casa a una hora que no fes marejar gaire a la família.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!