L’espill d’Adam i Eva

vdsvsadvxccdsvwegerbwgvdsfoto-lo4

Conten que el rostre és l’espill de l’ànima. Jo prefereixo pensar que el rostre i la personalitat són associacions que fem cadascú de natros quan coneixem a una persona o fins i tot després, força després de conèixer-la. Hi ha rostres que mos pareixen antipàtics i n’hi ha d’altres que mos inspiren confiança i ens donen pau i bon viure.

Jo acostumo a fer cas de les sensacions que em causen los rostres i d’acord amb les circunstàncies prenc una postura o una altra al moment. No és que m’hi pensi molt, evidentment, però us mentiria si us digués que no em sento condicionat en certa mesura.

Penso que això ho fem tots los humans, fins i tot la resta dels éssers vius amb capacitat d’empatitzar. Una altra cosa és que l’actitud estiga marcada només pels prejudicis, la qual cosa seria un error, fins i tot una temeritat.

Un rostre ens en recorda un altre. I tot seguit hi ha l’àmbit de la veu, els gestos, l’actitud de la persona. I el vocabulari? Essencial. Tot això és determinant per a fer-nos a la idea que aquella personalitat, en efecte, no podia ser un altra que la que encarna aquell rostre.

Sóc força observador i penso, potser desencertadament, que no acostumo a espifiar-la en este sentit. Per això sóc del parer que cal conèixer a les persones abans de fer-nos a la idea que, qui tenim davant, és més o menys insegur o temerari, de bona voluntat o un caricatura interessada, un carallot o una persona, a la fi, que pretèn allò que pretenen les persones que, sense intencions perjudicar-te, hi són i això és tot.

La mirada, la veu, los gestos… No deixeu de banda fixar-vos en l’expressió corporal. Al cap i a la fi, les paraules sempre són el complement directe d’allò que la nostra ment capta.

I els fets, tota la història compartida, aviat esdevindrà el rostre indefectible que retorna l’espill i tothom, no només tu, coneix en essència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *