Feina de sapa

Apunts d'Enric Blanes

La independència catalana, una revolta no violenta del segle XXI

Publicat el 8 de gener de 2017 per eblanes

No és estrany que un llibre publicat als Estats Units sobre la inflùencia de les revoltes no violentes en el segle XXI ens faci entendre millor què estem fent, que aconsegueixi dotar de significat les vicissituds de l’activitat independentista catalana, gràcies a la comparació amb altres moviments. El llibre en qüestió es titula This Is An Uprising: How Non-violent Revolt Is Shaping the Twenty-first Century, de Mark Engler i Paul Engler (New York: Nation Books, 2016, 343 pàg.). Ja ens podíem imaginar que els nord-americans hi tenen molt a dir, en el camp de la no-violència, per la incontestable importància del moviment pels drets civils. D’altra banda, llegir un llibre com aquest és una gran oportunitat per poder prendre distància: saber veure’ns en el mirall dels altres sempre aportarà llum al que fem.

This Is An Uprising aprofita i revisa una llarga i sòlida tradició prèvia i té la virtut de conjuntar la reflexió teòrica amb l’anàlisi d’exemples, sobretot nord-americans:

  • Martin Luther King i el moviment de drets civils
  • Gandhi i la Marxa de la Sal
  • Otpor! i la caiguda del dictador serbi Milosevic
  • el moviment pel matrimoni gai als Estats Units
  • Occupy Wall Street
  • el Harvard Living Wage Sit-In (una protesta per sous dignes dels treballadors dels campus nord-americans)
  • ACT UP i la lluita perquè els primers malalts de sida poguessin accedir a la medicació que necessitaven
  • les organitzacions llatines i la seva pressió sobre les eleccions dels Estats Units
  • el moviment ecologista Earth First!
  • la primavera egípcia de la plaça Tahrir.
Protesta a Birmingham, Alabama, 1963
Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

El llibre es divideix en deu capítols de llargada homogènia (entre 25 i 30 pàgines cadascun), més una introducció i una conclusió, dels quals apunto unes pinzellades, per animar a llegir-lo:

  • La introducció parteix del record històric de Martin Luther King, que el 1962 havia fracassat a Albany (Georgia) i el 1963 encetava una victoriosa campanya a Birmingham (Alabama), un bastió del racisme –una campanya que es considera un model, el projecte C (on la C indicava confrontació) concebut per crear, de forma planificada, una crisi pública d’escala creixent que portés l’status quo racista a cedir. Aquell projecte C forma part d’un art, el de la revolta no violenta, que té una història, uns principis comuns a la complexitat i les subtileses de tot moviment de transformació social.
  • “El canvi d’estratègia”: Parteix de l’experiència de l’activista i estudiós Gene Sharp, quatre vegades nominat al premi Nobel de la Pau, que va considerar que la no-violència, més aviat que una estricta norma moral de conducta d’uns pocs, s’havia d’entendre com una via pragmàtica de lluita política que els moviments socials havien de saber utilitzar, perquè és el camí efectiu cap al canvi. Sharp té un llibre, The Politics of Nonviolent Action, amb una llista de 198 mètodes d’acció no violenta. La gent tenim molt més poder que no imaginem.
  • “Estructura i moviment”: Hi ha dues escoles nord-americanes que interpreten, de maneres oposades, com els moviments socials de base poden promoure el canvi social i que competeixen entre si (però que podrien combinar-se perfectament en el futur):
    • L’escola de Saul Alinsky, partidari de la construcció lenta i progressiva de grups dins de la comunitat, guanyant pes persona a persona, amb una estructura estable, que arribi a ser prou forta per aconseguir els seus objectius.
    • L’escola de Frances Fox Piven, defensora de la desobediència àmplia, de qualsevol organització, que aprofita el poder disruptiu del moviment de protesta de masses per modificar el panorama polític.
  • “L’híbrid”: El capítol repassa la proesa d’Otpor!, el moviment que va vèncer la dictadura de Milosevic a Sèrbia, un híbrid entre una estructura organitzativa i un moviment de masses, que va saber conciliar l’esclat de poder disruptiu a curt termini amb la necessitat de mantenir la resistència per aconseguir els objectius a llarg termini, i que va combinar una estructura meticulosa en xarxa, molt descentralitzada, que donava la màxima autonomia a la màxima quantitat de participants. — Otpor! em fa pensar en l’Assemblea Nacional Catalana.
  • “Els pilars”: Els moviments no violents han constatat que el poder resideix en la voluntat de la població general d’acceptar la legitimitat d’un règim i complir el seu mandat, i que aquest poder es plasma en institucions, governamentals o no: els seus pilars són l’exèrcit, els mitjans, les empreses, l’església, els sindicats, els funcionaris, els tribunals, etc. Tot règim polític és –gran metàfora de l’activista quàquer George Lakey, l’any 2004– com un temple romà sostingut per columnes: els moviments socials poden fer caure’n algunes i fer trontollar l’edifici, però és quan la gent estira més, i tomba més columnes, que l’edifici acaba caient. La caiguda d’un règim no és mai la conseqüència d’una decisió singular ni d’una acció heroica sinó el resultat de l’erosió dels pilars que el sostenien –les romanalles del franquisme no cauen al despatx d’Adolfo Suárez sinó per les incomptables manifestacions, vagues i actes de dissidència multiplicats a tot arreu.
  • “Declara la victòria i corre”: La Marxa de la Sal de Gandhi, l’any 1930, vista des dels ulls d’alguns analistes britànics l’any següent arran dels acords del 1931, havia estat un complet fracàs i una victòria de l’Imperi. Però el que buscava Gandhi amb la Marxa de la Sal no era pas aquell acord, sinó l’establiment de la no-cooperació general de la població índia: l’eliminació del monopoli de la sal va portar al boicot de molts productes britànics, a la dimissió de milers de funcionaris indis, al refús de pagar impostos… El triomf de Gandhi va ser haver fet seure els britànics a negociar. A Sèrbia, en un moment donat, Otpor! va dir al govern de Milosevic que tallarien una de les autopistes principals d’accés a Belgrad: ho van fer, van enviar fotos a tots els mitjans, van demostrar la seva força i van deixar el règim tocat –no hi fa res que el tall durés sols quinze minuts i que fugissin corrents.
  • “L’acte de disrupció”: “Un cop i un altre cop, a les revoltes que arriben a posar llum a injustícies que altrament eren ignorades, hi veiem tres elements –la disrupció, el sacrifici i l’escalada— que es combinen de forma vigorosa.” (pàg. 145):
    • La disrupció –impedir o dificultar l’activitat corrent dels adversaris– és la primera clau perquè una revolta arribi als titulars, si bé els activistes han de procurar-se la simpatia pública, assegurar-se que els observadors reconeguin la legitimitat de la seva causa.
    • El sacrifici personal –arriscar-se a ser arrestat, a patir penalitats, o el mateix risc físic per una causa– demostra la seriositat del compromís dels activistes, i genera solidaritat entre els amics i la comunitat.
    • “L’escalada , afegida al sacrifici i la disrupció, és el tercer element clau de l’alquímia d’una protesta explosiva.” (pàg. 156). Cal arribar a la situació en què el qui té el poder es troba davant del dilema d’actuar, perquè, si actua, enforteix el moviment. Cal augmentar el desordre sense violència.
  • “La torbonada”: En els moviments socials que triomfen sempre hi ha una torbonada, un moment que es fa públic que hi ha una injustícia greu, que genera una explosió d’activitat i que s’escampa més enllà del control de qualsevol organització –no s’hi ha prestat atenció, a aquest moment, i hem de ser conscients que és comú a tot moviment. Així, abans de Rosa Parks, desenes de persones s’havien negat a cedir el seu seient als autobusos els mesos anteriors al desembre de 1955: les condicions perquè sorgís la torbonada hi eren, i només calia que un moviment organitzat les aprofités (Rosa Parks era la secretària de l’organització de drets civils a Montgomery).
    • Si la torbonada és un clímax, el que ve després és la percepció de fracàs –una sensació que coneixem prou, perquè s’ha produït cada any, al cap d’una setmana de l’Onze de Setembre. Normalíssim. El moviment ha tingut èxit, ha sacsejat les posicions dels seus adversaris, però els canvis no arriben mai de manera immediata.
  • “Els divisors”: El capítol repassa el cas d’ACT UP, un petit grup d’activistes pel reconeixement de la sida, que van optar per crear-se enemics i polaritzar el debat sobre la manera en què s’estava tractant la malaltia –i van provar que la polarització també pot ser productiva, ajudant el moviment de solidaritat pel sida, que ja era molt ampli i estava ben organitzat. Interrompre sessions de borsa a Wall Street o bloquejar l’entrada a ministeris o omplir la ciutat de Nova York d’adhesius, com va fer ACT UP, no generava simpaties però va resultar més efectiu que la feina institucionalitzada de l’organització principal de solidaritat amb la comunitat gai. Va transformar els malalts de sida de víctimes passives en una força política potent: va remoure consciències i va acabar atraient un suport públic cap a la causa dels malalts de sida abans inimaginable. “Si no hi ha lluita, no hi ha progrés”, va dir l’abolicionista Frederick Douglass el 1857.
    • A vegades podrà semblar que els activistes s’han equivocat, atesa la reacció de l’estat o del poder –encara després de l’aprovació de la Llei nord-americana de drets civils, el 1964, els racistes van incendiar en dos anys més dues mil esglésies de la comunitat afroamericana. Però la reacció general de la societat serà clau: la repressió portarà molta gent neutral a fer costat a les comunitats resistents més aviat que a les forces de la repressió. Així, sovint l’oposició als activistes acabarà reduint-se a alguns extremistes emprenyats, amb posicions indefensables, i la majoria de la societat acabarà considerant que la seva visió és aïllada i obsoleta.
  • “La disciplina”: L’organització ecologista Earth First! clavava grans claus de metall en els arbres més vells dels boscos de Califòrnia, una mesura que no afectava l’arbre però tornava perillós talar-lo –eren molt actius i més bel·ligerants que els grans grups ecologistes, també polaritzaven les seves reivindicacions. Earth First! enfurismava les grans empreses del sector de la fusta, que van aprofitar l’accident molt greu d’un llenyataire per fer campanya contra els ecologistes –enmig de la crisi van optar per renunciar a la tàctica dels claus, i van establir la disciplina de la no-violència, treballant obertament amb la comunitat, optant pel bloqueig de carreteres i per les iniciatives legislatives. La conseqüència? Van començar a guanyar un ampli suport popular, i les autoritats van topar per fi amb dificultats decisives per oposar-se al moviment. “Tot i que el sabotatge i els danys contra la propietat es troben en una categoria moral ben diferent de la violència contra les persones, l’opinió pública tendeix a barrejar-ho tot.” (pàg. 240). La violència legitima i fomenta la repressió del govern o dels grups reaccionaris; facilita la feina dels infiltrats i l’obediència policial, i fa disminuir la participació en el moviment, requisit essencial. Els grups radicals dins de qualsevol moviment són més efectius quan exerceixen la seva pressió sense violència.
  • “L’ecologia del canvi”: El capítol repassa el complicat cas de la Primavera Àrab, precedida de la revolució a Egipte de la plaça Tahrir, 18 dies de revolta que van portar a la caiguda del general Mubarak al febrer de 2011. Egipte mostra la força de la revolta, però que no n’hi ha prou de fer caure la dictadura: cal saber protegir els guanys de la mobilització popular per no caure en un nou autoritarisme.
    • La mobilització de masses altera el debat polític i crea noves possibilitats de progrés. Disposar d’una organització sòlida al darrere hi pot ajudar i sobretot pot frenar els intents de tirar enrere aquest progrés; pot fer que el que s’ha guanyat es consolidi i duri. Encara, les comunitats contraculturals protegeixen els valors progressistes, i nodreixen els dissidents que encetaran noves onades de revolta.
    • A Egipte, els Germans Musulmans es van adherir a l’últim moment a la revolta de la plaça Tahrir. Els havia agafat per sorpresa. Però la seva forta estructura va resultar determinant per modelar el que vindria després: van imposar la idea d’unes eleccions immediates, en comptes de redactar una nova constitució que blindés les llibertats civils i deixar uns mesos perquè es formessin nous partits, com volien els joves de Tahrir.
    • Són essencials els grups que prefiguren el canvi, que creen espais alliberats, centres comunitaris, institucions alternatives. Els nous moviments sorgeixen de grups cohesionats marginals, que hauran de sortir de la marginalitat si aspiren a portar el canvi a la majoria. Els quàquers, per exemple, van ser l’embrió del moviment antiesclavista, i després han estat presents a l’inici dels moviments sufragista, dels drets civils, contra la guerra i contra les nuclears.
    • Gandhi va posar èmfasi a conjugar les diferents modalitats de l’activisme social. A la vegada que deia als seus seguidors que havien de canviar la seva individual manera de viure, també els insistia que s’organitzessin i mobilitzessin en una comunitat més àmplia –i que assumissin el risc alguna vegada de revoltar-se per fer-ho. L’ecologia del canvi social també preserva la memòria del canvi aconseguit, i renova la seva energia de la pròpia història. Celebrem les nostres victòries!
  • La conclusió repassa els capítols precedents; constata que la mobilització de masses ha estat sovint negligida, i si bé reconeix que hi ha altres maneres legítimes de fer, afirma que les revoltes es poden fabricar i que això pot canviar el món.
Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963
Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Dec la lectura d’aquest llibre a una recomanació de la meva companya al Secretariat Nacional de l’Assemblea Liz Castro. Els nord-americans saben publicar bons llibres de divulgació. Tenen un mercat editorial gran i competitiu, i els nombrosíssims professors de les seves universitats estan obligats a anar escrivint al llarg de la seva carrera articles i recerca d’especialitat –el principi que anomenen de publish or perish. La tradició editorial nord-americana en literatura tècnica és molt sòlida i abasta tots els camps. This Is An Uprising, des del meu punt de vista, és un manual de lectura utilíssima aquest 2017.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.