La campanya del No

Diu que aquest dissabte, 6 de maig, el Partit Popular comença la campanya pel No a la independència. M’ha sorprès moltíssim el canvi d’estratègia: com que fins ara els partits polítics espanyols havien esquivat el debat, un no espera que precisament el partit que governa a La Moncloa surti al carrers de Catalunya, amb els seus màxims representants, amb un centenar de parades informatives i la publicació de 600.000 fullets. L’esforç és inaudit, sense precedents –i s’acosta al que és capaç de fer l’independentisme qualsevol cap de setmana.

Els detalls delaten el nerviosisme i la improvisació dels defensors de la unitat d’Espanya:

  • Reconeixen els mèrits de l’adversari: “Els independentistes s’ha de reconèixer que han aconseguit tocar la fibra, jugant amb els sentiments de les persones. Els ha sortit bé.”, va dir Xavier Garcia Albiol dimarts, en la presentació de la campanya. Això, ho deia dimarts, però diumenge, davant d’un fòrum de Noves Generacions, havia comparat l’independentisme amb l’integrisme talibà.
  • La campanya comença immediatament després que els populars han superat la primera votació per aprovar els pressupostos de l’Estat. Gairebé assegurat l’objectiu que havien perseguit durant molts mesos, la prioritat de Catalunya es torna absoluta. La dificultat immediata serà tapar la darrera patinada de Mariano Rajoy, que havia promès uns pressupostos extraordinaris per a Catalunya amb unes xifres desmentides al cap d’un parell de dies, a causa de la pressió dels seus barons territorials.
  • Comunicativament, els populars són bons tancant files, mantenint tots el mateix discurs. Però fallen sovint en escenaris més oberts, i aquí hi ha improvisació. Per exemple, el lema, pensat en castellà, és “La Cataluña valiente” i, a la versió catalana del web, encara constava ahir com “La Catalunya valent”, amb el “valent” en masculí –fot-li! On han concebut aquesta campanya?
  • El lema mostra la gran preocupació de l’unionisme, la falta de mobilització dels seus partidaris –acumulen grans fracassos en les convocatòries de manifestació dels darrers mesos, des del 12 d’octubre. Representa que s’adrecen als valents que sí que es mobilitzen, però sorprèn que destaquin la qualitat de la valentia, que s’adiu més amb una situació de violència o terrorisme: sovint sembla que la fórmula per competir amb l’independentisme català sigui l’estratègia que van seguir al País Basc. A la vegada, el Partit Popular és el gran absent de la Feria de Abril a Catalunya, on no tenen caseta, segurament perquè els casos de corrupció els ofeguen per ser presents de manera més oberta.
  • Per començar la campanya, els populars no esperen els socialistes –immersos en les seves eleccions primàries– ni Ciudadanos. Una de les febleses de l’unionisme és la seva falta d’unitat; una altra és no haver aconseguit que Sociedad Civil Catalana es desempallegués d’elements d’ultradreta. Hi havia pressa per començar aquesta campanya –el contraatac era obligat, passat per Sant Jordi, que el No tenia perdut d’entrada, i davant de la campanya del Sí de l’Assemblea, cada vegada més visible.

Finalment, és significatiu que la campanya del No comenci la setmana que hem sabut que el Govern de la Generalitat licitarà aviat la compra de 8.000 urnes.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*